Un dels fenòmens més importants de la història recent de la fotografia a Espanya, es va gestar a la Barcelona dels anys 70 i 80.

Em refereixo a una generació de fotògrafs, dinamitzadors culturals i historiadors que, guiats per l’anhel d’atorgar un estatus artístic a la fotografia, van promoure iniciatives dirigides a guanyar-se un espai en el sistema institucional de la cultura i l’art. Un tipus de fotografia que, a diferència de la periodística o publicitària, va buscar el seu lloc en els museus, les col·leccions, les galeries i publicacions especialitzades.

El Centre de Fotografia KBr.

No m’aturaré en aquesta generació, perquè crec que la historiografia és abundant i qui vulgui fer una ullada podria remetre’s a la publicació apareguda amb motiu de l’exposició La fotografia creativa a Catalunya (La Virreina Centre de la Imatge, 2018).

Però sí que voldria reprendre dos factors que ajuden a visualitzar el procés de Barcelona com a atomitzador de l’activitat fotogràfica, per passar després a relatar els esdeveniments recents, que formen part del panorama amb què es trobarà el nou Centre de Fotografia KBr.

Barcelona no va ser l’únic lloc d’Espanya des d’on es van emprendre activitats relacionades amb la fotografia en els anys recents, però sí on es va dur a terme un plantejament innovador, seriós i amb influència en tot l’estat. L’exemple més significatiu va ser la creació del festival Primavera Fotogràfica, vigent entre 1982 i 2004. Molt aviat, el festival es va convertir en referent per a la realització de les Jornades Fotogràfiques a València (1984), La Fotobienal de Vigo (1984), Fotonoviembre Festival internacional de Fotografía de Tenerife (1991), o PhotoEspaña a Madrid (1998), entre d’altres. De la mateixa manera, les caixes d’estalvis van organitzar exposicions. Les respectives obres socials van assumir-ne la producció, a canvi de quedar-se amb part de les obres, creant així incipients col·leccions de fotografia. Aquest modus operandi, que a Catalunya va tenir el seu inici el 1978 amb la llavors anomenada Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, va ser emulat per d’altres institucions com el Monte de Piedad y Caja de ahorros de Sevilla, Caja de Madrid, i Bilbao Bizkaia Kutxa.

El 2004, amb el final de la Primavera Fotogràfica, el sector va caure en certa letargia i desànim. El 2009, l’arxiu del gran fotògraf de la Guerra Civil a Barcelona, Agustí Centelles, va ser venut al Ministeri de Cultura i instal·lat a Salamanca, després d’unes infructuoses negociacions amb la Generalitat. En aquests anys, el Departament de Fotografia del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), creat el 1996, es diluïa en l’organigrama amb la sortida del seu director David Balsells –per raons de salut–, i espais que s’havien dedicat a la fotografia van començar a clausurar . El cas més emblemàtic va ser el tancament de la llibreria Kowasa, especialitzada en fotografia, segurament la més completa que ha existit fins ara a Espanya.

L’entorn fotogràfic barceloní va aixecar llavors la seva veu davant del conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’entorn fotogràfic barceloní va aixecar llavors la seva veu davant del conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell. Molts d’ells, principalment els de la generació dels setanta, es van trobar reclamant a l’administració una altra vegada les mateixes coses de feia trenta anys. Però per a d’altres va ser el moment de parlar amb veu pròpia, no sense polèmica. Els fotògrafs de la generació anterior, inclinats al reporterisme gràfic, els que havien protagonitzat la primera ruptura en els anys 60 respecte els ambients anquilosats dels Foto-club, van cridar l’atenció sobre el que entenien com un acaparament de les institucions per part dels fotògrafs «artistes», alhora que van reclamar ajuda per a la conservació dels seus arxius, que s’estaven malvenent o perdent. Per part dels arxivers, va ser el moment de dir que no calia un museu, com reclamaven des de l’Associació Centre Museu de la Fotografia; en canvi, creien que l’indispensable era la coordinació dels diferents arxius. Aquesta idea també va ser recolzada per Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania, un dels espais privats dedicats a la fotografia més importants de la ciutat, inaugurat el 2002.

L’espai web Alabern. Fotografia a Catalunya.

Arran d’aquests requeriments es va aprovar el 2014 el Pla Nacional de Fotografia amb tres objectius principals: primer, la coordinació de les activitats de documentació, conservació i difusió de la fotografia de la mà de museus, arxius i centres artístics, per a això es va crear l’espai web Alabern. Fotografia a Catalunya; 2, promoure un pla d’adquisicions a través de la creació de la Col·lecció Nacional de Fotografia (el 2017 va publicar un primer informe amb 881 obres adquirides); i 3, la incorporació de la fotografia en els programes educatius. Sobre la taula va quedar la creació d’un Centre «museu» de la Fotografia que dependria del MNAC –donant continuïtat al departament iniciat per Balsells. No obstant això, dos anys després, el 2016, ja no era una prioritat per al llavors director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat, Jusèp Boya, encarregat de posar en marxa el Pla Nacional. Mentrestant, va sorgir el Festival de Fotografia SCAN. Posteriorment, el MNAC va rebre en dipòsit l’obra del fotògraf Oriol Maspons, i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), l’obra de Xavier Miserachs, també en dipòsit.

La llibreria de KBr, dirigida per l’erudit Juan Naranjo.

Amb l’esdevenir d’aquests fets, apareix, com un ovni, el Centre de Fotografia KBr de la Fundació Mapfre, i quan la directora de l’àrea de Cultura, Nadia Arroyo, reconeix que a Barcelona hi ha una tradició fotogràfica, no puc més que donar-li la raó. Potser fins i tot per a la mateixa Fundació, la creació d’aquest centre la va prendre per sorpresa, tenint en compte la seva més aviat curta història en fotografia; el 2007 va iniciar la seva col·lecció i el 2009 va portar a terme la seva primera exposició. És una aposta. Però no a qualsevol lloc ni en qualsevol moment.

La Fundació havia decidit instal·lar-se a Barcelona el 2015 amb una sala d’exposicions ubicada a la casa Garriga Nogués. Un espai que presentava exposicions d’arts plàstiques i de fotografia. Amb la inauguració del Centre KBr, es va donar per acabada la seva etapa a la casa Garriga Nogés. Aleshores, la primera pregunta que sorgeix és ¿per què tancar un espai plural i dedicar-se exclusivament a la fotografia? En xerrades mantingudes amb Nadia Arroyo, em va explicar que les exposicions dedicades a les arts plàstiques eren, tan sols, una a l’any, i que hi ha d’altres institucions que mantenen una programació dedicada a l’art modern com CaixaForum, La Fundació Joan Miró, el mateix MNAC; o el MACBA, en un sentit més contemporani.

Interior de l’exposició dedicada a Billy Brandt, al KBr.

L’interès de la Fundació Mapfre per crear un centre dedicat exclusivament a la fotografia rau, segons la seva directora cultural, en la projecció internacional que han obtingut amb les seves exposicions, dedicades a mostrar artistes consagrats, de la mà amb comissaris reconeguts. De fet, l’objectiu és guanyar-se el mèrit de ser una productora de grans exposicions itinerants de fotografia.

En aquest sentit, operar des de Barcelona és significatiu. Durant les últimes dècades a la ciutat, potser no s’hagi aconseguit un mercat, però sí que s’ha aconseguit un interès i un reconeixement per a la fotografia. Mapfre va capitalitzar aquest públic, que no és el mateix que el de les exposicions d’arts plàstiques. Són públics diferents.

Si bé hi ha un interès col·lectiu per la fotografia com a eina per aproximar-nos a la realitat, en gran mesura promogut per la tecnologia; també és cert que s’ha creat, a partir d’aquest mitjà, un llenguatge depurat, d’alt nivell, amb interessos estètics i intel·lectuals, per al qual cal un cert tipus de públic.

Exposició Paul Strand, al KBr.

De les sis exposicions anuals que KBr durà a terme, almenys una continuarà la línia de caràcter retrospectiu dedicada als grans mestres o als artistes vius consagrats. Per a això convidaran un especialista com a comissari. Les altres dues línies, podríem dir que s’adeqüen a les propostes del Pla Nacional. Una, es durà a terme en col·laboració amb diferents arxius i els seus respectius fons. Des del KBr estarien disposats a assumir les restauracions si fos necessari, així com la realització d’una publicació. Aquesta línia col·laborativa s’iniciarà al febrer amb el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), de Girona, i tractarà sobre el daguerreotip. L’altra, treballarà amb escoles de fotografia de Barcelona: Grisart, Elisava, IEFC, a partir d’una tasca de visionat de portafolis i una exposició a l’any –pel que sembla, amb alumnes acabats de graduar–, i també comptarà amb la seva respectiva publicació.

El patrimoni fotogràfic de Barcelona, a més de valorar-se en les fotos, és present en la seva cultura de la imatge. En la formació que s’ofereixi als professionals, en la qualitat de les publicacions i de les seves col·leccions, en la serietat i diversitat dels seus festivals. Hi ha qui ho reconeix. La singular història de Barcelona i la fotografia, que es va començar a escriure a partir de que Ramon Alabern realitzés el primer daguerreotip, continua la seva marxa. Esperem que avui, com ja ha succeït amb el teixit artístic català i particularment amb la fotografia, la inversió privada sigui un aliat per impulsar objectius comuns.