Sembla paradoxal que Joan Brossa, el poeta que proclamava el seu ateisme ajuntant un crucifix amb una hèlix, visités una mèdium. No era creient, però li agradava allò desconegut com a possibilitat i com a joc.

La Fundació Joan Brossa repassa l’espurnejant relació entre Josefa Tolrà i Brossa a l’exposició La mèdium i l’artista. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa, comissariada per Sandra Martínez i la incansable investigadora Pilar Bonet, que porta ja anys dedicada a l’estudi i la divulgació de l’obra d’aquesta peculiar artista.

Vista de l’exposició La mèdium i l’artista.

Les raons que van portar a Brossa, juntament amb d’altres companys del Dau al Set als anys cinquanta, a visitar a una modesta vídua de Cabrils que assegurava comunicar-se amb uns “protectors” d’ultratomba, una dona d’aquestes amb faldilla i mocador negres –com la va fotografiar Leopoldo Pomés–, que vehiculava l’angoixa de la pèrdua dels éssers estimats a través del dibuix d’espirals esteses en el temps del dol, amb tinta sobre qualsevol paper o com petites puntades de bona cosidora, era senzilla: si li queies en gràcia –explicava Brossa–, et contestava allò que li preguntaves. Mai se li hagués passat pel cap cobrar per això. Tancava els ulls, s’aferrava a una elemental cadira amb les mans i amb veu transposada donava respostes sempre inesperades, encriptades i de vegades paradoxals, plenes de màgiques polisèmies: “La pintura es un correo de tipo práctico”. Aquest tipus de frases no eren estranyes en la poesia encriptada de Brossa ni en el seu sobri teatre que projectava, encoratjat per la seva fascinació pel escapisme i el transformisme de l’actor italià Leopoldo Fregoli. No debades, Josefa es capbussava en el paper dels seus efímers “protectors”, adoptava diferents personalitats i parlava per boca d’ells.

Josefa Tolrà brodant mantells de seda a la casa de Cabrils, any 1956. ® Associació Josefa Tolrà.

Brossa va aprendre de Foix que calia saber compondre sonets cada dia no sols per construir enrevessades sextines sinó perquè per trencar les normes cal primer conèixer-les bé. De Dadà va recollir l’ús d’imatges oníriques, encadenades entre elles mitjançant associacions inconscients, que recullen per exemple el seu poemari Fogall de sonets (1944-48). Les lectures de Jung, Freud i l’ocultisme de saló s’havien fet imprescindibles per a tot aquell que volgués explorar les possibilitats de l’art antidogmàtic i sense prejudicis. Brossa, que en la seva joventut havia estat venedor de llibres prohibits, també era un assidu lector de textos esotèrics i conductistes. Però no es va limitar a aprendre d’ells, sinó que va portar a la pràctica el mandat freudià de matar el pare per negar dependències, tot combinant el misteri d’allò oníric amb la màgia de l’il·lusionista, assumint el joc de paraules i el truc racional per generar una poesia explosiva, capaç de dissoldre la barrera de les arts, com a bon artista d’avantguarda, però des de la seva personal òptica de poeta. A partir d’aleshores, el dibuix i el grafisme, els objectes de consum, les ombres xineses, els guions de cinema, la música harmònicament colplejada i el transformisme d’entarimat, es transformaran en eines per suggerir en l’espectador allò que de vegades no es podia dir obertament durant el franquisme.

Josefa Tolrà, Las Hadas, sense data. Col·lecció particular. ® Associació Josefa Tolrà.

D’alguna manera Brossa representava, corregit i augmentat, tot allò que evocava la Barcelona canalla d’abans del franquisme, aquella ciutat que sentia l’imperatiu de Rimbaud de ser “absolutament moderna”, en la qual va arribar a haver-hi l’any 25 un “Cabaret de la mort” al millor estil del Cabaret du Néant parisenc, al número 72 de l’Avinguda del Paral·lel, al soterrani del Cabaret Sevilla, de posat macabre, begudes d’ultratomba, il·lusionistes, mentalistes i noies vamp. Brossa havia quedat fascinat pels cabarets que visitaria anys més tard a França on l’espectacle sorneguer, pintat de prostíbul, alleujava amb ironia el dolor polític; de manera que va fer de Christa Leem, l’artista que va revolucionar el striptease dels anys 70, la seva gauche divine. Christa Leem actuava al Cabaret Barcelona de Nit, mític local nocturn del barri xinès que de vegades concentrava més celebritats per rajola que les llotges del Liceu, especialment quan la programació d’aquest havia acabat i absorbia el seu públic.

Cabaret Barcelona de Noche.

Però cal recordar que els inicis del local es remunten a la Barcelona de l’any 36 quan l’antre, juntament amb el Cabaret La Criolla, visitat a principis dels anys 30 per celebritats com Ingrid Bergmann, David Niven o Simon Wells i destruït per una bomba el 38, era freqüentat per les flappers més famoses de la ciutat, noies de vida distreta, cabell despentinat i faldilla curta que fumaven i es besaven. Allà, als depriments anys cinquanta, el barri es va transformar en un sòrdid prostíbul de putes barates i marines assedegats. Alguns expliquen que d’aquests carrers va sorgir l’expressió “pollas en vinagre” per l’ús de l’acètic com a antisèptic d’urgència per part de les noies.

La Barcelona de la segona meitat del segle XX, la de Brossa, absolutament moderna, la del Dau al Set com una aposta impossible i la del Club 49 com a preludi de ZAJ, obre de nou la possibilitat de l’incòmode abans que allò inadaptat es tornés canònic i allò alternatiu esdevingués una impostada forma de vida. Brossa, com Josefa Tolrà, va portar una vida dedicada a l’art del jeroglífic que, ple de lògica estimulant, escapava a tota litúrgia imposada per poders religiosos i seculars. Podem dir que ambdós es regien per les dues conegudes màximes del poeta: “Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric”.

L’exposició La mèdium i l’artista. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa es pot visitar a la Fundació Joan Brossa, a Barcelona, fins el 31 de maig.