En una ocasió, als anys setantes, Cesáreo Rodríguez Aguilera em va dir que, paradoxalment, qui havia fet més per la divulgació de l’art d’avantguarda havia estat el franquisme.

Deia que ell mateix, amb Zabaleta, van assistir, en plena República, a una conferència al Círculo de Bellas Artes de Madrid i que el seu amic, en un moment donat va cridar: “¡Viva Picasso!” i que el públic es va girar cap a ells dient-los: “¡Retrógrados!”, com a insult. Segons Cesáreo, les esquerres republicanes eren molt conservadores en matèries artístiques i si es va anomenar director d’El Prado al pintor andalús, va ser degut al seu prestigi internacional en el moment de la guerra civil.

Interior del Pavelló de la República, 1937.

Al principi de la postguerra, l’España feixista no era acceptada a les Biennals i Salons internacionals fins que va aparèixer un ínclit falangista anomenat Don Luis González Robles, al qual vaig tractar.

Aquest personatge, culte i molt simpàtic, fou l’encarregat pel govern de Franco d’intentar prestigiar la malmesa imatge que tenia de perseguidor de la cultura. Ell va presentar a les Biennals i als museus internacionals artistes avantguardistes com Millares, Saura, Tàpies… molts d’ells vinculats al PCE i al PSUC. González Robles havia convençut al govern franquista de la poca repercussió política que tenia l’art plàstic de cara a la propaganda i, en canvi, els artistes que ell promocionava donaven una àuria de prestigi.

Aquesta situació va canviar radicalment a finals dels anys seixanta quan, arran d’una exposició que es presentava a la Tate Gallery de Londres sobre Art espanyol d’avantguarda, els participants van fer despenjar les obres, dient que ells no havien de contribuir a dignificar una dictadura. Ja es començava a percebre la fi del règim, i els partits comunistes van decidir que era el moment de marcar distàncies.

Després d’aquella ruptura, González Robles va fer una nova selecció que incloïa Cuixart –que va guanyar el Gran Premi de la Biennal de Sao Paulo–, Joan Ponç –que va guanyar la de dibuix a la mateixa Biennal–, Canogar…

Mentrestant, el PCE i el PSUC anaven preparant les seves posicions de cara al moment en el qual acabés de caure el règim vigent. Ja mort el dictador, van venir a veure’m a la Galeria Adrià, que aleshores dirigia jo, els dirigents del PSUC per proposar que la galeria acollís una exposició d’art que tenia com a objecte recaptar fons per al partit; els vaig adreçar al propietari de la galeria, Miquel Adrià, i aquest hi va accedir. Van designar com a coordinador de l’exposició José M. Kaydeda, un antic falangista que Hernández Pijuan em va dir que l’havia atonyinat a la Universitat, i que va ser pintor i, posteriorment, parapsicòleg i esoterista.

En aquesta exposició hi van participar diversos artistes de la galeria Adrià i d’altres, però no en tinc cap record clar, probablement perquè jo ja havia passat a fer-me càrrec de la Galeria René Metras. La següent activitat que vaig conèixer que relacionés el món de l’art amb les activitats del PCE i del PSUC, fou amb motiu de la Biennal de Venècia de 1976.

Tot va començar perquè, com que Espanya encara era una dictadura (el cap de govern era Arias Navarro i el cap d’Estat l’actual rei emèrit) es va refusar la presència de l’España oficial i, després d’un “estira i arronsa”, van acordar que el Pavelló Central dels Giardini di Venezia es dediqués a una exposició titulada España: vanguardia artística y realidad social (1936-1976).

Després de Venècia, aquesta exposició es va poder visitar a la Fundació Miró de Barcelona, el desembre de 1976. I recentment, el setembre de 2018, s’ha reconstruït a l’IVAM de València.

 

Cal destacar diversos aspectes en la realització d’aquesta mostra tan important pel moment històric en què es va produir:

La comissió encarregada del projecte incloïa els pintors Antoni Tàpies, Antonio Saura, Agustín Ibarrola i l’Equipo Crónica, l’arquitecte Oriol Bohigas, el grafista Alberto Corazón, els historiadors Tomàs Llorens i Valeriano Bozal, la professora Immaculada Julián, el cartellista Josep Renau i el fotògraf José Miguel Gómez.

L’exposició tenia tres grans apartats:

1)Reconstrucció del Pavelló de la República, amb obres de Picasso, Miró, Calder… i mostra dels cartellistes i grafistes, especialment Renau, però també Fontserè, Ballester, Bardasano… En aquest apartat s’hi van incorporar d’altres artistes com Castelao o García Maroto.

2)Monogràfica especial dels autors que es van considerar més destacats d’aquella època: Picasso, Miró, Alberto Sánchez, Juli González i Josep Renau, amb especial atenció pels dos primers i pel darrer.

3)Desenvolupament crític de les tendències destacables del 1936 al 1976. Aquí és on, sota el comissariat d’Imma Julián, que seguia fidelment les indicacions de Tàpies, Saura i Equipo Crónica, és a dir del PCE i del PSUC, es va fer una selecció d’artistes que comptava amb el vist i plau del triumvirat i es va vetar la presència dels artistes que no eren del seu gust, com Guinovart, Todó, Artigau, Garcia Vilella, Tharrats, Vilacasas… A València van prescindir de Boix, Heras, Armengol, Equip Realitat… I a Madrid de Canogar, José Guerrero…

Quan es va descobrir que era homosexual se’l va arraconar.

Sorprèn que s’haguessin rebutjat artistes que foren clarament del PSUC com és el cas de Guinovart o Artigau. El cas més curiós és el de García Vilella, que fou membre del Comitè Central i que s’havia decidit que se’l promocionaria internacionalment junt amb en Tàpies, però quan es va descobrir que era homosexual se’l va arraconar. També és de destacar l’absència absoluta de dones en cap de les seccions, amb la excepció de la dòcil comissària.

Des d’aleshores, Tàpies va ser l’artista oficial de Catalunya, la seva obra presideix la Sala del Consell de la Generalitat, el vestíbul del MACBA, té la seva pròpia Fundació i es va ofendre perquè no es va permetre que el seu “Mitjó” ocupés la Sala Oval del MNAC. Va obtenir el títol de Marquès de Tàpies.