Valentín Roma ocupa la direcció de La Virreina Centre de la Imatge des de l’octubre de 2016. Des d’aleshores, aquest equipament de l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de ser un espai dedicat prioritàriament a la fotografia. La seva proposta d’interpretar el concepte de la Imatge des d’un punt de vista més ampli va rebre crítiques d’alguns mitjans i va ocasionar malestar entre els fotògrafs, ja que veien amenaçat un dels pocs grans espais expositius de la ciutat en favor d’altres col·lectius i expressions culturals.
L’exposició La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982) deu haver satisfet els desitjos i calmat els recels dels que són els protagonistes de la mostra i que, a la pràctica, són quasi bé els mateixos activistes culturals que duen la seva militància fotogràfica des de fa més de quaranta anys.

L’exposició inclou més de cinc-centes fotografies de Manel Armengol, Lluís Bover, Lluís Casals, Toni Catany, Enric de Santos, Manel Esclusa, Maria Espeus, Jordi Esteva, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Ferran Freixa, Jordi Garcia, Juan José Gómez Molina, Jordi Guillumet, Tony Keeler, Manolo Laguillo, Bigas Luna, Eduard Olivella, Marta Povo, Pep Rigol, Humberto Rivas, Miquel Sala, America Sánchez, Jordi Sarrà, Marta Sentís, Manuel Serra i Manel Úbeda que acompanyen més de tres-cents documents seleccionats per Cristina Zelich i Pep Rigol, comissària i col·laborador respectivament de la mostra. L’exposició ens situa en aquest període de deu anys de la fotografia catalana d’autor, anomenada aleshores “creativa”, que abraça des de l’obertura de Spectrum, la primera galeria especialitzada en fotografia de l’Estat espanyol, que es va inaugurar a Barcelona el 1973, fins a la celebració de la Primavera Fotogràfica el 1982.

Manel Esclusa, Els ulls aturats, 1978. De la sèrie “Els ulls aturats”

Aquesta exposició de la Virreina té com a referència la que es va celebrar al MACBA l’any 2012 que, amb el títol Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983) i comissariada per Jorge Ribalta i Cristina Zelich, posava de manifest l’enorme importància que va tenir el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB) i la galeria Spectrum per a la història de la cultura fotogràfica de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta.

Pere Formiguera, La meva amiga com un vaixell blanc, 1975. Carpeta fotogràfica homenatge a Salvat-Papasseit.

L’exposició La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982) s’estructura cronològicament i està presentada en diferents àmbits. Al principi, com un dels eixos principals, situa la revista Nueva Lente, editada a Madrid a partir del 1971, i com la seva influència en els fotògrafs va propiciar l’inici d’un nou discurs fotogràfic. La galeria Spectrum, un espai pioner inaugurat a Barcelona el 1973 per l’Albert Guspi, les Jornades Catalanes de Fotografia a la Fundació Joan Miró el 1980 i la celebració de la Primavera Fotogràfica a Barcelona de l’any 1982 també s’expliquen en la part introductòria de la mostra.

Al llarg del recorregut expositiu trobem altres àmbits repartits en setze sales. El més extens de tots és el de “Les galeries i els espais dedicats a la fotografia”. En ell es visiten vuit sales on destaquen de forma especial les galeries Spectrum, Aixelà, Fotomania, Forvm i els centres educatius com l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) fundat per Miquel Galmes l’any 1972 i el Centre Internacional de la Fotografia de Barcelona (CIFB) dirigit per Albert Guspi entre 1978 i 1983. Tres espais més corresponen a l’àmbit dels “Espais artístics i fotografia” on figuren la Fundació Joan Miró, la galeria Eude i la Sala Vinçon, entre d’altres. I, finalment, trobem la resta de sales que mostren “Les Jornades Catalanes de Fotografia de 1980 i el Col·lectiu Català de Fotografia”, “La Primavera Fotogràfica de 1982”, i “La difusió de la fotografia creativa catalana”.

Sota la clara influència del Maig del 68 francès, uns anys més tard, cap a finals de la dictadura espanyola, va sorgir una nova generació de fotògrafs que van reivindicar el reconeixement de la fotografia com un art autònom, demanant la seva inclusió en els museus i centres d’art públics, així com al sistema educatiu, les galeries, la crítica i el circuit editorial.

En aquella època, els fotògrafs catalans tenien la mirada posada a Europa i, en especial, dirigida cap a França. Pel nostre país veí passava tot el que tenia a veure en matèria cultural d’arreu del món. En aquest context trobem Les Rencontres internationales de la photographie d’Arle, un festival de fotografia fundat l’any 1970 pel fotògraf Lucien Clergue, l’escriptor Michel Tournier i l’historiador Jean-Maurice Rouquette que es celebra cada estiu en aquesta bonica vila de la Provença. La proximitat amb França va facilitar la presència dels fotògrafs catalans al certamen fotogràfic proporcionant-los contactes i intercanvis amb galeries i revistes especialitzades estrangeres. D’aquesta manera els joves artistes es van poder relacionar amb els fotògrafs internacionals de la talla de Robert Doisneau, André Kertész, Franco Fontana, Henri Cartier-Bresson, David Hockney i el propi Lucien Clergue.

Publicació realitzada amb motiu de l’exposició La fotografia “creativa” a Catalunya, 1973-1982

La revista Nueva Lente es va oposar al pictorialisme i a la fotografia de tall neorealista, habitual en els cercles de les agrupacions fotogràfiques, deixant de banda el vessant més documental de la fotografia per obrir les portes a l’experimentació i la llibertat creativa. Sota el títol “Quinta Generación” la revista va treure a la venda un número especial l’agost de 1974. Amb aquesta edició va pretendre donar a conèixer els treballs d’aquells joves fotògrafs nascuts a principis dels anys cinquanta. És així com apareix l’anomenada Cinquena generació amb la voluntat de canviar-ho tot i d’internacionalitzar la seva obra fotogràfica.

Mentre que a França, Beaumont Newhall, historiador de la fotografia, al seu llibre 50 ans d’historie de la photographie, número 3 de la col·lecció “Les Cahiers de la photographie” publicat a París el 1981, escrivia això: “Experimento una forta satisfacció en comprovar que, en aquests deu darrers anys, s’ha donat un interès sense precedents a la història de la fotografia com a forma d’art. Els museus, després d’anys d’indiferència, reuneixen en el present i d’una manera activa col·leccions fotogràfiques, les editorials llencen una darrera l’altra monografies de fotògrafs fins ara poc coneguts, el mercat de l’art ofereix sovint a la venda fotografies artístiques, i d’exposicions en podem veure com mai a la vida”. A casa nostra, fins a la dècada dels vuitanta, el panorama de la fotografia era totalment desolador. En Joan Fontcuberta s’hi va referir en la seva justificació escrita a les Jornades Catalanes de Fotografia, dossier que recull el llibre-catàleg de l’exposició La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982) i que diu així: “El Congrés de Cultura Catalana va oblidar lamentablement la fotografia, negligint el seu paper com a fet cultural, com a forjador de la consciència i de la sensibilitat de l’home del nostre temps”.

En aquest període abans esmentat, les institucions públiques ignoraven la fotografia per complet, ja sigui des de la perspectiva tècnica, artística o sociohistòrica. Tan sols des d’algunes iniciatives aïllades se’n feien ressò i s’intentava vertebrar i organitzar una incipient història de la fotografia. En aquest aspecte cal destacar alguns treballs publicats per Josep Maria Casademont, “La fotografia”, dins de L’Art Català Contemporani d’Edicions Proa (1972) i “Per a una història de la fotografia a Catalunya”, dins del número 27 de Qüestions d’art: la revista catalana d’art actual editat per Galeria AS (1973). Josep Maria Casademont, editor de les revistes Imagen y Sonido i Eikonos, va regentar la Sala Aixelà des de 1958 fins a 1974, un espai expositiu desvinculat de les agrupacions fotogràfiques d’aficionats, situat al soterrani de l’establiment comercial del mateix nom, a prop de la plaça de Catalunya. Aixelà es convertí en un dels principals mitjans de difusió de la producció fotogràfica dels seixanta i, tot i no estar vinculada al nou corrent fotogràfica, va exposar i difondre alguns dels treballs dels membres de la Cinquena Generació.

Al principi dels vuitanta es van publicar dues obres cabdals que servirien de referència a tots els estudis i publicacions posteriors sobre la fotografia. La primera és la Historia de la Fotografía de Marie Loup Sougez editada el 1981, on el capítol IX és dedicat íntegrament a la fotografia espanyola. I la segona és La Historia de la Fotografía en España desde sus orígenes hasta 1900 de Lee Fontanella i publicada en castellà per ediciones El Viso el 1982.

Josep Rigol, Camí de Sitges, 1978.

A les Jornades Catalanes de Fotografia es féu una dura crítica a la política cultural del país i a les universitats envers l’ajuda i els recursos de què va disposar Lee Fontanella, historiador nord-americà, per a dur a terme la seva investigació sobre la història de la fotografia a l’estat espanyol al segle XIX. Es va arribar a parlar de colonialisme cultural.

A l’exposició de la Virreina es fa palesa que la fotografia a Catalunya té un abans i un després de les Jornades Catalanes de Fotografia celebrades a la Fundació Miró de Barcelona l’any 1980.

Les ponències presentades en aquestes primeres jornades foren preparades per quatre equips de persones provinents de diferents àmbits de la fotografia (fotògrafs, galeristes, professors, crítics, etc.). Els textos van ser recollits en el dossier “Jornades Catalanes de Fotografia” que es publicà l’any següent, el contingut del qual posà de manifest la precària situació de la fotografia a Catalunya i s’advertí a les institucions públiques de la necessitat d’iniciar una política d’actuació per la recuperació, la conservació, la difusió i l’estudi del patrimoni fotogràfic. En una de les ponències presentades es proposà la creació d’un museu de la fotografia de Catalunya que hauria de coordinar les tasques d’una xarxa d’arxius fotogràfics arreu del país. En l’acte de cloenda, les autoritats, van insistir en el salvament del patrimoni fotogràfic anunciant la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) que hauria de gestionar l’Arxiu Fotogràfic.

Vàrem haver d’esperar fins el 1995 perquè el Museu d’Art Nacional de Catalunya assumís la fotografia com a part integrant del patrimoni cultural de Catalunya. Aquell any es va crear un departament de Fotografia artística dins del Museu, amb la intenció de reunir una col·lecció representativa de la història de la fotografia a Catalunya. Després han hagut de passar uns trenta-cinc anys perquè, el desembre de 2014, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya presentés el Pla Nacional de Fotografia, l’eina que estableix els instruments de protecció, preservació i descripció del patrimoni fotogràfic català. Aquest “Pla”, actualment en procés de construcció, preveu la creació del Centre Nacional de Fotografia, que serà l’espai expositiu i de conservació de la Col·lecció Nacional de Fotografia i dependrà orgànicament del MNAC.

El treball col·lectiu en el procés de legitimació artística i reconeixement institucional de la fotografia va culminar el 1982 amb la celebració de la Primavera Fotogràfica a Barcelona.

Eduard Olivella, De la sèrie “L’home i l’obra”

El festival fotogràfic patrocinat per la Generalitat de Catalunya va aplegar unes trenta-cinc exposicions i diverses activitats relacionades. El certamen pretenia recuperar la memòria fotogràfica i per aquest motiu organitzà una exposició antològica dels fotògrafs Pereferrer, Tomàs Monserrat, Pla Janini, Zerkowitz i Merletti, comissariada per Pep Rigol i Cristina Zelich. En la seva segona edició feta l’any 1984 la biennal es transformà en la Primavera Fotogràfica de Catalunya. I després d’anys d’èxit, aquest esdeveniment fotogràfic va finalitzar de manera inesperada l’any 2004.
De La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982) destacaria que les fotografies dels autors “artistes” són tractades, en aquesta ocasió i paradoxalment, com a documents. És a dir, el relat historiogràfic pesa molt sobre tot el conjunt i penso que cal fer dues visites o lectures diferents, però complementàries, per gaudir plenament d’aquesta esplèndida exposició.

A l’exposició potser no es dóna prou importància als centres d’ensenyança, ja que aquests han estat un gran plataforma per difondre la nova fotografia, però al mateix temps, van servir de suport econòmic per aquells joves fotògrafs que feien de mestres i professors de fotografia en aquelles escoles. Molts d’ells no abandonarien mai aquesta activitat laboral, en alguns casos més que complementària, al llarg de la seva vida professional, la qual cosa els va permetre i permet dedicar-se a l’Art de la Fotografia. Aquests centres de referència són l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (1972), el Centre Internacional de la Fotografia de Barcelona (1978-1983), l’IDEP Escola superior d’Imatge i Disseny (1981) i la GrisArt Escola Internacional de Fotografia (1985).

Tot i l’enorme empenta que la Cinquena Generació va donar a la fotografia molts dels seus objectius inicials encara no s’han assolit. Només cal comprovar l’escàs nombre de professionals de la imatge que treballen als centres públics on es custodien i gestionen documents gràfics. Les generacions posteriors de fotògrafs no han sabut agafar el relleu i tampoc els ha estat fàcil ja que la “Cinquena” ha exercit en certa manera de tap generacional, així com ha passat en altres camps professionals. La prova és que els fotògrafs protagonistes dels anys setanta del segle passat, actualment continuen figurant a primera línia mostrant-nos històries de la seva pròpia història.
La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982) ha estat prorrogada fins el 14 d’octubre de 2018. L’exposició es complementa amb un llibre-catàleg que documenta exhaustivament tot el període, publicació que va ser presentada a la Virreina el dia 19 d’aquest mes de setembre.