No és cap descoberta que la pintura de les avantguardes històriques a Catalunya no s’acaba amb Miró i Dalí. ADLAN –els Amics de l’Art Nou- els anys trenta encarrilaven nous artistes que no varen tenir gaire temps de desenvolupar-se, en arribar tot seguit la Guerra Civil, un cop de destral infame que amputà la vida al país.

Un d’aquests nous artistes era Jaume Sans i Arias (Sitges, 1914 – Cabrera de Mar, 1987).

Foto inèdita de Jaume Sans (a l’esquerra) amb el pare de l’autor, Francesc Fontbona Vázquez, a Sitges, 1930.

Sans era de família d’indianos, nascut a Sitges, vila on, des que Rusiñol i Utrillo s’hi implicaren a fons, es generaren successivament potents iniciatives primer modernistes, després noucentistes i a la fi avantguardistes. L’Avantguarda a Sitges no era una qüestió local, i tenia als anys vint una tribuna no pas d’estar per casa, que era la revista L’Amic de les Arts, que per força havia de generar al seu voltant complicitats i conseqüències fecundes. Allà el va tractar el meu pare, quan Sans encara no tenia cap transcendència pública.

Dibuix preparatori de l’obra El benefactor trompeta, 1932-1935.

Com altres coetanis avantguardistes, Sans es formà en una escola oficial, la sucursal de la Llotja del carrer d’Aribau de Barcelona, però allà va tenir de mestre l’escultor Ángel Ferrant, madrileny que retornava als seus orígens familiars catalans, que va desvetllar entre els seus alumnes una especial inquietud de llibertat creativa.

Sans, amb Eudald Serra i Ramon Marinel·lo –també deixebles de Ferrant-, en una exposició conjunta dels tres, el 1935, a les Galeries Catalònia, exhibí escultures parentes de Hans Arp, esdeveniment que es manté en la memòria de molts especialment per la força del seu cartell anunciador, dibuixat per Salvador Ortiga, en la línia del Grau-Sala més irònic. I formaria part l’any següent, el fatídic 1936 però abans del desastre, de la col·lectiva dels Logicofobistes que un altre sitgetà, el teòric Magí A. Cassanyes, dotà de gruix doctrinal, i que va ser exhumada i estudiada fa quatre anys per Josep-Miquel Garcia, des de la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell.

Dibuix preparatori de l’obra El benefactor trompeta, 1932-1935).

L’obra aportada per Sans a aquella exposició va ser Camagüey hidráulico en cuclillas (ara al MNAC), un d’aquells paisatges surreals dominats per una perspectiva que aboca a un horitzó llunyaníssim i misteriós, que trobem en obres de tants pintors d’aquell temps: De Chirico, Dalí, Tanguy, Esteban Francés…

De la seva època d’immediata postguerra en que s’abocà al collage com el seu amic Alfonso Buñuel sembla que només n’hagin quedat uns pocs exemples.

Sense títol, 1954-1957.

Tot i que mai no va actuar professionalment com a artista, i ni tan sols com dissenyador o interiorista, malgrat haver exercit de tal molts cops, la seva obra és prou densa i personal, i ha anat apareixent esporàdicament en exposicions dedicades a les avantguardes catalanes, des que el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona dedicà una memorable exposició a l’ADLAN el 1970, amb presència d’ell, fins que el Museu de Mataró dirigit per Anna Capella li dedicà una retrospectiva àmplia el 2017, que generà un catàleg molt complet, tot a cura de David Santaeulària.

Sense títol, s.d.

Ara podem veure d’ell una exposició individual, en una galeria privada barcelonina (Marc Domenech), introduïda per un text molt aclaridor del mateix Santaeulària al “políptic” que fa de catàleg, en la que hi trobarem peces de pre-guerra i moltes més de postguerra, quan Sans, animat per la presència prop seu del pintor, dissenyador i grafista alemany Erwin Bechtold revifà la seva vocació juvenil i desplegà un bon conjunt de creacions, ara orientades cap a l’abstracció, que partien d’estilitzacions extremes de la figuració, i que exposà a la Sala Gaspar a la primavera del 1957, esperonat pel vell animador de l’ADLAN, aleshores encara actiu, Joan Prats.

Sense títol, 1955.

Veure ara aquesta exposició ens posa en contacte amb algú que va fer de l’art una voluntat de fer, i no un mitjà d’esdevenir un guru respectable, com de vegades passa en les biografies dels artistes amb consciència militant de revolució estètica. Però aquest corpus, vist junt, ens permet calibrar que aquell senyor aparentment diletant i desvagat, que no volia redimir-nos de res, era un digne representant, ben natural, del corrent artístic hegemònic de mitjan segle XX.

L’exposició Jaume Sans. Del surrealisme a l’abstracció es pot visitar a la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, fins al 28 de febrer.