Enciclopèdia Catalana ha editat, dins la seva col·lecció Grans Obres, un volum específic dedicat al gravat català. Aquesta iniciativa és un projecte ambiciós, ja que, tal com argumenta el galerista i director de l’obra Artur Ramon, es pretén equiparar les arts gràfiques amb les belles arts: pintura, escultura i arquitectura.

L’art del gravat català és el primer intent d’englobar, en una gran publicació per a bibliòfil, una munió d’estudis de diversos especialistes en la matèria, recollint la història del gravat a Catalunya des d’època renaixentista fins a l’actualitat.

L’art del gravat català, sobre la seva capsa-faristol.

Alguns d’aquests períodes ja han estat estudiats en àmbits acadèmics i treballs anteriors, però la novetat de l’obra rau en el fet de reunir, en una publicació de luxe, una cronologia tan àmplia, comptant amb la participació de reconeguts estudiosos com: Francesc Fontbona, Doctor en Història de l’art i crític, director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya (1995-2013) o Rafael Cornudella, també Doctor, professor de la UAB i tècnic superior del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC; els acompanyen un estol d’especialistes en les avantguardes, en determinats moviments artístics o d’artistes en singular, fet que atorga al llibre un caràcter d’obra completa, de summa artis.

Els capítols històrics o temàtics del llibre estan precedits per uns breus però interessants textos a càrrec d’Artur Ramon que, sota la seva mirada de galerista apassionat pel món del paper i connaisseur del gravat, ajuden a sintetitzar allò que, amb més detall, es tracta en els estudis específics.

Francesc Vaquer, Sant Jordi i el drac, campejant sobre el mapa de Catalunya, 1686. Aiguafort.

El primer capítol del llibre tracta els orígens, del final de l’edat mitjana a la Il·lustració. Rafael Cornudella descriu un panorama on el gravat català no despunta davant les creacions d’altres països. Les primeres obres –xilografies i burins– daten de les acaballes del s. XV i són de temàtica religiosa, deutores de models forans, sobretot germànics, a mig camí entre l’estètica gòtica i el Renaixement. Dos segles més tard, Francesc Vaquer gravà a l’aiguafort un Sant Jordi i el drac, amb les muntanyes de Montserrat al fons per il·lustrar el llibre del jurista Bonaventura de Tristany el 1686, una imatge potent que ens recorda els tapissos flamencs de l’època. El barroc Miquel Sorelló (1704-1755?) representa l’artista que eixampla els horitzons locals viatjant a Roma, i traduint amb perícia en gravats calcogràfics (sobre planxa de metall) la pintura italiana del Set-cents.

Francesc Tramullas, Comitiva de Ganímedes, 1764. Aiguafort.

Un cas similar el tenim amb Francesc Tramullas (1722-1774), però aquest preferí el sojorn a Madrid i París, on s’amarà de la rocaille francesa i despuntà a casa nostra per ser el primer en fer gravat “de creació”, és a dir, sense copiar ni traduir obra pictòrica; també reeixí per ser el dissenyador de la Màscara Reial, la gran fita editorial catalana (i espanyola) del segle XVIII, editada per Tomás Piferrer el 1764, i que recordava en clau laudatòria la visita de Carles III des de Nàpols a la ciutat comtal cinc anys enrere. En aquest projecte hi treballà el seu deixeble Pasqual Pere Moles (1741-1797), qui superaria a Tramullas tècnicament en obres notables com: La pesca del cocodril, a partir d’una pintura de Boucher, i esdevindria fundador de l’Escola Gratuïta de Disseny (1775).

Pasqual Pere Moles, La pesca del cocodril, 1774. Aiguafort.

La imatgeria popular, que durant els segles XVII-XIX es plasmà en xil·lografies d’estètica molt naïf i temes varis, com estampes de sants, goigs, auques, romanços, naips, etc. tingué fort arrelament al país, gràcies a nissagues d’impressors com els Joli, els Noguera i els Abadal. Francesc Fontbona, afronta en el seu capítol l’estudi del gravat del s. XIX al Noucentisme. Centrant-se tant en les obres calcogràfiques (talla dolça), majoritàriament acadèmiques, com en les gravades sobre fusta que, per cert, aviat es beneficiaren d’un nou avanç: el gravat a testa o contrafibra, un nou tipus de xil·lografia que a inicis del s. XIX permetia major detallisme.

A finals de segle trobarem els famosos cartells modernistes realitzats en cromolitografia.

Una nova tècnica, la litografia, també despuntava en el canvi de segle i seria Barcelona on es tiraria el primer exemplar conegut a l’Estat: un escut per a la Junta de Comerç fet per Josep March sobre un bloc de marbre el 1815. De seguida la tècnica s’aplicaria a usos cartogràfics i seria emprada per a la il·lustració de novel·les, abaratint costos i permetent tiratges més amplis. Els diversos volums de Recuerdos y bellezas de España (1839-72), a partir dels dissenys de F. X. Parcerisa, és un dels cims del Romanticisme; i a finals de segle trobarem els famosos cartells modernistes, realitzats en cromolitografies o litografies en color.

Marià Fortuny, El botànic, 1869. Aiguafort.

Marià Fortuny (1838-1874) és, sens dubte, el nostre millor gravador. El marxant A. Goupil el recolzà en l’ús d’aquesta tècnica, esperonat per l’èxit aclaparador de les seves pintures i esperant de repetir-lo amb els seus aiguaforts i aiguatintes; obres on l’artista de Reus realitzà moltes proves i experimentà de forma magistral abordant tota classe de temes: l’oriental (Cabilenc mort, Àrab vetllant el cadàver del seu amic), tema de casaques (El botànic, Mestre de cerimònies), obres en clau barroca (com el riberesc Anacoreta) o vistes nocturnes resoltes amb taques com La Serenata.

Xavier Nogués, Les tres gràcies, 1913. Aiguafort i resines.

Per sort aquest no va ser un cas aïllat i al París de final de segle XIX trobem altres figures clau en l’art de l’aiguafort com Joaquim Sunyer, Ricard Canals (qui ensenyaria a gravar a Picasso) o Anglada Camarassa. Ja feia anys que la tècnica del gravat havia perdut la seva funció reproductora de la realitat; la fotografia i el fotogravat esdevingueren rivals invencibles, cosa que obligà els creadors a cercar noves vies expressives, camins personals per on transitarien artistes genials com Marià Andreu o l’original Ismael Smith (deixeble del també ex-librista Alexandre de Riquer). Encara trobem gravadors “clàssics” amb ofici i mestria, com el paisatgista Pau Roig o Rafael Estrany, però el gran nom del gravat noucentista és Xavier Nogués (1873-1941). Autor de més de cent quaranta obres –aiguaforts, aiguatintes i algunes puntes seques– i creador d’un llenguatge poètic d’allò més personal, que va de l’exaltació de la tradició i el mediterranisme fins a les obres sarcàstiques i iròniques (i que recorden llunyanament les de l’alemany Otto Dix).

Joan Ponç, Sense títol, c. 1946. Gravat il·luminat amb guaix i tinta, encartat en la revista Algol.

L’especialista en avantguardes Joan M. Minguet tracta les primeres dècades del s. XX fins a la Guerra Civil i el mode com el gravat esdevingué una eina fonamental en la construcció d’aquesta nova civilització, proclamada amb seny i ordre per Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya. Tanmateix, l’avantguarda artística trobà dificultats a l’hora d’expressar-se per mitjà del món editorial en català i hagué de moure’s a França, on artistes com Joan Miró, Salvador Dalí i uns anys abans Picasso, tingueren una acollida més favorable a llurs propostes artístiques. L’esclat de la Guerra del 36 encara complicà més les coses.

Perejaume, Estelar, 1985.

Un capítol a part mereix la iniciativa artística de la Rosa Vera. La Doctora Mercè Casanovas parla d’aquest projecte editorial que va ser possible gràcies a la col·laboració entre el gravador Jaume Pla (1914-1995) i el mecenes i promotor de les arts, Victor M. d’Imbert. Fugint de les obres més avantguardistes, i en línia amb el moviment noucentista, l’empresa arrencà el 1949 amb la publicació de la sèrie “Col·lecció de gravats contemporanis” de tiratges limitats i amb la clara intenció d’obrir el món del gravat a artistes que no hi havien treballat. Noms tan diferents com Enric C. Ricart, Antoni Ollé Pinell, Pau Roig, Joaquim Sunyer, Francesc d’A. Galí, Josep Obiols, Josep Granyer, Josep de Togores, Emili Grau Sala, Francesc Todó i un llarg etcètera donen una idea de la varietat de mirades. Amb alts i baixos, les publicacions de la Rosa Vera cercaven l’excel·lència editorial, la llibertat expressiva i el difícil equilibri entre imatges i textos, escrits per literats de renom.

També es recupera la memòria de dones gravadores, pioneres a casa nostra.

La Doctora Sol Enjuanes tracta en el seu capítol la segona meitat del s. XX. Treuen el cap artistes com Ràfols Casamada, Guinovart, Ponç, Clavé, Tàpies o Subirachs, que empraren amb més o menys assiduïtat el gravat en les seves dilatades trajectòries. L’ofici d’estampador i gravador d’ofici l’encarna com pocs Joan Barbarà (que treballà els 70 i 80 amb Miró o Dalí). També es recupera la memòria de dones gravadores, pioneres a casa nostra com Esther Boix, Maria Girona, Roser Bru, Eulàlia Grau, Maria Assumpció Raventós, Amèlia Riera, Montserrat Gudiol…

El crític d’art Albert Mercadé aborda el gravat contemporani, de finals dels anys noranta, partint de la premissa que en l’actualitat trobem dos grans postulats: artistes que empren les noves tècniques d’impressió digitals (fet que els permet deixar enrere els tradicionals processos de gravar); i d’altres, que advoquen per una ruptura radical vers la pràctica artística i es troben en línia amb l’art neoconceptual, on la idea –el discurs– esdevé més important que el llenguatge formal. Exemples del primer serien Arranz Bravo, Barceló, Perejaume, Plensa… Mentre que Ignasi Aballí, Antoni Muntadas, Oriol Vilanova o Francesc Ruiz es mouen entre l’art conceptual i el gravat expandit. Resulta apropiat esmentar aquí el llibre de Walter Benjamin L’obra d’art en l’era de la seva reproductivitat tècnica (1936), ja que abordà un dels temes cabdals en l’esdevenir del fenomen artístic, en el sentit que l’obra d’art considerada “àurica” perd part de la seva essència o sentit primigeni davant la reproducció seriada i massiva que li atorguen els nous mitjans tècnics.

La inclusió d’un darrer capítol a tractar la situació del col·leccionisme del gravat en el mercat de l’art, escrit per l’antiquari i especialista Albert Martí Palau, enriqueix i amplia el radi de la mirada i permet constatar la gairebé crònica desatenció institucional davant les migrades iniciatives de col·leccionistes particulars, cultes, però que, per desgràcia a casa nostra, es compten amb els dits de la mà. Al final s’inclou un útil glossari amb termes i tècniques artístiques, a càrrec d’Eva Vila Pou.

Dades tècniques i coda: 352 pàgines, 290 il·lustracions, gran format (28’5 x 38’5 cm), 4’65 Kg. El llibre es presenta en un estoig de pi que li fa de caixa i faristol. És una veritable obra de bibliòfil. Tan sols se n’han editat mil exemplars, a un preu –tot sigui dit– no assumible per moltes butxaques (990 euros). És una llàstima que un objectiu tan lloable com el de l’obra: reivindicar el món del gravat, no s’acompanyi en canvi d’un preu més assumible i llaminer. Sempre el podrem consultar en les principals biblioteques públiques de Catalunya.