La nostra senzilla relació amb la tecnologia, l’exposició que la Mobile Week Barcelona 2019 organitza com a estrella del programa cultural paral·lel a la fira, reflexiona sobre la transformació digital de la nostra societat a través de 14 obres d’artistes internacionals.

A tots, qui més qui menys, quan visitem una exposició ens agradaria trobar-nos amb l’artista. Inverse Triangulation de Solimán López no arriba a materialitzar-ho en l’espai expositiu, però ens revela on es troba en aquell moment precís.

Daniel Canogar, Gust.

La instal·lació, un gest de complicitat a la cèlebre performance de Marina Abramovic Where is the artist?, recita amb veu metàl·lica les coordenades del parador del seu autor cada 4:33 minuts, en homenatge a l’obra homònima de John Cage. La lectura de les coordenades, juntament amb la visualització que es projecta a terra, confereix una presència fantasmal al cos que no hi és però que està sent localitzat constantment. Convertit en dades, el cos de l’artista no pot deixar d’estar present: la tecnologia no permet absències.

Solimán López, Inverse triangulation.

La mostra arrenca d’una convocatòria en la qual es proposava als artistes replantejar la relació quotidiana entre l’ésser humà i la tecnologia, fent especial atenció a l’expansió de la Intel·ligència Artificial. “Lluny d’explicitar connexions simples, busquem traçar les relacions d’influència mútua, que moltes vegades no són evidents en tant que quotidianes”, assegura Amanda Masha, coordinadora del projecte.

Després d’un intens procés de selecció (es van presentar gairebé cent propostes), la mostra ha reunit 14 obres de destacats artistes espanyols i internacionals, l’aparent senzillesa i, en molts casos, el sentit de l’humor, no li impedeix d’abordar la nostra relació amb la tecnologia en tota la seva complexitat.

Martín Nadal i Cesar Escudero, Bittercoin.

És evident que la bretxa generacional condiciona l’aproximació del visitant a l’obra. Els nadius digitals que ja són majors d’edat es mouen amb desimboltura entre streaming de dades, moneda digital, identitats digitals o Intel·ligència Artificial. En canvi, els que s’han format en un món analògic, s’aturen més temps davant de les fitxes informatives que davant les obres, tot confiant i gairebé anhelant que les detallades cartel·les puguin oferir-los alguna clau secreta per interpretar obres que acostumen a ser més intuïtives del que sembla. Així que, d’una banda, hi ha qui intenta relacionar-se amb les peces i posar-hi mà, encara que no sempre es tracti d’obres interactives que requereixen la participació del públic. I per l’altra es troba l’espectador estàtic que, des d’una prudent distància de seguretat, intenta comprendre la peça, analitzar-la des de la crítica social o cercar entre els seus coneixements d’història de l’art alguna relació que li permeti de reconduir-la als cànons estètics tradicionals.

Potser la tecnologia ha arribat per transformar l’art i també el públic.

Com no pot ser d’altra manera “en el terme mitjà està la virtut”, una precisa cita d’Aristòtil que, amb les seves reflexions sobre el l’Ésser i l’Esdevenir, ens fa pensar que potser la tecnologia ha arribat per transformar l’art i també el públic. L’obra ja no és una cosa inalterable, sinó que evoluciona i té un “esdevenir” que depèn de la seva interacció amb el visitant, enriquint així la seva experiència i afegint sentit i valor a la seva presència.

Eugenio Ampudia, Try Not To Think Too Much.

Tot això es desprèn de les obres presents, com Try Not To Think Too Much, d’Eugenio Ampudia, una escultura interactiva que emfatitza el caràcter de l’art com a mitjà de comunicació efectiu, jugant amb la paradoxa d’interrompre la comunicació a través del soroll que el públic genera interactuant amb els circuits d’un sintetitzador deconstruït. La peça, una de les darreres adquisicions de la Col·lecció BEEP d’Art Electrònic és una de les quatre que articulen la seva presència a la mostra, juntament amb Luci, de José Manuel Berenguer, que reprodueix el sistema auto-organitzatiu de les cuques de llum del sud-est asiàtic , Gust, de Daniel Canogar, un llenç dinàmic que es transforma en temps real segons la direcció i la intensitat del vent de la ciutat on està instal·lada i Tycho: Test One, de Paul Friedlander, que evoca les pioneres investigacions de Tycho Brahe, el primer astrònom que va percebre la refracció de la llum, i el seu hereu intel·lectual Johannes Kepler.

Paul Friedlander, Tycho: Test One.

Entre les obres més empàtiques, la instal·lació Data gossiping robots… de Mónica Rikić, evoca un pati de veïnes, on petits robots intercanvien tafaneries extretes dels perfils de les xarxes socials. L’obra, que al·ludeix a la quimera de la privacitat i a l’ús de la tecnologia com a generador d’intel·ligència col·lectiva, forma part d’un projecte a llarg termini sobre robots, Intel·ligència Artificial i relacions socials. Tracta d’intel·ligència col·lectiva també Pos-society, de Fidel García Valenzuela, que actualitza el concepte de mass-media i el model de control d’informació establert pel poder. Altres projectes plasmen les investigacions sobre vestits intel·ligents (Environment Dress 2.0 de Maria Castellanos i Alberto Valverde), les contradiccions de les moneda digital i les seves necessitats energètiques (Bittercoin de Martín Nadal i Cesar Escudero) i la relació entre l’ésser humà i el seu telèfon intel·ligent (MatchPhone d’Adriana Tamargo i Guillermo Escribano).

L’exposició La nostra senzilla relació amb la tecnologia es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 16 de març.