Del dietari inèdit de Rafael Santos Torroella, entrada corresponent al 18 de novembre de 1951.

Santos està col·laborant amb els gestors de la Primera Bienal Hispanoamericana, inaugurada a Madrid el 12 d’octubre de 1951. La Bienal, el secretari general de la qual és el poeta Leopoldo Panero, és una iniciativa de l’Instituto de Cultura Hispànica, dirigit Alfredo Sánchez Bella.

L’escultor Joan Rebull i Torroja al jardí de casa seva a Barcelona amb l’escultura La Ben Plantada. Àlbum familiar d’en Raimon Rebull i Farré.

“Al matí, plujós i desagradable, al Palacio de Cristal del Retiro. Com que no està [Leopoldo] Panero me’n vaig amb [Josep] Llorens Artigas al Gijón a fer un cafè. Quan arribem a la Bienal resulta que hi ha allà un recado de [Alfredo] Sánchez Bella per a mi. Em vol veure. És la primera vegada que formula tal desig i em sorprèn. Què deu voler?

Me’n vaig a l’Instituto de Cultura [Hispánica] en companyia de Suñer, [Luis] Monreal i [Juan Ramón] Masoliver. Hem de fer molta estona d’avantsala, durant la qual arriba Llorens. Al final, hi entrem tots. Panero és allà, també. Jo em quedo una mica al marge perquè escolto que tracten del jurat i els premis de la Bienal, en els que no hi tinc part.

Després, ens quedem tot sols Sánchez Bella, Panero i jo.

– Mira Torroella -em diu el primer-, t’he cridat perquè he rebut una carta contenint una denúncia contra [Joan] Rebull. M’han dit que tu tens una revista francesa en què es parla de la participació de Rebull en una exposició antifranquista de París. Voldria que em proporcionessis aquesta revista. Pots fer-ho?

Com sé que es tracta d’aturar el cop, i de veure com es treu de la dificultat en Rebull, no m’hi oposo.

– La tinc a Barcelona. Però la demanaré.

– Recordes de què es tracta, exactament?

– Sí. Que els escultors [Apel·les] Fenosa i Rebull van prendre part en aquella exposició a benefici de ‘la resistència interior a Espanya’.

Sánchez Bella, visiblement contrariat, deixa anar un renec. Veig que, efectivament, el premi a Rebull era cosa convinguda entre aquest i, per mediació de Masoliver, Sánchez Bella.

– La cosa és greu -comenta irritat Alfredo-. Quin fàstic de món aquest dels artistes! Així no es pot fer res…

La denúncia, és clar, procedeix d’un altre escultor. Segurament, pel que he pogut veure, a l’igual que Panero, de Carlos Ferreira. Aquest estava indignat en veure que se li donaria el premi a Rebull, precisament per ser de l’altre bàndol i com a preu per la seva participació a la Bienal.

“No s’hi val que a aquest el premiïn per roig i a mi no, havent fet tota la guerra al bàndol de Franco”.

– No s’hi val, comprendràs -em va dir una vegada-; que a aquest el premiïn per roig i a mi no, havent fet tota la guerra al bàndol de Franco, sent capità de regulars i estant tres vegades ferit en campanya…

Panero i Sánchez Bella volen arreglar l’assumpte:

– Aquí, l’únic que cal -diu l’últim- és que Rebull publiqui unes declaracions en favor de Franco, que vinguin a ser com una retractació. Perquè si li van amb el romanç al Caudillo, al qual l’art li importa una punyeta, la cosa no tindrà remei.

Jo dono la meva opinió:

– Crec que, en tot cas, no seria convenient que Rebull fes públiques aquestes declaracions. Molta gent no sap res ni té per què saber-ho; i entre aquesta gent, de segur que hi haurà els enemics de la Bienal, que aprofitarien l’assumpte de Rebull per empitjorar les coses. El millor, al meu entendre, seria que un amic íntim de Rebull, possiblement Masoliver, l’advertís del perill i el sondegés per veure si estaria disposat a sol·licitar el perdó del Caudillo. Aquest ja està advertit que va ser un triomf, atesos els seus antecedents, de portar Rebull a la Biennal. Per aquest costat, doncs, la cosa seria fàcil. Llavors, es pot preparar una audiència privada del Caudillo a Rebull, o bé que aquest li adreci a aquell un escrit a manera d’instància sol·licitant el perdó.

Tant a Sánchez Bella com a Panero, la meva idea els sembla excel·lent.

Sánchez Bella, el primer cop que parlo amb ell –me’l van presentar a Barcelona, quan l’exposició preparatòria, però només vam creuar les paraules de presentació– m’ha semblat més enèrgic i, políticament, dotat del que suposava. Li tenia prevenció per ser valencià. Segueixo creient, però, que no és home de talla per al lloc que ocupa. Gros, vulgar, un ‘d’aquests homes aparatosos de la Mediterrània’, com diu Baroja. Sembla dominador, orgullós, d’idees fixes.”

Finalment, la sang no va arribar al riu i Rebull va obtenir el Gran Premi d’Escultura de la Primera Biennal.

[El dietari de Rafael Santos Torroella està redactat en castellà. Traducció realitzada per Ricard Mas]