A la constel·lació Joan Miró hi marcaríem punts com París, Nova York i el Japó, però sobretot Barcelona, Mallorca i Mont-roig del Camp, on l’artista torna cada estiu fins als 83 anys per a “nodrir-se de la força de la terra”.

És aquí on trobem Mas Miró, institució que, juntament amb les fundacions de Barcelona i Mallorca, permet traçar l’anomenat “triangle Miró”, una mena de cartografia emocional de l’artista.

El mas va perillar quan es va construir l’autopista i va estar anys tancat, fins i tot es va posar a la venda; el 2006 va ser catalogat com a bé cultural d’interès nacional. Finalment, va ser cedit per la família de l’artista a la Fundació Mas Miró i va obrir les portes l’abril de 2018, després d’una primera fase de rehabilitació.

Elena Juncosa, directora de Mas Miró, evoca un diàleg de Miró amb el crític Georges Raillard (Gedisa en reeditava l’any passat els diàlegs): “vull que tot quedi darrere meu com estigui en el moment que jo desaparegui”. El pensament de l’artista es materialitza en aquest espai que es conserva original i intacte. Mas Miró no és estrictament un museu ni disposa d’obra original, “un punt dèbil que s’ha convertit en punt fort”, sosté Juncosa. Mont-roig és el paisatge d’un creador que sent un lligam profund i constant amb la terra; aquí hi fa vida i es gesten obres com La masia, que enllestiria a París el 1922 fent-se enviar vegetació del camp de Tarragona per inspirar-se. Un marc de ferro recrea l’enquadrament de la pintura que atresora la National Gallery de Washington i fa d’avís per a navegants; el que es veu, se sent i s’olora connecta amb el que va impregnar i evocar l’artista.

Mas Miró.

Miró trepitjaria el mas per primera vegada el 1911 per curar-se de la febre tifoïdal, i tornaria els estius, sobretot, de juliol a setembre, excepte en l’impàs de la guerra i el seu exili a França. L’extensíssima biografia de Josep Massot recull el preu que els Miró van pagar per la finca, coneguda com a Mas d’en Ferratges –cognom de l’antic propietari indiano i marquès de Mont-roig– i totes les anades i vingudes de l’artista a la casa, més la colla d’amics que el visiten: Calder, Hemingway, Gasch… fins i tot hi convida Kandinski en temporada de verema.

El taller de Miró.

En la visita –recomanable de fer amb audioguia– s’accedeix a la casa, amb celler i una planta baixa austera. A la primera planta destaca la cambra que l’artista va utilitzar els primers anys com a estudi, documentada gràcies al testimoni dels masovers. Es conserva mobiliari que el pintor introduiria a pintures dels anys 20 i alguns retrats familiars. La decoració del conjunt és minsa i destaquen, en racons, les pedres i arrels que Miró recollia en els passejos fins a la platja. El relat biogràfic es difumina amb la història: l’any 38, en plena Guerra Civil, algunes cambres del mas serien ocupades per l’exèrcit republicà i la capella, que el pare de Miró va fer construir i posar a disposició dels pagesos de la zona, va ser dessacralitzada.

El primer taller fet a mida és un espai volgudament lluminós per experimentar amb l’escultura.

El taller és l’espai més vistós del Mas Miró, on trobem més rastres de l’artista. Va sol·licitar-ne la construcció a Josep Lluís Sert, però finalment el faria realitat Lluís G. Ylla l’any 1948. El primer taller fet a mida –després vindria el de Mallorca– és un espai volgudament lluminós per experimentar amb l’escultura. A les parets hi ha dues fotos de Picasso, mestre i amic, i una de Joan Prats; una pàgina amb cal·ligrafia pèrsica i, en un racó, un graffiti. En una petita cambra annexa es conserven fins a sis guixos d’escultures que des de la Fundació no descarten exposar algun dia.

El taller de Miró.

A tocar del taller s’hi alça un garrofer, que ve al tomb per remarcar el paper de protagonista de la vegetació en el conjunt de Mas Miró, i recordar una altra de les dèries de l’artista: dur sempre a sobre una garrofa. De Mont-roig, d’on sinó?