El projecte Umbral al metro de Barcelona: tretze intervencions artístiques suburbanes sobre la migració i les seves contradiccions polítiques, socials i simbòliques.

Sants, passadís de la línia verda, una imatge ens interpel·la en diferents llengües: ¿Es este mundo nuestra patria?. Drassanes: les restes d’una ciutat enrunada després d’una guerra.  Passeig de Gràcia: els noms i cognoms de 35.597 persones que han perdut la vida intentant accedir a Europa des de 1993 a 2018. Plaça Espanya: una campanya publicitària simulada actua com a contrainformació per posar en evidència la catifa de cinisme que permet que Europa pugui conciliar el son. I així fins a tretze escenaris suburbans de Barcelona.

Ramón Esono, Open the Gates, 2018.

El projecte Umbral, a cura d’Imma Prieto i produït per l’Ajuntament de Barcelona, ha portat tretze propostes artístiques al metro de Barcelona sobre les migracions contemporànies. Amb un nom que suposa, en si mateix, una declaració d’intencions –l’umbral o el llindar és un espai transitori d’un lloc a un altre, però, alhora, en psicologia indica la capacitat sensorial o de dolor que estem disposats a suportar–, incorpora artistes –migrants i no migrants– amb una trajectòria llarga i d’altres de nova generació. Incorpora artistes de geografies diverses i col·lectius de persones refugiades.

Ramón Esono, empresonat pels seus còmics crítics amb la dictadura d’Obiang.

Caldria una ruta completa per dimensionar el projecte, cosa difícil si no es vol entrar i sortir i anar fixant bitllet ja que les intervencions a vegades són als vestíbuls d’accés. Caldria incorporar també col·lectius demonitzats a la ciutat, com els manters, per posar un cas. Però, tot i els peròs, tretze projectes donen per molt. Provem-ho.

Leila Alaoui, Les marocains, 2010-2011.

Bona part de les intervencions són fotogràfiques, com els retrats de la comunitat masculina marroquina de Leila Alaoui (París, 1982-Burkina Faso, 2016), el treball de la fotògrafa marroquina Yto Barrada (París, 1971) documentant el trajecte diari d’una dona creuant la frontera entre el Marroc i Ceuta, o les fotografies de grup –amb tota la força del grup!– dels carretilleros i carretilleras que passen il·legalment aliments bàsics a la frontera entre Colòmbia i Veneçuela retratats per Teresa Margolles (Mèxic, 1963). També fotogràfiques són les captures de la maqueta d’una ciutat devastada per la guerra de l’artista visual i músic Hiwa K (Kurdistan-Iraq, 1975) o els collages d’Eulàlia Grau (Barcelona, 1946) denunciant el biaix racista d’algunes posicions feministes. Especialment eficaç és el silenci visual que aconsegueix Estefanía Peñafiel (Quito, 1978) quan pren imatges de situacions d’exili i n’esborra la silueta de les persones fent visible així la seva invisibilitat social.

La il·lustració ocupa també alguns espais. És l’opció de l’activista Ramón Esono (Guinea Equatorial, 1977), empresonat pels seus còmics crítics amb la dictadura d’Obiang, i de Dan Perjovschi (Romania, 1961) que dibuixa amb una simplicitat desarmant les vivències de refugiats.

Daniel G. Andújar, ¿Es este mundo nuestra patria?, 2018.

La textualitat s’emporta la resta de propostes, com la intervenció de Daniel G. Andújar (Alacant, 1966) sobre les fronteres lingüístiques o les llistes de les persones assassinades per les polítiques europees de tancament de fronteres en els darrers vint-i-cinc anys de Banu Cennetoglu (Ankara, 1970). Finalment, en la cruïlla entre imatge i text, Rogelio López Cuenca (Nerja, 1959) i Elo Vega (Huelva, 1967) beuen del llenguatge de la publicitat i dels estereotips més descarnats entorn la migració.

Destaca la fotografia participativa d’organitzacions i col·lectius com Frontera Sur i Sueños Refugiados, que apleguen imatges capturades per persones refugiades o demandants d’asil a Barcelona, i migrants que han creuat la frontera sud d’Europa per constatar la vulneració sistemàtica de drets universals.

Frontera Sur, #DDHHFronteraSur (2016/2018).

No, la ciutat no ens fa lliures. Així ho defensa Antonio Valdecantos en un dels textos de la publicació del projecte Umbral invalidant la tesi de Max Weber al seu assaig de 1921 sobre la ciutat. Si Weber invocava les solidaritats com a constitutives del vincle social, les intervencions al metro de Barcelona posen en evidència que, més que un espai físic, l’àmbit urbà és aquest espai simbòlic compartit on es fonamenten bona part de les paradoxes sobre les que construïm el nostre relat del món.

El projecte Umbral es pot visitar al metro de Barcelona fins al 6 de febrer de 2019.