El teixit artístic i patrimonial de Catalunya és extens… i prim, massa prim. Són, els recents acomiadaments de personal a la Fundació Joan Miró, i el “canvi estratègic” a la Fundació Antoni Tàpies, avisos de futures escabetxades?

La Fundació Miró de Barcelona ha anunciat un forat d’entre 800.000 euros i un milió, i en conseqüència ha prescindit de set treballadors. Hi haurà més acomiadaments.

Muntatge del Tríptic dels focs artificials (1974) de Joan Miró, a la Fundació de l’artista a Barcelona.

La Fundació Antoni Tàpies té una estructura molt més lleugera, però ha declarat que vol anar vers “altres models de funcionament” per obtenir recursos.

El 20% dels recursos de la Fundació Miró, d’un total de 8 milions d’euros anuals, són públics. En el cas de la Tàpies, amb un pressupost de 2 milions anuals, l’aportació pública és d’un 50%. La programació per a 2019 a ambdues institucions és molt austera.

Però la resta d’institucions artístiques, públiques o privades, de Catalunya també està en precari. Podeu consultar als diaris els anuncis de programació per a enguany, força inferior als pitjors anys de la crisi econòmica… I és que, diguin el que diguin, no ens hem pas recuperat.

Com hem arribat a aquesta situació? Hi ha molts factors a valorar. Per exemple, des del 1981 les fundacions i museus han proliferat com bolets, tant si eren necessaris, com si no. I tenim unes infraestructures que cal alimentar, sí o sí.

En progressió inversa a aquesta proliferació, l’ecosistema comercial de les arts plàstiques s’ha aprimat: els vells col·leccionistes no han estat rellevats. Hi ha menys compradors d’art, el públic local ha deixat de visitar museus i galeries. O sigui, tenim un gran patrimoni, però no l’hem explicat prou bé, no l’hem convertit en un valor comú.

Picasso, Miró i Dalí no van vendre pràcticament res aquí.

No oblidem que Picasso, Miró o Dalí –tres creadors universals– no van vendre pràcticament res aquí. Si fos pel mercat local, s’haguessin mort de gana. El panorama no ha canviat gaire.

Les caixes d’estalvis eren un actor important, productor d’exposicions d’art. Ara han desaparegut i, en alguns casos, sobreviuen les seves obres culturals, molt disminuïdes.

Com Catalunya no té Estat, no pot projectar els seus artistes a l’exterior. I l’Estat espanyol no ha impulsat cap llei de mecenatge. No hi ha, doncs, incentius fiscals. Però si n’hi hagués, ja podeu imaginar el què acapararien museus com El Prado o el Reina Sofía. A Catalunya no arribarien ni les engrunes. I us podria citar molts exemples d’empreses catalanes que han patrocinat moltes més exposicions a Madrid, fins i tot a París, que no pas a Catalunya.

D’altra banda, els nostres museus i centres d’art públics o semipúblics –per dir-ne d’alguna manera– han jugat amb els diners de tothom. La majoria de personal que veieu quan aneu a un museu o fundació, és personal eventual contractat mitjançant una ETT: l’empresa cobra més del triple del què acabarà rebent el treballador. Evidentment, aquestes empreses no són Endesa o Naturgy, però totes tenen en nòmina polítics “en trànsit”. O sigui, aquells que han perdut un càrrec en una institució i estan esperant l’oportunitat d’un nou càrrec institucional, no importa de quin partit siguin: els partits, com les màfies, tenen cura dels seus.

Hem saturat les institucions artístiques amb buròcrates que gestionen programacions artificials; i hem obviat dos fets fonamentals:

  • la creativitat local existeix, cal creure-hi i promocionar-la, en tota la seva varietat.
  • com deia Clinton, “It’s the economy, stupid”. Som tan fràgils com la nostra situació econòmica. No podem ser frívols amb els diners.

La Roberta Bosco ens va avisar, al Mirador de les Arts, de la mala maror a la Fundació Miró. Dimecres hi tornava a El País, i explicava que els gestors de la Miró havien acomiadat gent, però no havien reconegut haver-se equivocat en gastar, el darrer any de direcció de Rosa Maria Malet, un milió d’euros en desplaçar la col·lecció permanent a la planta baixa. Un error que ha escapçat set llocs de treball… i escaig.

Però les preguntes més importants sobre aquesta purga ens les hem de fer a nosaltres mateixos: “he comprat mai una obra d’art, per molt senzilla i barata que sigui?”, “Quan va ser la darrera vegada que vaig entrar en una galeria?”, “I la darrera vegada que vaig visitar un museu?” Si les respostes són: “mai”, “no me’n recordo” o “la nit dels museus” ja heu trobat el principal culpable.