A Stefan Zweig

Rebo una trucada estranya d’una dona que per la veu dolça sembla jove. M’explica que el seu pare té una important col·lecció de dibuixos i em cita a veure-la a Argentona.

Vaig amb tren i el mar és una superfície plana de paper Albal. En arribar la senyora em diu per l’intèrfon que no em pot atendre, és migdia i m’emplaça que torni a les quatre de la tarda. Una cosa passa, la seva veu s’ha tornat greu i autoritària.

Rembrandt, Aristòtil contemplant el bust d’Homer, 1653. Metropolitan Museum of Art, New York. CC0 1.0.

Després de dinar vaig a la casa, un pis dels anys seixanta, trist. Fa olor de brou. La dona té seixanta anys llargs mal portats i només la seva veu la rejoveneix. La televisió està massa alta (no sé perquè mai l’apaguen) i escup imatges d’un reality-show. Em passa a la sala amb mobles alfonsins i una làmpada de Bacarrà i treu un àlbum de dibuixos bellament enquadernat en pell verda mentre esperem que arribi el seu pare.

El pare em parla dels seus dibuixos comprats als millors antiquaris del món

Se senten passes pel passadís i arriba l’home caminant amb dificultat amb els peus oberts com un llevaneus. És cec. El seu crani em recorda al d’Homer que va pintar Rembrandt. La filla passa ràpides les pàgines de l’àlbum i m’adono que falten alguns dibuixos, es perfila lleu l’ombra de les tintes que hi van estar en contacte amb el paper.

El pare em parla dels seus dibuixos comprats als millors antiquaris del món, obres de Cano, Guercino, Conchillos, Tiepolo, que ja no hi són, substituïts ara per papers verjurats blancs. Acaricia les pàgines el vell cec i toca els papers i segueix parlant del passat mentre jo miro a la seva filla i l’ajudant, figures convertides de sobte en estàtues de sal.

No sé que dir, només apunto algunes coses a la meva llibreta i els hi dic que els contactaré aviat amb una valoració. M’acomiado del senyor i em xiuxiueja: “no veuràs en la teva vida millors dibuixos que els meus” mentre em fixo en els seus ulls buits. La filla m’acompanya a la porta. Mentre espero l’ascensor em diu amb veu de nena: “d’alguna cosa haviem de viure …”.