Una exposició col·lectiva sobre el temps aplega filosofia i art contemporani a Can Felipa. Amb nou artistes i un títol heideggerià que diu “Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!”.

A l’espai fabril de Can Felipa, Alán Carrasco (Burgos, 1984) hi ha penjat uns fulls amb les xifres de morts per accident laboral a l’Estat espanyol l’any 2018.

Julia Montilla.

En aquesta antiga nau tèxtil avui reconvertida en espai expositiu, Júlia Montilla (Barcelona, 1970) documenta, en una obra en curs que no para de créixer, la pèrdua de drets laborals de diferents col·lectius de Barcelona en els darrers anys. On hi havia hagut els telers de l’antiga Catex, Christina Schultz (Munic, 1972) i Juan Luis Moraza (Vitòria, 1960) comparteixen els seus eslògans sobre la societat del treball com una societat de dolor: Hay que dejar de trabajar / Hay que trabajar el dejar, escriu Schultz, i Work Is (All) Over, ironitza Moraza. I així fins a nou propostes d’art conceptual excel·lentment seleccionades per Clàudia Elies (Barcelona, 1990) i Marc Mela (Mataró, 1989). Resultat de la convocatòria anual de comissariat de Can Felipa, la primera aporta el seu bagatge en art contemporani i el segon la seva formació en filosofia i física.

Christina Schultz.

El seu no és un missatge fàcil. Quan trobar feina segueix sent una necessitat urgent per a bona part de la població, reivindicar el final de la tirania del treball requereix algun aclariment, com bé fan els curadors en el seu text. Anem per passos.

El temps no ha estat mai un tema fàcil ni per a la filosofia ni per a l’art. En el seu memorable Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar ja avisava que, quan et regalen un rellotge, no només et lliuren un objecte, sinó que ets tu qui ets regalat al rellotge. Condensava així aquesta estranya matèria humana que és el temps. En això mateix insistia Martin Heidegger, en la capacitat únicament nostra d’anticipar-nos al futur i de no sortir del passat (i sovint deixant escapar, diguem-ho tot, la intensitat del present). No és que visquem en la consciència del temps; és que la temporalitat ens habita, com recorden algunes de les obres de l’exposició.

Però la mostra va més enllà d’aquesta constatació existencial. L’exposició insisteix en la perversa associació entre temps i capitalisme. O si es vol, entre una vivència del temps únicament com a temps productiu i el rèdit que en treu el capital. Si bé les naus del Poblenou es buidaven amb la sirena després de nou i deu hores de feina alienadora, també és cert que els i les proletàries deixaven el teler allà dins. Però amb el capitalisme tardà, quan la producció ha passat a dependre del coneixement i la creativitat, s’ha estès a totes les hores del dia i la nit. Senzillament, perquè s’ha associat al pensament i la ment no para mai. És el treball intangible i cognitiu, que anul·la l’antiga distinció entre otium et negotium convertint totes les activitats humanes en una cursa productiva. Treballar-se el cos, les emocions, programar les vacances,… És el “temps disciplinari i el treball absolut”, com expliquen els comissaris en un text que fa créixer les obres.

Reduir la vivència del calendari a pur càlcul numèric.

Tornant a l’exposició, mentre els vídeos de Mariona Moncunill (Tarragona, 1984) condensen bé aquest règim desaforadament productiu mostrant la fèrria disciplina d’una sala de màquines d’un gimnàs, Alberto Gil Cásedas (Saragossa, 1991) es concentra en la nostra relació malaltissa amb el calendari marcant els dies com s’ha fet a totes les presons del planeta (cinc o sis pals verticals i un que els tatxa). Només que ell ho fa amb llapis blanc damunt paper blanc. L’únic testimoni del seu gest inútil són els encenalls del llapis que ens mostra com una ofrena a l’absurd que suposa voler reduir la vivència del calendari a pur càlcul numèric.

Javier Peñafiel.

Ja fa anys que Edith Piaf cantava el seu mític Je ne veux pas travailler. I encara en fa més de la proposta atroç i valenta de Friedrich Nietzsche sobre l’etern retorn: viure cada moment com si volguéssim que es repetís eternament una vegada i una altra. En aquesta línia d’altres imaginaris del temps, Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) assaja, a Can Felipa, un nou calendari. Enlloc dels set dies de la setmana i els dotze mesos de l’any, el seu inclou els dies propis, els impropis, els comuns, els similars i els singulars. Proveu a practicar-lo. No és una invitació a perdre el temps, el que ens proposen a l’exposició. És un intent de pensar-lo. I si el pensem, potser el capgirem.

L’exposició Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit! es pot visitar al Center Cívic Can Felipa, de Barcelona, fins el 13 d’abril.