Així com el cavaller alça l’espasa en el buit, així també el feudal alça el castell damunt la plana, damunt l’areny a la riba del mar, al roquissar, sempre per damunt de les mirades atordides, aquest és el gest més visible del poder, de la sobirania individual, de la victòria sobre l’entorn hostil.

És talment així, que l’espasa de Sant Martí que encara avui es conserva al Museu de l’Exèrcit de París, l’espasa de virtut dels nostres monarques, ens evoca l’esplendor de l’alta corona —amb un relleu de sant Martí tallant la capa, amb el senyal reial de les quatre barres—, de la mateixa manera que l’escampadissa de castells per la geografia catalana també ens evoca la societat eminent dels guerrers medievals, enfilats sempre dalt del cavall, tothora dominant, vigilant, mostrant-se temibles des de l’altura.

L’espasa de Sant Martí, l’espasa dels reis catalans.

El castell, el senyor del castell, la mainada dels cavallers que el serveixen i el guarden; a Catalunya el territori va canviant, es transforma o es dilata, però trobem sempre el mateix fenomen, són el parallamps que atreu tots els esguards, són el centre de tota l’atenció possible. Ho són tant i tant que avui, desapareguda per sempre la societat dels feudals, el castell continua imposant-se enmig del paisatge, encara que estigui en ruïnes fins i tot, el castell encara convoca tots els ulls i no pot deixar de ser admirat perquè contravé el vertigen, com el castell de l’Eramprunyà, posem per cas. És sens dubte un protagonista. Tampoc pot deixar de ser anomenat quan l’identifiquem en un mapa, en un senyal de carretera; qualsevol castell duu un nom propi, específic, que resisteix dins la memòria, ressonant amb el dring de la moneda de bona llei, amb la rotunditat sòlida del català vell, testimoni venerable de les inacabables lluites de la conquesta contra els musulmans, de les perpètues confrontacions internes entre faccions, de les insurreccions contra el rei però, sobretot, de l’arrogant individualitat dels senyors de la guerra, dissidents quan volen, sempre indòmits, pagats d’ells mateixos, difícils persones.

Castell de Montsoriu.

Pronunciar-ne els noms és una experiència atraient. El castell de Montsoriu de la Selva, el de Bellver de Mallorca, el de Peníscola del Baix Maestrat, els de Montgrí i de Requesens a l’Empordà, el de la Suda de Tortosa, el de Miravet a Ribera d’Ebre, el de Claramunt al Penedès, el de Boixadors a l’Anoia, els de Llordà i de Mur al Pallars, el de Cardona, solemne i poderós com una muntanya. Els castells mostren el domini sobre la demarcació, alhora residència fortificada d’un senyor local o d’un gran senyor i, per altra banda, aixopluc temporal de les tropes en trànsit, també protecció per als habitants de la comarca que s’hi apleguen en moments d’incertesa. El castell es basteix quan, tot d’una, el poder dels monarques posteriors a l’imperi romà s’esquerda definitivament i ha de sostenir-se a través de nous vincles polítics amb la incipient noblesa, si és que vol sobreviure. A través d’aquest conjunt d’obligacions mútues, el territori esdevé una renovada realitat que rep el nom de feu, amb un o més castells, que el senyor cedeix a un súbdit a través d’un pacte segellat amb un petó.

Castell de Llordà.

Val la pena insistir-hi. Un castell o un conjunt de castells s’obtenen a canvi d’un petó i no de cap altra cosa. La cerimònia de vassallatge pot semblar estranya per a la nostra societat però no té res de particular ni de vistós. A través de la cessió que el senyor fa al seu nou subordinat —històricament primer de manera temporal, després amb caràcter hereditari—, aquest n’esdevé vassall. És una curiosa paraula celta que vol dir simplement ‘noi’, ‘minyó’, ‘mosso’ en el sentit de ‘servidor’, de persona que té una relació honorable de sotmetiment amb una altra persona de més gran jerarquia.

Detall de l’espasa de Sant Martí.

És certament una relació desigual —quina relació no l’és?— però que s’estableix entre homes lliures, entre dues persones que poden disposar del seu destí i s’assembla molt amb una adopció, però una adopció entre adults. El vassall és protegit pel senyor, en cas de conflicte o de dissort, fins i tot s’ocupa del seu manteniment si cal, de satisfer les seves necessitats més pregones, o fins i tot les més menors. I, en justa correspondència, el vassall jura fidelitat i servei indefinits al seu superior, sigui quin sigui el seu rang, ja sigui el cap d’un clan menor, d’una gran nissaga de la noblesa, o el propi monarca.

El castell de Mur i la Col·legiata de Santa Maria.

A Catalunya i als territoris de la llengua d’oc aquest pacte feudal, des de ben antic, és recollit documentalment i s’anomena, amb gran intenció, convenientia o conjunt de promeses que estableixen lliurement dues persones, una relació política que també s’assembla força a un vincle comercial. Queda fixat en un text perquè no pot ser objecte de mals entesos en el futur. Un vincle que queda segellat per sempre a través del petó o osculum. El senyor i el vassall es besen a la boca perquè han decidit establir una relació familiar encara que no tinguin la mateixa sang i, com en un matrimoni que barreja dues sangs dissemblants, volen mostrar públicament una nova intimitat a través d’un gest d’afecte ritual. D’afecte, de proximitat domèstiques.

El castell de Miravet.

A partir d’ara, independentment de l’edat que tinguin els dos protagonistes de l’acord, el senyor —una paraula que vol dir ‘el sènior,’ el que té més edat i, per tant, el que mereix de manera natural el comandament— compta amb un nou membre en la seva família, entesa en un sentit ampli perquè inclou també tota mena de servidors i de persones molt properes. Aquest nou membre és el ‘noi’, el vassall, i com a membre més jove ha de ser protegit i proveït pel líder del grup d’alguna manera, de vegades amb una propietat, amb un llegat, que el permeti viure de manera digna, autònoma però alhora depenent del líder: aquesta donació és el castell. Una casa més o menys fortificada. De vegades fins i tot és una poderosa fortalesa. Com més gran és el castell, com més ostentós és el regal del senyor més gran és el seu poder, la seva fama, el seu prestigi entre els prínceps o nobles principals.

Caixa de jocs.

Testimoni d’una època que comença a morir amb la revolució francesa però que no acaba del tot fins al segle XX, el castell és el testimoni físic d’una societat molt concreta en el nostre imaginari artístic i emocional, específicament la societat dels orígens nacionals europeus, la dels nostres remots avantpassat amb els que compartim la permanència de la llengua catalana en un mateix territori. La passejada per l’exposició L’esplendor dels castells catalans, amb tot d’objectes de la vida quotidiana, des de la vaixella als jocs de taula, des de les armes a les mostres d’orfebreria, no fa més que confirmar l’extraordinari interès que aquesta deixa singular de la nostra  història continua exercint damunt nostre. El castell, ja estigui encara precàriament dret, o restaurat abusivament —per suposats especialistes antics en la societat medieval que avui s’han revelat espuris—, ens atreu amb una proximitat, amb una familiaritat, amb una emotivitat que no tenen les venerables restes gregues o romanes, els edificis militars d’altres èpoques, els vestigis d’altres civilitzacions.

Vista de l’exposició.

Sabem que procedim d’una terra de castells de la mateixa manera que els nadius centreamericans saben que procedeixen d’una terra de piràmides. El castell és tota una colla de coses per a nosaltres però potser la més important de totes és que ens recorda el repartiment local del poder, l’existència de temibles cases fortificades on, els cavallers que van poder, van aconseguir afirmar-se darrere aquestes fortificacions. Van establir com van poder una determinada forma de llibertat individual, ben rudimentària, certament escassa, però una determinada experiència de vida autònoma, una determinada manifestació d’independència de criteri, tot acollint-se al precari equilibri legal amb un poderós senyor. El castell dins del paisatge és probablement la mostra més antiga que encara conservem de la més primitiva consciència individual. La més remota prova de l’afirmació personal d’un home.

L’esplendor dels castells catalans es pot visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, fins el 3 de febrer de 2019.