Aquesta setmana, l’edició en paper del diari de l’establishment català publicava un article, signat per Josep Playà, sota el títol: El mercat de l’art cau un 50%. Actualment, el podeu trobar en línia, amb el títol una mica canviat: “Los galeristas reclaman el 2% cultural a la Generalitat”.

Si jo publico un article amb aquest títol original, em crucifiquen. A què ve, aquesta sentència? Dilluns 25 de novembre van tenir lloc, a l’Arts Santa Mònica, de Barcelona, les Jornades Sobre Art & Galerisme, organitzades pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya en col·laboració amb Talking Galleries.

Les subhastes d’art són un espectacle poc multitudinari, a casa nostra.

Bé, això de jornades, en plural, caldria deixar-ho en una “mitja jornada” que va arrencar a tres quarts de deu del matí i va acabar a les dues de la tarda. I la xerrada veritablement interessant és la que reporta Playà, “Propostes per incentivar el mercat de l’art català i el paper de l’administració pública”, amb el concurs de Joan Anton Maragall (Sala Parés), Artur Ramon (Artur Ramon Art), Jordi Mayoral (Galeria Mayoral) i Benito Padilla (Imaginart), amb una fila zero de primera: Ferran Barenblit (MACBA), Pepe Serra (MNAC) i Miquel Curanta (ICEC); tot moderat per l’ex-galerista i home del moment Llucià Homs.

He de confessar que conec personalment els ponents d’aquest encontre i que sento simpatia i admiració sense reserves per tots ells. Encara més, em semblen fantàstiques i necessàries les activitats organitzades pel Gremi de Galeristes de Catalunya, presidit per Mònica Ramon. Vagi per endavant.

Playà constata que l’art català viu un dels moments més complicats, malgrat la potencialitats dels seus creadors i els esforços del sector i, “a parer d’alguns experts”, atribueix la situació al “descens del consum cultural, la pràctica desaparició de la classe mitjana del col·leccionisme, la pèrdua de valor de la pintura com a inversió (es van esmentar noms com ara Gimeno, Meifrén i Cusachs, que s’han devaluat, i el paper a la baixa de les subhastes) i la impossibilitat dels museus per comprar obra d’art [que] desemboca en una situació catastròfica”.

A Catalunya hi ha dues associacions de galeristes: el Gremi de Galeristes de Catalunya (GGAC, creat el 1978), amb 44 galeries, i l’associació Art Barcelona (Abe, fundada el 1990). Tinc molt mala memòria, però crec recordar que l’any 2000 n’eren més, bastantes més. A més a més, una ullada a cada llista d’agremiats ens revela que algunes d’aquestes galeries tenen la persiana mig abaixada, o que ja no operen amb un local obert al públic. I tinc informació de la difícil situació d’unes quantes més, que tenen pensat tancar en silenci. També és veritat que n’hi ha algunes, molt poques, que no formen part de cap d’aquestes dues associacions. Sense tenir una bola de cristall, puc assegurar que, en menys d’una dècada, el nombre de galeries a Catalunya quedarà reduït a menys de la meitat.

L’error seria cercar culpables, o creure en solucions màgiques. Anem a posar un exemple molt diferent per entendre què ens espera: les enciclopèdies. Abans, a cada llar, rica o pobra, hi havia com a mínim una enciclopèdia. No eren pas barates, però les famílies feien un esforç econòmic amb l’esperança que aquesta eina de coneixement fos útil en el progrés intel·lectual i professional dels seus fills. L’Enciclopèdia Catalana va ser fonamental per “fer país” en tots els sentits possibles de l’expressió. Va arribar internet, i el consum d’informació va entrar en una nova dimensió. No parlo tan sols de la Viquipèdia, parlo del cercador de Google, la veritable enciclopèdia ordenadora del coneixement (i, alhora gran coneixedora de les nostres inquietuds).

La causa de la caiguda del mercat de l’art català –i de les antiguitats– no és tan sols la desaparició de la classe mitjana, que la gent visqui en pisos petits on no hi cap gaire cosa, o que certes formes d’art –instal·lació, determinades pràctiques conceptuals– només poden tenir com a client una institució. Tampoc ho és que les classes dominants hagin deixat de considerar l’art com a emblema del seu estatus privilegiat, i que els fills dels grans col·leccionistes prefereixin automòbils de marca, iots i viatges de luxe. Ni que sigui molt difícil, a Catalunya, de trobar un col·leccionista d’art menor de 65 anys (un dia, una passa de grip ens deixarà de cop sense col·leccionistes).

L’art no ha mort, està més viu que mai.

Les causes principals són dues, i no tenen remei: 1) la globalització crea números 1 mundials… i ningú vol saber res del número 2. Això significa la pràctica devaluació fins a la irrellevància dels mercats locals. I 2) La tecnologia digital i les xarxes han creat noves formes de pensament i nous sistemes de distribució. L’art no ha mort, està més viu que mai, però no està limitat a l’exclusivitat o a un número limitat de còpies; sovint tampoc és material.

Si ja no comprem el diari al quiosc, ni duem a revelar les fotos, ni anem a la botiga de música ni al videoclub… hem de seguir comprant art de la mateixa manera que fa vint anys?

Ja no hi ha nous gaudís, ni picassos, ni mirós, ni dalís… ni un trist Tàpies. Però tenim el Ferran Adrià, Rosalia, Albert Serra –sí, potser peco d’entusiasme–, Martí Guixé, Dani Sánchez-Crespo –un dels nostres millors creadors de videojocs, com Invizimals–, i tants d’altres. Són gent que ha fet progressar el llenguatge de la creativitat, que treballa en equip, i les seves obres són difícils de posseir en un sentit d’exclusivitat… Han influït en la nostra percepció de la vida i, si ens cenyim a allò econòmic, facturen molt més que tots els gremis de galeristes i les cases de subhastes junts.

Amb això no estic dient que la pintura, l’escultura, el vídeoart, la instal·lació… desapareixeran. Ni que desapareixeran totes les galeries d’art de Catalunya. Però sí que canviarà el sistema de distribució –imagineu un Netflix del videoart, o que algunes galeries es reconverteixin en productores o dinamitzadores–, i el seu producte anirà destinat a una minoria molt més petita –potser encara més fidel– que no pas ara.

Finalment, hi ha el tema del patrimoni. Cal que les institucions destinin el 2% dels seus pressupostos a la cultura, i que un 0,7% vagi a patrimoni (un patrimoni expandit, entès d’una manera molt àmplia com a tresor cultural comú), i que no es perdi temps ni diners en subvencionar determinades “indústries” culturals que no funcionen; tan sols estem allargant una agonia nostàlgica.