El vestíbul de la Fundació Miró és un perpetu fluir. Cues de turistes que entren, cues de turistes que surten, i encara més turistes que esperen ves a saber què.

I al bell mig d’aquest vestíbul, una pantalla de televisió i unes estranyes imatges… abstractes? Es tracta de la instal·lació Invisible visible (la llum animal), de Juan Bufill.

Juan Bufill, Invisible visible (la llum animal). Film 2004, vídeo 2014 (9′ 26”), fotografies + instal·lació 2019.

Definir Bufill (Barcelona, 1955) com artista-fotògraf-cineasta experimental, crític d’art, de cinema, de música, poeta, guionista de còmic, comissari d’exposicions, creador i guionista de mítics programes de televisió com l’Arsenal de TV3; o acontentar-se amb un genèric “creador polifacètic” és quedar-se curt… i perdre’s en disquisicions estèrils. Bufill crea, no importa la tècnica, ni el gènere, ni el suport. Crea. Punt.

Bufill s’inspira en un vers del poeta cubà José Lezama Lima, per bastir la seva proposta: “La luz es el primer animal visible de lo invisible”. Però jo prefereixo citar l’efesi Heràclit l’obscur: “Creuem i no creuem els mateixos rius. Som i no som”.

Juan Bufill, Invisible visible (la llum animal).

En què consisteix Invisible visible? Es tracta de mig minut de filmació en super 8 passat a vídeo: l’enquadrament d’un fragment d’un riu a La Pobla de Segur, al Pirineu català. Primer el veiem a velocitat “natural”, tot és fugaç. Després, més lent, hi comencem a intuir imatges. El tercer passi revela figures i signes. I el quart és una fixació de 33 fotogrames escollits, detinguts durant deu segons cadascun.

El vídeo dura en total nou minuts i mig però el temps, ja ho sabeu, és molt relatiu. Fins i tot en un vestíbul.

Juan Bufill, Invisible visible (la llum animal).

Al costat de la pantalla, dotze fotogrames escollits pengen de la paret. Gent que flueix a diverses velocitats, davant una obra sobre el flux, l’aigua i la llum, per moments ignorant-se, de vegades en comunió. Què és més fugisser, l’anar i venir dels visitants o els instants deconstruïts d’aquest riu pirinenc que no creuarem mai més?

Monet, Duchamp, Bill Viola i tants d’altres ens esperen, pacients, al final del vestíbul.

Digueu-me misantrop, però aquest anar i venir de visitants al vestíbul d’un dels espais més visitats de la ciutat impedeix, de vegades, fruir com cal l’obra de Bufill. Us recomano que feu us d’uns bons auriculars i hi poseu la música que més us agradi.

El reflex de la llum sobre l’aigua, alentit per Bufill en la seva transitorietat, ens descobreix signes, rostres i figures que el nostre cervell identificarà de manera capriciosa. El meu mestre, Rafael Santos Torroella, company de crítica de Bufill a l’A.B.C. durant la dècada del 1990, m’explicava com va assolir consciència de la seva finitud tot mirant als núvols. Tot flueix. Mentrestant, Monet, Duchamp, Bill Viola i tants d’altres ens esperen, pacients, al final del vestíbul.

L’exposició Invisible visible (la llum animal) es pot visitar al vestíbul de la Fundació Miró fins al 8 de setembre.