És molt difícil poder explicar i comprendre allò que escapa a la nostra raó cartesiana i al que percebem directament a través dels sentits.  L’art ha estat un territori ideal per intentar-ho.

“L’art no reprodueix allò visible, sinó que fa visible l’invisible”, deia Paul Klee amb raó. La ciència, en canvi, sembla destinada a explicar justament el contrari: allò experimentat i comprovable.

CERN. © 2011, CERN, Claudia Marcelloni.

Però des que es va descobrir que les partícules que conformen la matèria (i a nosaltres mateixos, per tant) es comporten de manera diferent a les lleis postulades durant segles de racionalisme científic, la lògica dels fenòmens físics ha trontollat. La física quàntica ens sembla màgia.

James Bridle, A State of Sin, 2018 © Mark Blower.

L’ambiciosa exposició Quàntica, que es pot veure al Centre de Cultura de Contemporània de Barcelona (CCCB), intenta explicar la teoria de la física quàntica, incloent un diàleg entre ciència i art. L’origen de la mostra, amb itinerància internacional, és el programa Arts del CERN, el laboratori de Ginebra famós pels seus gegantescos acceleradors de partícules. El CERN té alguna cosa de la frase de Klee respecte l’art: fa visible allò invisible. Així es justifica que aquest centre hagi convidat artistes a treballar dins les seves instal·lacions, col·laborant amb enginyers i físics de partícules. Una idea excel·lent.

“La mecànica quàntica no és que deixi confús, es que no l’entens”.

Quàntica exposa deu projectes artístics, fruits d’aquest programa, interrelacionats amb nou àmbits dedicats a conceptes clau de la investigació sobre la física quàntica. Per tant, l’exposició té dos itineraris entrecreuats, un de científic i un d’artístic, però en el muntatge, la barreja dels dos, en certs moments, crea una saturació de continguts -visuals i auditius-  que no ajuda a la comprensió de tot plegat, tenint en compte que com es diu a la mateixa exposició “la mecànica quàntica no és que deixi confús, es que no l’entens”.

Yunchul Kim, Cascade_Quàntica, 2018 © Mark Blower.

Del recorregut artístic, una de les propostes més interessants és Cascada, del coreà Yunchul Kim, que amb tres elements escultòrics amb transparències i fluïts, construeix una bonica metàfora del comportament esbojarrat de les partícules. Una altra obra, Supralunar, del colombià Juan Cortés, s’acosta al misteri de la matèria fosca de l’univers amb dues “màquines” que creen formes lumíniques. El britànic James Bridle, en canvi, utilitza vuit robots per generar nombres aleatoris a partir de la informació ambiental.

 

En l’itinerari científic, per exemple, es mostra en una pantalla interactiva que el nombre de partícules de la matèria és tan ampli que ja no té res a veure amb allò que ens ensenyaven no fa tant que l’àtom estava format per protons, neutrons i electrons. Es projecta, a més, un curt meravellós dels dissenyadors Charles i Ray Eames (Powers of ten, del 1968!), que per èpoques es fa viral a la xarxa, que calcula les distàncies de l’univers exterior i interior a partir de la mà d’un home estirat a la gespa. Tot molt curiós, però malauradament el conjunt de l’exposició sembla que hagi reprimit aquella màgia implícita que té la física quàntica.

L’exposició Quàntica es pot visitar al CCCB, a Barcelona, fins al 24 de setembre.