Encara que els primers objectes de fang modelat es remunten al Paleolític, és al Neolític quan apareix el buit, l’espai interior que dóna origen als primeres recipients, marcant un dels grans fites de la història de la humanitat.

El que va suposar una veritable revolució per a la qualitat de vida de l’ésser humà, no va trigar gaire a enriquir-se amb una finalitat decorativa, carregada de múltiples potencialitats narratives i simbòliques, sense perdre mai la seva característica utilitària.

Vista general de l’exposició L’art del buit. Ceramistes contemporanis, a Artur Ramon Art.

En això i molt més fa pensar l’exposició L’art del buit. Ceramistes contemporanis, acabada d’inaugurar a la galeria Artur Ramon Art. La mostra, que proposa un recorregut cronològic per l’obra dels ceramistes catalans més destacats de les últimes dècades, té un enorme poder evocador i una sorprenent capacitat d’apel·lar a l’imaginari del visitant, empenyent-lo a investigar sobre una cosa que, malgrat ser molt propera i gairebé domèstica, finalment resulta més sorprenent i desconeguda del que mai esperaria.

L’acurada selecció realitzada per Mònica Ramon i Caterina Roma –que també participa en la mostra amb unes obres d’argila salvatge, gres i porcellana treballades amb l’ajuda de cendra i flama–, juntament amb una posada en escena especialment aconseguida, converteixen aquesta exposició en un veritable descobriment.

D’esquerra a dreta, obres de Llorens Artigas, Tàpies i Madola.

Des del primer moment, l’impacte visual és sorprenent. Les peces que acullen el visitant a l’entrada són gairebé una declaració d’intencions i, alhora, una mena de sinopsi de la proposta; o un pròleg del que li espera a la sala gran de la galeria. Un gerro de Josep Llorens Artigas, pare de la ceràmica catalana contemporània, presideix el conjunt inicial juntament amb una escultura de Tàpies, que queda en els límits de la mostra (de fet, ni tan sols forma part del catàleg) i una de Madola (Barcelona , 1944) nom artístic de Maria Àngels Domingo Laplana, coneguda per les seves formes orgàniques, que conjuguen elements tradicionals amb l’art més contemporani i conceptual.

“Sento la profunda necessitat de representar les coses que m’envolten, reproduïdes a una escala diferent de la real”, explica Madola, que, amb les seves peces escultòriques allunyades de la simple funcionalitat, reforça els conceptes que atorguen a la ceràmica la dignitat d’obra d’art. Les peces d’aquests tres artistes són les més cares d’una selecció que, al cap i a la fi, resulta molt assequible; tan sols és qüestió de canviar l’enfocament i optar per una peça única en comptes d’una bossa de marca.

Ruth Cepedano, Idees, 2016. Gres.

Acompanyen aquest poderós trio una sèrie de Claudi Casanovas (Barcelona, 1956), que utilitza reminiscències geològiques i arqueològiques per oferir diferents versions del bol, el gresol i el morter, i una sèrie de Penélope Vallejo (Santa Maria de Palautordera, 1978) que representa el pas de el temps, el canvi i l’evolució de l’ésser humà i el seu entorn. Vallejo aconsegueix l’aspecte final de l’obra vestint-la amb una pell de porcellana, delicada i fràgil, que es trenca durant la cocció, creant un efecte bonic i inesperat.

Són recipients inusuals i formes insòlites que juguen amb el buit.

És la primera d’una sèrie de peces que atreuen poderosament l’atenció perquè semblen una cosa que no són, és a dir que, en veure-les, imagines unes textures, una consistència i fins i tot una temperatura, que en realitat no tenen. Són obres que criden, demanant ser tocades. En el cas de Vallejo, la capa de porcellana crea la sensació d’una subtilíssima gasa que envolta el vas, deixant al descobert el seu interior, mentre que a les peces de Joan Serra (Mataró, 1962) l’efecte de craquelat revela un material que, sense ser-ho, sembla esponjós i fins i tot desitjable com un pastís de xocolata recobert de merenga fornejada. Per descomptat, res més lluny de la realitat, però la sensació roman.

Joan Serra, ME-PP-B1A3-17, 2020. Porcellana.

És el mateix que passa amb les obres de dos catalans d’adopció Dameon Lynn (Sunderland, Anglaterra, 1972) i Corrie Bain (Caithness, Escòcia, 1979). Lynn, conegut pels seus experiments amb els efectes de la cristal·lització natural de les cendres, crea uns recipients desconstruïts i reconstruïts que semblen embolicades en benes, mentre que Bain utilitza porcellana de Llemotges, per materialitzar imatges de microscòpiques llavors, microorganismes, pol·len i fractals, en una nova accepció del significat de realitat augmentada.

Són recipients inusuals i formes insòlites que juguen amb el buit i requereixen ser mirades des de les seves múltiples perspectives. En total, hi ha creacions de 19 artistes de quatre generacions, que reinterpreten un art antic, amb nous materials i tècniques personals. Tal com afirma Caterina Roma en el seu text per al catàleg “tot i que les obres no responen necessàriament al cànon estètic d’una època, ens permeten veure de quina manera ha anat evolucionant la ceràmica des del moment en què es va desprendre del llegat exclusiu de la tradició”.

L’exposició L’art del buit. Ceramistes contemporanis es pot visitar a la galeria Artur Ramon Art, de Barcelona, fins al 27 de novembre.