No es podia dir que Gustau Violet (Tuïr 1873 – Perpinyà 1952) fos un artista popular a Catalunya. Tampoc es podia dir que fos desconegut: a la bibliografia sobre l’art català del segle XX hi surt pràcticament sempre i en alguns museus hi és present.

Però l’home del carrer no el coneix. Segurament perquè és rossellonès i no empordanès o garrotxí, posem per cas. Ara però, finalment, hi ha hagut una forta revifalla de l’interès per Violet, i no sols al Rosselló sinó també a la Catalunya del Sud.

Gustau Violet, per Ramon Casas (1905), carbó amb tocs de color (MNAC)

Violet va ser un artista singular, veritablement, i no te res a veure amb l’art convencional. En realitat es titulà en arquitectura, el 1897, però és molt més conegut per la seva pràctica de diverses altres arts, encapçalades per l’escultura. El seu estil és propi, i no s’assembla ni als escultors oficials, com el també rossellonès Raimon Sudre, ni als més moderns, com Rodin o Maillol, amic seu. Violet va fer el seu camí, entroncat amb la modernitat, però sense mimetismes. Trencant la tradició vuitcentista d’escultors acadèmics nord-catalans d’èxit, incorporats al París oficial, com Alexandre Oliva o Gabriel Faraill.

Gustau Violet, Les tafaneres (c. 1905-1910), terracota patinada. Ajuntament de Tuïr.

Ja fa molts anys que Ramon Gual, des de Prada –on Violet residí-, ha emprès constantment iniciatives sobre l’escultor. L’estiu del 2014 ja comissarià una monogràfica de l’artista a l’àmplia seu del Centre d’Estudis Pau Casals, de la UCE de Prada. La darrera ha estat la publicació d’un gruixut catàleg –més de 550 pàgines- de l’obra de Violet (Gustau Violet. Catàleg de les obres d’un artista català, singular i plural, testimoni del seu temps, Terra Nostra, Prada 2018), elaborat en col·laboració amb la seva dona Mònica Batlle, i publicat en edició bilingüe català-francès.

Gual no és un acadèmic, és un activista. Només cal dir que depassats els vuitanta anys continua jugant a futbol en camp gran. Les seves monografies i iniciatives són filles bàsicament de l’entusiasme, i en aquest cas també de la seva passió per Violet, artista que sempre l’ha motivat en extrem.

 

En el present volum, molt il·lustrat, hi ha una acumulació ingent de peces de l’artista (escultura, dibuix, il·lustració, ceràmica, ferro forjat, arquitectura…), a més de fotografies documentals i familiars que acosten més el personatge al lector. No sols hi ha peces petites sinó també monuments, tombes i obra aplicada a l’arquitectura. És un llibre fruit del treball de camp, i no hi ha bibliografia, que ha d’aparèixer, segons diu l’autor mateix, en un futur segon volum. Violet va ser molt propens a multiplicar la seva obra i solia fer tiratges sense numerar de les seves escultures d’exposició. Gual & Batlle fan constar en la fitxa de cada peça el nombre d’exemplars que en coneixen, però no en solen donar les localitzacions.

Des de la Universitat també s’ha prestat atenció a Violet. A la tesi doctoral L’invention d’une Méditerranée: patrimoine, création et identité en Roussillon. Fin XVIIIe siècle – Entre-deux-guerres, de Marie-Hélène Solère-Sangla, presentada a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc el setembre del 2011, i publicada posteriorment per les Presses Universitaires de Perpinyà el 2017, Violet queda ben emmarcat en aquest context de presa de consciencia de la personalitat cultural col·lectiva de la Catalunya del Nord, potser mai fins ara analitzat amb tant deteniment.

 

De fet, a l’original d’aquesta tesi –que puc consultar fàcilment per haver-ne estat al tribunal de doctorat-, el capítol final, just abans de les conclusions, té per protagonista absolut Violet. Són prop d’una trentena de pàgines, on l’autora poua a revistes de l’època com Revue catalane, La revue du Palais, La Veu del Canigó, el Bulletin de la Société Agricole Scientifique et Littéraire, La Tramontane, La Clavellina o Bulletin catalan els testimonis que l’ajuden a dibuixar el pensament i l’activitat de Violet. S’hi documenta com a l’exposició de Belles Arts de Béziers de 1901, la primera vegada que segons sembla Violet exposà en públic, ja va tenir l’oportunitat de descobrir-hi Joaquim Sunyer, i d’iniciar els seus lligams amb l’art català modern de la Catalunya del Sud. Sangla també hi subratlla la crida que Violet va fer als altres artistes del Rosselló, el 1907, en el sentit que l’art havia de ser “regional”, i molts altres detalls que posaven l’artista al lloc que li pertoca en el desvetllament de l’art català contemporani, i més concretament en el rossellonès.

La més recent de les reivindicacions de Violet és l’exposició antològica, feta a Sitges, L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori, d’enguany, que estarà oberta encara fins el 21 d’octubre, al palau de Maricel, que ens deixa una nova i àmplia publicació, un catàleg de 215 pàgines, molt il·lustrat –també en edició bilingüe català-francès- i amb diversos textos de primera ma, que analitzen el personatge des de diferents punts de vista, i que els signen Ignasi Domènech, Ester Barón –aquests dos els comissaris de la mostra-, August Bover i Eric Forcada.

La tria de Maricel com a seu de l’exposició no podia ser més oportuna, ja que Violet hi té obra, i a més ell, que era amic de Miquel Utrillo, havia de ser autor els medallons escultòrics que s’havien d’incorporar al pont del palau que comunica les seves dues part pel damunt del carrer de Fonollar, tasca que es frustrà per l’esclat de la primera Guerra Mundial, que implicà la mobilització de l’escultor, com a súbdit francès que era.

També s’aborda a l’exposició de Sitges el paper del Violet home de lletres, ja que al costat de totes les seves altres especialitats artístiques va ser un actiu escriptor, de qui es recorda especialment la seva peça teatral en dos actes La font de l’Albera (1922), escrita amb Josep-Sebastià Pons, que havia de ser musicada per Déodat de Séverac. En morir massa aviat aquest ho seria per Enric Morera. August Bover s’ha fet càrrec d’aquest aspecte a l’exposició i al catàleg..

Malauradament entre els catalans d’una i altra banda de l’Albera les circumstàncies polítiques dificultaven força la relació lògica. En el camp de les arts, però, la persona de Violet seria una de les excepcions més destacades. Estigué en contacte amb Rusiñol, Utrillo i Casas, conegué des de molt aviat l’obra que el ceramista Antoni Serra i Fiter feia al seu taller del Poblenou; exposà amb altres artistes rossellonesos a la Sala Parés de Barcelona el 1905; acollí als germans escultors Miquel i Llucià Oslé al seu taller a Prada el 1906; també tingué per col·laborador el ceramista Francesc Elias; es relacionà amb els germans Marcó ceramistes a Quart d’Onyar; l’escultor Borrell Nicolau també passà pel seu taller de Prada; es relacionà igualment amb el pintor noucentista Joaquim Sunyer; ajudà el fotògraf Adolf Mas en les seves campanyes fotogràfiques per la Catalunya del Nord; exposà individualment al Faianç Català de Santiago Segura el 1914; tenia una bona amistat amb el pintor, crític historiador de l’art i caricaturista Feliu Elias; i tindria també gran relació amb el Pau Casals exiliat, aspecte que vaig tractar al meu llibre Pau Casals col·leccionista d’art (2013), però que ara ningú ha esmentat. En definitiva que la vinculació d’aquest gran artista rossellonès amb la Catalunya del Sud i els seus homes va ser constant.

L’exposició no sols mostra l’obra de Violet sinó també la dels artistes contemporanis d’ell al Rosselló, com Monfreid, Terrús, Bausil, Fayet, Auberge de Garcias, i naturalment Maillol, membres d’un grup conscientment antiacadèmic i alhora antiprovincial, bé que alguns d’ells no desaprofitaven la plataforma que París els oferia. Així com d’artistes més joves com Marcel Gili, o de sud-catalans ja esmentats i d’altres com Casanovas, Manolo Hugué, Pere Jou o Miquel Paredes.

Violet va ser un artista complet, fecundat per la idea de Gauguin d’anar a cercar en el primitivisme –sense rudimentarisme tanmateix, precisava- la font d’un nou camí de l’art. La seva amistat amb Daniel de Monfreid, íntim amic i marmessor de Gauguin, sens dubte va afavorir aquest criteri estètic. I el resultat de la seva obra va ser una línia personal, en la que sovint se’ns mostra –sense ésser-ho- proper al Noucentisme que els artistes de la Catalunya del Sud de la seva generació, i alguns del Nord com Maillol mateix, estaven aleshores conreant amb força. De la mateixa manera com cap els anys vint la seva obra esdevenia una personal interpretació de l’estil Art-Déco..

Gustau Violet, Monument a Jules Lax (1925), al Coll Rigat de Sallagosa.

I sempre va tenir un sentiment de catalanitat ple, demostrat quan declarava a Pau Casals el 1946 que ells dos eren compatriotes, ja que la frontera artificial mai separaria els dos països, i que tenien la mateixa raça, el que per als rossellonesos era un gran orgull.

Aquests esforços i aportacions, ben diferents entre ells -els de Gual, els de Sangla i els diversos de l’exposició de Sitges- s’han fet, curiosament, sense gaire contacte mutu entre els seus protagonistes. Potser és que som pocs i mal avinguts, però de tota manera el resultat positiu ha estat que avui per avui sabem moltes més coses d’aquest artista fora de sèrie que fou Gustau Violet, i el podrem tenir molt més present d’ara endavant.