Palau Antiguitats exposa fins el 7 de febrer de 2020 la mostra Lluna i Dona que, coincidint amb el cinquantè aniversari de l’arribada de l’home al satèl·lit, ha aconseguit reunir un centenar de gravats, a més d’alguns dibuixos i fotografies.

En aquesta exposició, l’antiquari de Gràcia treu en escena les obres que, com petits tresors, ha anat atresorant al llarg dels anys i en els quals la dona i la lluna, unides en simbiosi, s’han fet mestresses indomables del paper.

Anònim, Dones i llunes, c. 1902. Postals editades a París.

De fet, la fascinació per la lluna ve d’antic. La seva naturalesa hipnòtica va seduir pràcticament totes les cultures que sempre la van voler caçar, ja fos dibuixant-la o fotografiant-la. El 20 de juliol de 1969 el somni s’acompliria. Fins aleshores, la lluna, impertèrrita en el firmament i embolcallada per una aura de misteri que la nit ajudava a aguditzar, només feia que engreixar el desig de posseir-la. La seva proximitat, a voltes tan llunyana, havia provocat moltes nits en vetlla.

Cornelis Cornelisz van Harlem, La deessa Diana com una lluna, c. 1606-1616.

Així doncs, l’exposició camina per la història, i va i ve saltant cronologies des del segle XVI fins al XX gràcies a una selecció acurada d’obres i d’artistes que aconsegueixen entrar en diàleg. D’entre tota aquesta paperassa destaca La deessa Diana com una lluna (ca. 1606–1616), una obra de Corlenis Cornelisz Van Harlem gravada per Jacob Matham que representa la deessa Diana, un torrent de carn i corbes que, despullada, camina sobre els núvols amb una lluna en quart creixent sobre el seu cap. La diva romana se’n va, dramàticament, donant l’esquena a l’espectador i s’endinsa, encarnada en un fanal que il·lumina el seu pas, en el misteri de la nit.

Hendrick Goudt, La fugida d’Egipte, 1613.

D’aquest mateix segle és La fugida d’Egipte (1613) de Hendrick Goudt, un gravat en el qual l’artista holandès evidencia un domini admirable de la tècnica. Aquí, la força cromàtica del negre passa a ser el tema principal de l’obra, tot relegant a un segon pla el relat bíblic. Goudt aconsegueix, en un gir de modernitat, gravar una foscor que es menja a si mateixa i es perd en la seva pròpia matèria deixant, això sí, petits punts de llum que sobreviuen dins les entranyes de la nit. Goudt grava, magistralment, un negre atapeït que respira en la penombra.

Francisco de Goya, Si amanece nos vamos, 1799 (1937).

Tanmateix, la força de Goya i la seva intemporalitat fan acte de presència i es deixen caure, com sempre, en els seus Caprichos (1799), especialment en els gravats on apareixen bruixes i éssers fantàstics que sobrevolen la cara més fosca de la lluna.

Modest Urgell, Nocturn. Barahona, finals del segle XIX.

Cal fer esment, també, del dibuix Nocturn. Barahona de Modest Urgell, un apunt delicadíssim, petit i a mig fer en el qual el pintor català, expert en cementiris i paratges inhòspits, congela al buit la vila de Barahona banyada per la llum nostàlgica d’una lluna plena.

Félicien Rops, L’esfera de la lluna, 1881.

Igualment, de finals del XIX és el frontispici de l’obra L’esfera de la lluna (1881) de Félicien Rops, un aiguafort que requereix d’una lupa per copsar, a mode de voyeur, els detalls que s’amaguen, juganers, entre el paper. En el gravat, seguint l’erotisme decadentista propi de Rops, la lluna s’encarna amb humor i elegància en un cul femení convertint-se així en l’obra més curiosa i divertida de l’exposició.

Pere Prat i Ubach, El carboner, 1915.

De casa nostra trobem, també, l’obra El carboner (1915) de Pere Prat i Ubach. El resultat és un dibuix rodó, d’una sensibilitat cromàtica quasi musical, en el qual una tríada de dones endormiscades està absorta per una lluna que, a mitja vida, flota en un mar d’estrelles. El carboner, que és possiblement la part més anecdòtica del conjunt, representa la realitat lògica i racional, mentre que elles, posseïdes, es troben literalment a la lluna.

Perejaume, LLuna, s/d.

De la mateixa manera, no podem deixar de fer esment dels gravats de Perejaume i el seu esquematisme poètic d’arrels surrealistes i conceptuals; del realisme màgic i obscur de Ramon Calsina amb el dibuix Il·lustració satírica amb lluna plena; o de la fotografia presa pels volts de 1899 i 1900 per un autor desconegut que, servint-se de l’univers il·lusionista de Méliès, retrata amb absoluta tendresa una dona que reposa nua i sensual sobre una lluna. En aquesta fotografia, els límits entre l’una i l’altra s’acaben desdibuixant per donar pas a una fusió mútua de fronteres invisibles.

Anònim, Nu, c. 1899-1900.

En definitiva, només els que somnien toquen de peus a terra i aquesta mentalitat, que entén l’art com un divertimento d’escales infinites, és la que, al final, permet exposicions com la present. Com sempre, i la mostra així ho corrobora, l’antiquari de Gràcia sembla que navegui a contracorrent. En el fons, però, només és fidel a la seva dèria, el paper. Aquesta vegada, Palau Antiguitats ha volgut agafar la lluna amb les dents i ho ha aconseguit.