En el marc de la Biennal d’Arquitectura de Chicago s’ha presentat una exposició organitzada per Mas Context i comissariada per Iker Gil sobre La Ricarda, la preciosa i fotogènica casa que Ricardo Gomis i Inés Bertrand van encarregar a l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, entre 1949 i 1963, al Prat de Llobregat. Es tracta d’una mostra documental, amb fotografies, plànols i fragments d’elements constructius.

Maria Gomis Bertrand, família propietària i testimoni del seu apogeu cultural, va explicar la historia d’aquest encàrrec i el seu resultat. Les vivències, les rehabilitacions de la casa sense desvirtuar el seu concepte original –amb l’ajut dels arquitectes Fernando Álvarez i Jordi Roig–, i les vies de finançament –publicitat, esdeveniments selectes o visites– per fer front a les despeses.

Casa Gomis, El Prat de Llobregat, 2015. © Adrià Goula.

Recordem que La Ricarda és el nom de l’estany on hi havia una granja agrícola pecuària propietat de la família Bertrand. Antonio Bonet Castellana va treballar amb el seus clients a través de contacte epistolar, i la documentació reflecteix la complicitat entre l’arquitecte, que aleshores vivia a Buenos Aires, i l’enginyer i melòman Gomis. El resultat és una casa espaiosa, lluminosa i integrada en un entorn natural, la reserva natural del Delta del riu Llobregat, amb pins, dunes i el mar. Una obra racionalista d’estructura modular, adscrita als principis lecorbuserians, amb un toc líric-expressiu gaudinià en la solució de la coberta –amb ressonàncies de l’escola de la Sagrada Família– i el rol essencial de les arts aplicades i el disseny com ara mobiliari, vidres o ceràmiques.

Antonio Bonet Castellana La Ricarda, primer projecte, 1950. © COAC.

Una casa hospitalària

Però, com ja s’ha posat en relleu en diferents ocasions, La Ricarda no només és una casa de gran mèrit arquitectònic, propietat d’una família de la high class que hi estiueja en la intimitat. Va acollir iniciatives propiciades pel Club 49 (associació a la que pertanyia Ricardo Gomis) com ara concerts, dansa i teatre, i va obrir les seves portes a Joan Prats, Josep Maria Mestres Quadreny, Carles Santos, Robert Gerhard, Merce Cunningham, John Cage, Antoni Tàpies, Joan Miró o Joan Brossa, els quals van posar color en l’ambient cultural de la grisa postguerra.

La Ricarda, 1958 / 1959. © Inés Bertrand. Cortesia de la familia Gomis Bertrand.

Disrupcions poètiques

Justament, i amb la intenció de recuperar l’esperit del Club 49 va tenir lloc, fa uns mesos, el peculiar i sorprenent projecte Disrupcions poètiques en el marc d’un seminari a l’entorn de La Ricarda.

La casa va ser escenari d’una activitat nocturna, orquestrada per Juan Naranjo, que hi simultaniejava accions poètiques, sonores, gastronòmiques, performatives, visuals, amb l’objectiu d’explorar sensacions i vivències en el minut actual de l’homogeneïtzació derivada de la globalització. A la trentena de persones convocades s’hi sumaven el navegants de l’aire –la tercera pista de l’aeroport del Prat és a poca distancia– que van oferir una banda sonora continua de brogits de motors de reacció.

Vista de l’exposició La Ricarda: An Architectural and Cultural Project, Lawrence & Clark, Chicago, 2019. © Iker Gil.

Aquesta és una de les moltes activitats que s’han donat cita a La Ricarda, una rara avis en el moment en el qual va ser construïda, i que es visitada per escoles d’arquitectura, de disseny, interiorisme i paisatgisme amb la família Gomis Bertrand com a cicerone. Podríem dir que la casa bat rècords, doncs està en mans dels mateixos propietaris des de fa més de cinquanta anys. I, tot i que el seu horitzó és incert, ara per ara la segona generació Gomis ha assumit el repte de mantenir-la viva i en forma.

Davant de la pregunta de quina és l’obra d’art més important, William Morris va respondre: una casa bonica. No hi ha dubte que La Ricarda, que provoca admiració a qui l’observa tant amb ulls històrics com estrictament contemporanis, mereix ser preservada.