Aquest no és un article sobre Josep Pla, ni potser sobre Nonell, és més aviat sobre el Nonell de Pla que, per diferents motius, acaba sent altra cosa.

Tracta, a grans trets, sobre la idea –expressió seva— que Pla es va construir de Nonell i com, en certa manera, s’hi hauria pogut reconèixer o projectar puntualment.

Nonell treballant al seu estudi amb dues gitanes. Fotografia: Francesc Serra. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Pla va escriure un dels seus cèlebres Homenots sobre l’artista Isidre Nonell Monturiol (Barcelona 1872-1911), que va ser publicat al volum XI de la seva obra completa (Edicions Destino, 1969). Així comença el seu text: “Em sabria greu de morir sense deixar una vaga i vacil·lant notícia sobre la idea que tinc d’Isidre Nonell. Tot el que sé és de segona mà”. Pla és, dels grans escriptors de la història de la literatura catalana, un dels que més ha escrit sobre art, i destaquen espcialment els seus llibres i semblances sobre artistes concrets. Són a bastament coneguts els seus llibres sobre Santiago Rusiñol i Manolo Hugué, però també ha escrit sobre altres noms com Joaquim Sunyer, Joaquim Mir o Antoni Gaudí, per exemple.

Isidre Nonell, Consuelo, 1904. Museu de l’Empordà, Figueres.

La Fundació Josep Pla de Palafrugell, a causa d’aquest lligam, ha vingut realitzant exposicions tot vinculant Pla amb certs artistes, com és el cas de Rusiñol, entre d’altres. En aquesta mateixa línia, fins al 12 de setembre, es pot visitar a la Casa Masó de Girona una exposició dedicada al primer artista que, segons Pla, va arribar a conèixer: Joan B. Coromina. Pel que fa a Nonell, l’any 1997, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor, fou un dels vint-i-cinc artistes dels quals es va mostrar obra a l’exposició Josep Pla i els homenots artistes (Fundació “la Caixa”, 1997).

Probablement, els més rellevants són els llibres de Pla sobre Rusiñol i Manolo, que ja han esdevingut dos clàssics. Santiago Rusiñol i el seu temps (la primera edició fou en castellà, a càrrec d’Editorial Barna, 1942)  fou publicat onze anys després de la mort de l’artista i va esdevenir una de les seves primeres monografies. Tot i que s’hi detecta admiració i una certa identificació amb l’artista, l’interès de Pla per Rusiñol era parcialment instrumental, doncs amb ell recuperava l’esperit d’una època que cap altra personalitat, per la seva complexitat i magnitud, la podia representar com ho feia Rusiñol. El cas de Manolo és diferent,  tot i ser un gran artista, no tenia la potència ni els registres de Rusiñol, que era alhora pintor, escriptor, dramaturg, periodista i col·leccionista d’art, tots aquests registres en alt grau d’excel·lència. A més a més, Pla publica Vida de Manolo contada per ell mateix (la primera edició, impresa per Joan Sallent, data del 1928) uns quants anys abans de la mort de l’artista i, per cert, el seu inici és un dels més hil·larants que recordo haver llegit.

Consuelo, la model gitana predilecta de Nonell, moriria després que li caigués a sobre la barraca on vivia.

Pla utilitza tres registres diferents al seu text sobre Nonell: Un primer, on parteix de textos de referència sobre aquest artista. Al contrari de quan escriu sobre altres artistes, quan Pla ho fa sobre Nonell ja existien textos monogràfics rellevants, per exemple el llibre de Rafael Benet Isidro Nonell y su época (Iberia, 1947). Al seu text Pla també cita el primer volum monogràfic –però col·lectiu— dedicat a Nonell, amb diversos articles publicats l’any 1917 per Publicacions de La Revista. Estava integrat per un pròleg d’Eugeni d’Ors i textos d’autors com Francesc Pujols o Joan Sacs (heterònim del pintor Feliu Elias quan escrivia sobre art), entre d’altres. També inclou una primera biografia i catalogació de l’obra de Nonell, ambdues a càrrec d’Alexandre Plana. Plana va ser propietari d’una de les millors pintures de Nonell, un extraordinari escorç de Consuelo de l’any 1904, la model gitana predilecta de Nonell, que moriria l’any següent després que li caigués a sobre la barraca on vivia, a la zona on es troba actualment la Presó Model de Barcelona. Aquest fantàstic oli, prodigiosa combinació de vermells, verds i negres, forma part actualment de les col·leccions del Museu de l’Empordà de Figueres, gràcies a la donació de la mare de Plana, la senyora Concepció Santaló. En el seu Homenot Pla també cita textos de Joan Sacs o Plàcid Vidal, que dedicà a Nonell uns fragments del seu saborós Els singulars anecdòtics. Per tant, és evident que Pla s’ha documentat, i amb encert, sobre Nonell.

Isidre Nonell, Gitanos, 1909. Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC 41008.

Un segon registre del seu text prové de la memòria oral. Com encara són vius i els ha pogut tractar, Pla aporta els testimonis d’algunes de les personalitats que havien conegut Nonell personalment, com ara els també artistes Xavier Nogués o Ricard Canals, entre d’altres: “Si no vaig arribar a la seva intimitat, ja he dit abans que he conegut dues persones –Xavier Nogués i Ricard Canals– que tractaren molt Nonell, que foren els seus companys i me’n parlaren com correspon a dues persones intel·ligents, cultivades i de molts coneixements”. I finalment hi trobem un tercer registre, el més lliure, on Pla desplega la seva idea sobre l’obra de Nonell, però també sobre la seva vida. És aquí on apareixen les seves reflexions més originals, però també les més subjectives.

Isidre Nonell, Cretina de Boí, 1896-1897. Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC 107762.

Val a dir que Pla no segueix el mètode de l’historiador, no té un especial interès en la precisió de les dates ni en establir un cert ordre. Per exemple, exagera algunes anècdotes de la biografia de l’artista però, en tot cas, això és relatiu perquè tot resta condicionat a la idea de Nonell. Per exemple, diu que Ricard Canals va acompanyar Picasso a conèixer els cretins a Boí, viatge que mai existí; o situa aquella mítica estada de Nonell a l’any 1894, quan en realitat fou el 1896. Va ser allà on conegué la comunitat de cretins i golluts que, poc després, apareixerien a la seva obra i tindrien un cert impacte en la Barcelona artística. Al seu text, Pla fa seva la teoria de Rafael Benet, que considera els cretins de Boí de Nonell com un moment fundacional de la modernitat de l’art català.

Isidre Nonell, Parella de gitanos, 1904. Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC 4913.

Pla també escriu sobre els llegendaris fracassos de Nonell, durant els anys 1902 i 1903, amb motiu de diverses exposicions consecutives a la Sala Parés, on presentà les seves pintures de gitanes, pobres i entotsolades, presentades algunes d’elles com a grans blocs monolítics. Malgrat les crítiques rebudes, totes les seves gitanes eren diferents i totes li suposaven un repte, ja fos assajant noves perspectives, formes o cromatismes. La mateixa serialitat d’aquestes gitanes el connotava com a modern, més encara quan va insistir tossudament en una aposta que li havia sortit prou malament com per no guanyar-s’hi la vida, aspecte que l’enfonsà moralment i que Pla descriu molt bé en el seu text. Pla va fer una diagnosi rotunda sobre la inserció de Nonell en el seu temps artístic: “Tot el que deia Nonell era d’artista, d’home de reflexió, d’observació i de tacte –de posessió, en fi. Com a tal tenia tota l’època en contra”. Poc després, ho remata amb una mala llet sideral: “Heu de pensar –cosa que sempre s’oblida— que Nonell fou contemporani de Masriera, de Brull, de Tamburini, de Riquer. Us feu càrrec de la gravetat de la malaltia?” En el seu context socioartístic aquelles gitanes tenien un evident caràcter contracultural. No pel tema en sí mateix, al capdavall molts artistes coetanis pintaven gitanes pobres, però ho feien des d’una mirada folclòrica, anecdòtica, en certa manera inofensiva.

Isidre Nonell, Amparo, 1902. Col·lecció Gaspar Farreras, Barcelona.

Nonell, per contra, no feia concessions, més que pintar gitanes transmetia amb cruesa la idea de soledat, de pobresa, d’alienació, i ho feia través d’una cal·ligrafia pictòrica expressionista. Núria Pedragosa, conservadora-restauradora del Museu Nacional, bona coneixedora dels suports i els materials pictòrics emprats per Nonell, m’explicava com en algunes pintures Nonell arribava a aplicar sobre la tela els grumolls secs dels dies anteriors. Els mesclava amb la pintura nova, de manera que resultaven unes textures absolutament singulars. Aquest efecte augmentava la brutor de l’obra, de manera que ens podem imaginar l’impacte que deuria causar tot plegat en el públic del seu temps.

La idea central del text és, des d’un començament, una incondicional admiració per l’artista: ”Si Nonell hagués nascut francès o tan sols s’hagués adaptat a París, sotmés a l’agitació i a la força de la propaganda francesa […] hauria estat un valor internacional”. Pla també va parlar de Nonell a la famosa entrevista del programa A fondo –sí, aquella durant la qual Pla lligava una cigarreta i la segellava amb la saliva mentre feia temps per pensar les respostes— que li va fer el periodista Joaquín Soler Serrano. Enmig de l’entrevista (46’35’’), el periodista li inquireix sobre diversos artistes i, quan  li menciona el nom de Mir, diu que li agrada però, tot seguit, canvia de to, aixeca el dit índex amb gest solemne, i li etziba: “Pero el gran pintor de aquí és Nonell, Nonell es muy bueno y Mir también, hacen una pintura que pesa…”.

L’admiració de Pla per l’obra de Nonell era tal que va arribar a escriure l’any 1961, en el procès de creació del Museu Picasso de Barcelona, que el futur museu havia de comptar, ni més ni menys, que amb un espai dedicat a l’obra de Nonell. Aquesta afirmació la va fer,  com a mínim, en un article a El Correo Catalán (“Nonell y Picasso”, 29/11/1961). Tres dies abans n’havia publicat un altre, dedicat íntegrament a Picasso, on ja anunciava aquest segon article (“Sobre Picasso”, 26/11/1961). Pla justificava la presència de Nonell a les sales del Museu Picasso a causa del seu paper com a referent de primer ordre en la formació de Picasso: “En este momento yo me dirigiría, si pudiera, al [alcalde] señor Porcioles con la demanda de dedicar una parte del museo en proyección a Isidro Nonell. ¿Por qué no? No creo que hiciera un mal papel, al contrario […] Si en aquellos años Picasso se aprovechó tanto de Nonell, no sería lógico que ahora, que se trata de elevar un monumento a Picasso, Nonell, que fue tan humillado en vida […] tuviera en el museo de referencia el rincón que merece su obra considerable. Ello la daría a conocer y, estoy seguro, que muchos visitantes –los que saben de que va— quedarían deslumbrados”.

Pla l’encerta del tot amb el deute contret per Picasso amb l’art català del seu temps, i molt especialment amb Nonell.

Pla situa Nonell i Picasso com a dos antagònics pel que fa a la personalitat i, per reforçar la imatge de Nonell, degrada Picasso tot atribuint-li una “loquacitat pedantesca” que no era tal. De tota manera, hi ha en el text de Pla un cert voluntarisme, gairebé un acte d’amor –si se’m permet— que el porta a compensar el bandejament sofert per Nonell. De tota manera, Pla l’encerta del tot amb el deute contret per Picasso amb l’art català del seu temps, i molt especialment amb Nonell, però això ja depassa un simple article.

Isidre Nonell, Natura morta amb cebes i arengada, 1910. Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC 10922.

Hi ha dues característiques de l’obra de Nonell que m’ha semblat detectar sovint en Pla –almenys en els textos d’art que li he llegit—, la contenció i la sensualitat, ambdues en una acepció molt específica. Són dos atributs que, duts a l’extrem, es poden arribar a neutralitzar entre ells. La contenció de Nonell és llegendària, de caràcter però també d’obra. “Jo pinto i prou”, exclamava. Pla escriu que “una de les coses que li repugnaven més era el llenguatge estètic, el lèxic de la gent que parlava d’art. Els seus arguments eren els seus quadres; les paraules sàvies l’exasperaven”. I poc després s’hi identifica: “Jo, això, ho entenc: Nonell era un home de l’ofici, un artesà. […] L’estètica és una cosa horrenda: L’han inventada els professors alemanys”. Pla ens recorda també el llegendari perfeccionisme de Nonell, que el portava a reprendre una mateixa obra al cap d’uns dies, i la repintava afegint-hi nous matisos, textures i colors. Pel que fa a la sensualitat, és una de les característiques més profundes de l’obra de Nonell, a la seva pintura, però sobretot a la seva obra sobre paper. Nonell, com han repetit diversos crítics, és un sensual fent lliscar el carbonet, el llapis o la tinta sobre el paper, i aplicant sàviament taques aquarel·lades, amb mà mestra d’alquimista. I ja no diguem els seus fascinants dibuixos “fregits” —una raresa fins i tot per a la crítica d’art francesa de finals del segle XIX—, que el confirmaven com un profund coneixedor dels materials pictòrics.

Però, de tota l’obra de Nonell, a Pla el fascinen les natures mortes de darrera hora. Són natures mortes d’una modèstia i una misèria atronadores, amb cebes, pots de mel o magranes, però Pla destaca les que contenen arengades. Nonell va realitzar aquestes natures mortes en un gir final els darrers mesos de la seva vida, quan la seva paleta s’havia anat aclarint i havia obtingut el seu gran triomf a l’exposició de 1910 al Faianç Català, dissortadament poc abans de morir amb tan sols trenta-vuit anys. Aquestes natures mortes eren creacions a contrapèl de la seva obra prèvia, representava per a ell un gènere gairebé inèdit. A Nonell se li coneixen paisatges –s’inicià com a paisatgista amb la Colla del Safrà— i, precisament amb paisatges es presentà a diverses exposicions durant els seus inicis. I per descomptat, el retrat, el seu gènere per antonòmàsia, i amb el que es consagrà com a artista. En realitat, de natures mortes se’n coneixen ben poques, al voltant d’una dotzena. N’hi ha unes quantes al Museu Nacional, un parell al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i en diverses col·leccions particulars.

Pla arriba a comparar les arengades amb l’or.

Les dues natures mortes del Museu Víctor Balaguer –com algunes del Museu Nacional— van formar part de la mítica col·lecció de Lluís Plandiura, caracteritzada pels seus clàssics marcs daurats, algunes d’elles amb arengada. Aquesta combinació d’una arengada amb el daurat del marc de Plandiura em porta a la memòria un fragment d’El Quadern Gris, on Pla arriba a comparar les arengades amb l’or: “A la taverna de Gervasi s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una altra de pollastre. […] Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb una torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat.”

Isidre Nonell, Natura morta, 1910. Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú.

Aquestes natures mortes terminals són la síntesi d’una carrera focalitzada, a grans trets, en els marges, en l’estigma. Es podria dir que són el corolari silent, però rotund, de les galeries iconogràfiques prèvies dels cretins, dels golluts, dels tollits, dels repatriats de Cuba i, sobretot, dels gitanos. Pla escriu: “Del període de les natures mortes pintades, cal no oblidar-ho, en els últims anys de la seva vida, les lluminoses arengades fan com una espècie de resum de tot el període. No es pot demanar un temari més vulgar ni més adotzenat, ni més grollerament popular, que aquestes arengades”. Pla les anomena “lluminoses arengades” quan, només veure-les, és evident que estem davant d’una llicència literària. Quan Pla lloa unes modestes arengades, en realitat no hi veu només una menja de pobre, sinó una al·legoria: Ell sap perfectament que les ha pintat un artista amb un recorregut artístic i vital que obliga a llegir aquestes arengades en una clau molt connotada. Pla acaba el seu text sobre Nonell amb un elogi i una predicció: “Nonell esdevindrà, per als pintors autèntics del país, un ídol. He viscut aquest període. Ha estat un procès ascendent, que no ha pas arribat a convertir-lo en una personalitat popular […] Em fa l’efecte que, en aquest punt, ens trobem al començament. La personalitat de Nonell irà d’augment”.

En definitiva, sense ser el millor dels seus textos sobre un artista, aquest Homenot dedicat a Nonell impressiona per com tracta la biografia d’aquest artista, sembla talment que hagi sentit una certa empatia pel replegament vital que va viure Nonell durant els darrers anys. Però també per la irreductible defensa que fa del seu talent, fins i tot situant-lo en un espai privilegiat de la formació de Picasso i reivindicant-ne aquesta condició. Però, sobretot, sembla que Pla es reconegui en alguns dels valors d’aquest artista, que defensa amb la mateixa convicció que si fossin els propis. Aquell sentit de la contenció, que sovint hem advertit en Pla, es detecta gairebé sempre en Nonell. En un traç del seu llapis o en una sola pinzellada s’hi condensa tot un món, per la seva precisió i equilibri, però sobretot per totes aquelles altres pinzellades que va tenir la saviesa de no realitzar.