Els que ens dediquem al noble ofici d’antiquari ens regim per dues lleis de patrimoni: l’espanyola de 1985 i la catalana de 1993. Això implica que, pel fet de ser catalans, passem un doble filtre cada vegada que volem exportar una obra fora del país; cosa que no passa als nostres col·legues espanyols.

Fa trenta cinc anys que funcionem amb la mateixa llei de patrimoni, i el món ha canviat de manera exponencial.

Bernardo Bellotto, The Fortress of Königstein from the North, 1756-1758. National Gallery, Londres.

El mercat espanyol de l’art del 1985 no té res a veure amb el del 2020. En aquells temps remots el mercat era local, Espanya, trontollant després del Cop d’Estat de Tejero (1981), encara no havia entrat a la C.E.E., hi havia cabines de telèfons i no existia Internet; la prehistòria.

Aquesta llei, incomprensiblement encara vigent, és proteccionista i no expressa bé l’equilibri que hauria d’existir entre la salvaguarda del nostre patrimoni (tasca en la que treballem tots) i el flux del mercat de l’art. En aquesta dialèctica rau el problema d’aquesta llei obsoleta que decanta clarament la balança en la protecció del patrimoni i dota a l’Estat d’uns mecanismes de control i sotmetiment que depassen els poders propis d’ una democràcia moderna.

Com funciona? De manera resumida, el mecanisme és molt senzill: per a qualsevol obra que tingui més de cent anys i es vulgui exportar, cal demanar un permís. La Junta de Calificación del Govern de Madrid i la seva homònima catalana, en les seves pròpies reunions mensuals, revisaran l’expedient i determinaran en tres possibles direccions: es pot exportar (paradoxalment, la llicència té una data de caducitat d’un sol any), queda pendent d’estudi (l’Administració disposa de tres mesos per a analitzar millor la peça i dictaminar), o és inexportable, amb la possibilitat de ser declarada Bé d’Interès Cultural i, per tant, ser inclosa en l’inventari patrimonial de cada Comunitat Autònoma, el qual vol dir que l’Administració té el dret de retracte; és a dir que, una vegada tanquis l’operació amb un particular, li ho has de comunicar a l’Estat i, en idèntiques condicions, pot adquirir-la.

El principal problema –naturalment per als propietaris de les obres, siguin privats o comerciants, no pas per a l’Administració– s’esdevé quan l’obra es declara inexportable. Llavors, en perdre el mercat internacional, la cotització de l’obra es devalua dramàticament arribant a valors que poden oscil·lar entre el -30 i el -50% de mitjana, de vegades molt més. Es en aquest punt on la llei falla, perquè no protegeix per igual les dues parts –els propietaris de les obres i l’Administració– i es converteix en una eina maniquea que situa l’Administració en una posició de força i d’avantatge.

Bronzino, Retrat d’un jove com sant Sebastià, c. 1533. Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid.

Posem un exemple inventat per clarificar les coses. Una gran casa de subhastes internacional troba en una casa particular de Madrid un retrat de Bronzino. Demana el permís a la Junta amb un preu de mercat internacional (posem €10M), aquesta el declara inexportable (només n’hi ha un a Espanya que penja al Museu del Prado) i el cataloga com a BIC (Bé d’Interès Cultural).

Llavors, l’Estat entra en negociació amb el propietari i li fa una oferta de €3M amb l’argument pervers de que, en no poder-se vendre a l’estranger, el mercat espanyol no pot suportar preus internacionals. Finalment, el propietari, com no té més opcions (els tres possibles compradors espanyols ja li han dit que no), hi accedeix no per gust sinó per necessitat: li han tret qualsevol altra millor opció. Tanca l’operació i cobra en dos anys sense interessos. És com si, en un partit de futbol, l’àrbitre també fos jugador. No seria molt temptador anar xiulant penals, ho siguin o no, i dir-li al porter que no s’hi posi?

Entenc que aquesta llei fos necessària a Espanya en el segle que va de la Desamortització (1836) fins a la postguerra (1939), quan hi va haver un veritable espoli del patrimoni artístic del país, i calia protegir-lo. Però avui no estem en el mateix escenari. Ens queixem que l’art espanyol no és conegut al món. Però, com volem que ho sigui si el tenim segrestat? S’ha impedit d’exportar peces que estan més que ben representades a Espanya i que seria bo que anessin a grans museus internacionals. Cal retenir tots els goyas que surtin? No en tenim prou amb els molts que ja es conserven al país? No seria més lògic de retenir els més importants, si és que encara en queda algun per descobrir o en mans privades? No seria interessant que fossin vistos fora d’Espanya?

Si seguim així, aviat només tindrem dues sortides possibles: exiliar-nos o tancar.

Voldria preguntar als puristes que s’omplen la boca parlant de la diàspora de l’art espanyol al món –mai no parlen de les obres que els antiquaris importen– si aquesta pràctica els sembla bé. És legal, naturalment, però s’han preguntat si és ètica? S’han preguntat el mal que fan als antiquaris que, amb un mercat local devastat, ens veiem obligats a vendre a l’exterior? Si seguim així, aviat només tindrem dues sortides possibles: exiliar-nos o tancar. Potser tot plegat és una estratègia molt calculada per acabar definitivament amb el mercat de l’art. Mala política, perquè el mercat és el primer graó, on surten i es posen en valor les obres. Sense el mercat, no hi hauria obres i els museus encara esdevindrien més cementiris del que ja ho són.

No seria més raonable de fer el que fan països civilitzats del nostre entorn quan, davant d’un mateix cas, com el del Bronzino, l’Estat té un any per a aconseguir els diners per pagar els €10M i, si no ho aconsegueix, el deixa exportar? És el que recentment va fer la National Gallery, de Londres, amb un Bellotto d’origen britànic, que va incorporar a les seves col·leccions pels €80M que val, sense regatejar ni un pound.

La llei actual desanima el col·leccionisme i el seu revers: el mercat de l’art. No hi ha pitjor país per treballar en aquesta feina que el nostre. A la manca de cultura visual, a la demagògica manera d’entendre l’art com a luxe i no com a cultura, al mecenatge que no s’entén fora de l’àmbit social, se li suma una llei antiga, retrògrada i que, sovint, quan s’aplica, és una forma encoberta d’expropiació.

Vagi per endavant que aquest comentari és un atac directe i desacomplexat a la llei, no a cap dels funcionaris que la implementen. No és un tema personal. Ben al contrari, reconec i admiro la feina dels nostres professionals de la cultura, que saben que el terreny del joc en el qual es mouen no és de fair play, i fan tot el possible per posar-hi remei. A la Junta de Madrid, tant el secretari Carlos García de Barandiaran, com el seu excel·lent equip, miren de trobar un equilibri impossible. També a la Junta catalana i al Departament de Cultura, amb Magda Gassó al capdavant, em consta que, quan una peça es declara inexportable, fan mans i mànigues per adquirir-la i, si no poden, és simplement perquè no han tingut suport polític, no per voluntat pròpia. També el MNAC i el seu director, Pepe Serra –i el seu equip–, em consta que són sensibles a aquest tema, i remen en la mateixa direcció; és molt d’agrair. El problema no són ells. El problema és la llei.

La pregunta que es formularan és molt simple. I per què no canviem la llei?. Hi ha hagut molts intents de fer-ho, però sense cap resultat plausible. Per a canviar-la, com van fer a França o a Anglaterra, cal un lobby fort de dealers i de col·leccionistes, i portar-la a instàncies superiors europees que dictin jurisprudència i l’equiparin a d’altres lleis de patrimoni de la Comunitat Europea. El pes del mercat de l’art espanyol al món és d’un 1%. No cal dir massa coses més.

Aquesta llei ha nascut com a antítesi dels principis de Parmènides, aquell filòsof grec que deia: “tot canvia, res roman”. Aquí diríem, tot canvia, la llei sempre roman… i no m’estranya, és l’instrument perfecte per a aconseguir grans peces a preu de saldo.