La setmana passada, una senyora de Callosa de Segura (Alacant) va robar 40 succionadores Satisfyer i les va repartir entre les seves veïnes.

L’actitud d’aquesta Robin Hood del plaer va més enllà de l’igualitarisme orgàsmic o del consumisme irrefrenable del plaer pel plaer. L’èxtasi i el seu revers tenen profundes implicacions metafísiques. Podríem comparar els seus efectes als d’un flash fotogràfic, concentra el temps en un absolut lumínic i ens deixa una mica més cecs…

Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, 1647-1651. Capella Coronaro de l’església de Santa Maria della Vittoria, Roma.

L’èxtasi més polisèmic de la història de l’art viu a la capella Cornaro de l’església de Santa Maria della Vittoria de Roma. Fou esculpit entre el 1647 i el 1651 per Gian Lorenzo Bernini i està dedicat a Santa Teresa d’Àvila, escriptora i mística reformadora. En un dels seus escrits, Teresa explica com un àngel li travessa el cor amb un dard d’or. L’escena recull el moment en què l’àngel treu la fletxa. L’expressió del seu rostre és una barreja de dolor i plaer.

Encara recordo un dinar amb el Vicenç Altaió i la crítica d’art francesa Catherine Millet al restaurant Quo Vadis, el 2005. Millet, una de les veus més importants del panorama artística francès, havia publicat recentment l’assaig La vie sexuelle de Catherine M, on detallava la seva hiperactiva vida sexual, amb infinitud d’amants. Entre el segon plat i les postres, vaig sortir un moment a comprar-lo per a que me’l dediqués. Em va sorprendre molt, quan el vaig llegir, que rere la seva recerca sexual hi havia una gran set d’espiritualitat. Són, les místiques i els místics, nimfòmanes i sàtirs de l’amor diví? L’èxtasi ens permet d’alliberar-nos del nostre jo i fondre’ns amb allò aliè, però ningú ha especificat que tots els èxtasis hagin de ser plaents.

El Greco, Sant Sebastià, c. 1610-1614. Museu del Prado, Madrid.

Sant Sebastià passa per ser el patró oficiós de la comunitat gai. El director britànic Derek Jarman li va dedicar un film eròtic: Sebastiane (1976), una raresa esteticista homoeròtica parlada en llatí.

En la iconografia catòlica només hi ha dos homes nus, Jesús en creu i sant Sebastià cosit a fletxes. Segons explica el santoral, Sebastià era un milanès convers al cristianisme. Quan l’emperador Dioclecià se’n va assabentar de la seva fe, va procurar que n’abjurés. Ell s’hi va negar, i fou condemnat a morir, lligat en una columna, mentre els seus companys hi feien punteria… Donat per mort, fou recollit per la pietosa Irene, que el guareix.

El primer que va fer quan es va recuperar, fou anar a veure Dioclecià. El torna a condemnar a mort, aquesta vegada a bastonades. Mor i es llençat a les catacumbes de Roma. Actualment, és el patró de nombroses poblacions de costa, protector de la pesta i epidèmies vàries perquè el que es té en compte és que va sobreviure al primer martiri.

En la història de l’art hi ha dos models de sant Sebastià, el combatiu, que planta cara a la mort, normalment amb les cames en forma de A; i el sensual, amb les cames plegades. Curiosament, el Greco en va pintar els dos models: el de la catedral de Palència (1577-1578), cames obertes i rostre indiferent; i el del Prado, més tardà i molt més proper a la sensibilitat contemporània (c. 1610-1614). Curiosament, està partit en dos fragments, que van arribar per separat al museu: el tors fou donat el 1959, i les cames adquirides l’any 1987.