Aurèlia Muñoz (1926-2011) és una de les artistes presents al MOMA després de l’ordenació de la col·lecció permanent; la trobem al MNAC, gràcies a la donació que la família de l’artista ha fet al museu; i en institucions i col·leccions privades d’arreu del món des dels anys 70, quan va fer-se un nom en l’art tèxtil, experimentant amb materials i tècniques.

La galeria N2 li va seguir la pista els últims anys de la seva vida, i el Museu de Sant Cugat li va dedicar una extensa exposició el 2013; l’artista ha tornat a emergir i està present a ARCO, on participa per primera vegada. És la nova esplendor d’Aurèlia Muñoz?

Aurèlia Muñoz al seu taller, 1974. Barcelona. Foto Pau Barceló.

“Quan la vam descobrir fa relativament poc vam notar que ens deia alguna cosa, té un llenguatge diferent al que destacava en aquella època a Espanya i esdevé una veu complementària al panorama dels 60 i 70”, explica Jordi Mayoral. La galeria de Consell de Cent està apostant per recuperar dones artistes invisibilitzades per la historiografia i la crítica, i interpreta els gestos del Moma i el MNAC com una evidència per posar en valor l’artista tèxtil. És l’única creadora que porten a la fira i han percebut interès per part d’institucions internacionals. Però Mayoral és autocrític: “redescobrir ara treballs de qualitat inqüestionable fets per dones suposa un sacseig al galerisme convencional (i també als museus) perquè posa en qüestió la feina que hem fet durant molts anys”.


Aurèlia Muñoz, Sense títol, 1970. Museu Nacional d’Art de Catalunya, donació dels hereus d’Aurèlia Muñoz, 2019. © Hereus d’Aurèlia Muñoz.

També a Arco, la galeria madrilenya José de la Mano dedica a l’artista un ‘solo project’ –sovint destinats a noms revelació i figures internacionals– i torna a exhibir els estels-ocells que Muñoz va desplegar al Palacio de Cristal l’any 1982, entre d’altres obres. De la Mano, que també reivindica artistes oblidades dels 60 i 70, defensa que cal donar-los visibilitat i publicitat . “No es tracta que els museus tinguin obra seva sinó que sàpiguen que les tenen i que les recuperin a les permanents”, diu pensant en el Reina Sofia o en el Museu de Belles Arts de Bilbao, que atresoren obres de Muñoz als seus fons. “Els meus artistes m’havien parlat d’Aurèlia Muñoz”, continua el galerista. “Potser no era una artista de culte, però era molt respectada pels seus contemporanis i pels grans noms de la geometría española; sempre es proposava nous reptes i va arribar a cotes de qualitat meravelloses”.

Aurèlia Muñoz, Ens social, 1976. Museu Nacional d’Art de Catalunya, donació dels hereus d’Aurèlia Muñoz, 2019. © Hereus d’Aurèlia Muñoz.

Per a un primer contacte amb Aurèlia Muñoz, cal visitar Nuar l’espai, la mostra emmarcada dins la col·lecció d’art modern del MNAC (fins a l’abril). S’exposen més d’una vintena d’obres, entre collages, tapissos, dibuixos i escultures, que ens apropen als diferents períodes de l’artista. La més impressionant és Ens social (1976), una peça feta en macramé en la línia del que després treballaria a Àguila beix (1977), al MOMA. En una altra línia, les peces en petit format, més íntimes, que es poden trobar a la galeria Siesta, al Raval.

Aurèlia Muñoz, Personatges místics i creu, 1964. Museu Nacional d’Art de Catalunya, donació dels hereus d’Aurèlia Muñoz, 2019. © Hereus d’Aurèlia Muñoz.

Qui ens eixampla encara més l’univers d’Aurèlia Muñoz és Sílvia Ventosa, filla de l’artista i conservadora de tèxtil i moda del Museu del Disseny de Barcelona. Muñoz va ser alumna de la Massana i malgrat que es va iniciar en el dibuix –i que hi va tornar amb força al final de la seva vida– aviat es va interessar per l’art tèxtil. En un primer moment feia collages amb referències a indumentàries litúrgiques i després tapissos, on evocava una certa abstracció i el desig de desenganxar la peça de la paret. Arran de participar per primera vegada a la Biennal de Lausana l’any 1965, va entrar en contacte amb el moviment de la Nouvelle Tapisserie, que defensava l’experimentació i les qualitats tridimensionals del tapís (contemporàniament, la fàbrica Aymat de Sant Cugat també va obrir-se a projectes més experimentals).

Aurèlia Muñoz, Estel ancorat, 1974. © Hereus d’Aurèlia Muñoz.

Arran d’una convalescència, Muñoz va aprendre el punt de macramé de la seva tieta; des de llavors va emprar la tècnica dels nusos de forma singular i personalíssima en tot tipus de projectes i materials –jute i sisal, cotó o niló, que faria servir per a Estel ancorat (1974)–. Després vindria la sèrie d’Ocells Estels, peces aèries que es desplegaven a l’aire i quedaven suspeses com figures d’origami o veles de vaixell. En l’última etapa, va explorar el paper i altres suports més primaris: creava escultures a partir d’assemblar diferents materials o feia sèries com les de quimonos i anemones, composicions en què de nou jugava amb la suspensió i el moviment (ara encapsulades dins de caixetes de metacrilat). Muñoz va realitzar prop de 600 obres i va protagonitzar 40 exposicions individuals, a més de col·lectives arreu.

Aurèlia Muñoz, Forma a la natura. © Hereus d’Aurèlia Muñoz.

Les cultures antigues i la seva col·lecció de petits objectes tèxtils sempre van ser font d’inspiració per a una creadora versàtil. “Cada deu o quinze anys canviava de registre i això fa que potser no la reconeguis a l’instant com passa amb artistes contemporànies seves”, apunta Ventosa, que destaca la reivindicació de “pensar amb les mans” de l’artista, i la seva voluntat d’apropar-se “a raonaments complexos amb les eines que tenia a l’abast”. La qualitat tàctil de les seves propostes, d’aparença senzilla, més l’element d’artesania i treball manual, és probablement el que fa que Muñoz se’ns reveli contemporània i actual, en sintonia amb les tendències estètiques del moment i, alhora, fora de modes.