Si hi ha una tradició nadalenca que aplegui més seguidors que qualsevol altra, almenys a la ciutat de Barcelona, aquesta és criticar el pessebre que es posa a la plaça Sant Jaume.

Les raons son diverses, però sospito que té a veure amb que, en el fons, es tracta d’un tema banal. La banalitat és un territori fèrtil per a diletants i tertulians de barra de bar, o ara, de xarxes socials.

Pessebre de la plaça Sant Jaume, 2018. Foto: Ajuntament de Barcelona CC BY-ND 2.0.

En realitat a ningú li importa gaire el pessebre. Alguns diuen que és per als nens però, en realitat, sempre que hi vaig als nens se’ls aparta per fer-se selfies. A més, als nens els acostuma a agradar el que s’hi fa, ells gaudeixen sense el pes de l’ortodòxia. És aquest el veritable ritual nadalenc: anar a la plaça, fer-se fotos, potser fer un frankfurt al Conesa i sobretot dir que el pessebre és un desastre, que cada any pitjor, i que, governi qui governi en aquell moment, no respecta les tradicions.

La cadira del nen Jesús, 2018. Foto: Ajuntament de Barcelona CC BY-ND 2.0.

La tradició de fer el pessebre ens ve de sant Francesc d’Assis. Ell, després d’inventar-se el pessebre vivent i que no el cremessin a la foguera per fer que un nen “humà” fes de Jesús, va veure que la gent volia endur-se algun record a casa. D’aquí surt el pessebre/maqueta. Com que sant Francesc va estar per casa nostra una bona temporada a causa de malalties i vicissituds diverses, va fer arrelar el costum dels pessebres, els vivents i els de figuretes. Potser per això aquestes tradicions són més presents a Catalunya que a d’altres indrets. Així que de pessebres tradicionals mai ens en faltaran.

Pessebre del Museu Marés, 2017. Foto: Ajuntament de Barcelona.

De fet, molt a prop de la Plaça Sant Jaume, l’Ajuntament n’organitza un de grans dimensions al Museu Marés. Està fet per l’Associació de Pessebristes de Barcelona. Està sota les arcades, suposo que per protegir-lo de la pluja. També molt a prop, al claustre de la Catedral, es fa un altre pessebre, aquest a una escala gairebé natural. Als baixos de l’església de Betlem, a la Rambla, hi ha una mostra de pessebres tradicionals. També al palau Mercader i al Museu Diocesà. Segur que me’n deixo algun però, resumint, l’oferta de pessebres clàssics al centre de la ciutat és considerable. Tant se val, les critiques al de la plaça Sant Jaume seguiran com si res. És el que tenen les tradicions.

La cadira del caganer, 2018. Foto: Ajuntament de Barcelona CC BY-ND 2.0.

És hora de reconèixer-ho: Em confesso pessebrista de la branca Perejaumista. Pensava que era massa agosarat titllar l’artista Perejaume, al qual admiro, de pessebrista; i tan sols ho deia en cercles íntims, fins que en el catàleg de la seva exposició al MACBA, Deixar de fer una exposició, vaig llegir-hi: “Des de finals dels anys setanta, moment en què comença a exposar regularment, la pràctica pictòrica de Perejaume ha estat marcada per la recerca de mètodes propis de figuració i imaginació: collage, pessebrisme, despintura i oïsme”. Des de llavors, ja ho dic obertament, sóc pessebrista de la branca Perejaumista. Per a mi, la transmutació de l’escorça d’una alzina surera en una muntanya, i del paper de plata en un riu, em sembla tant o més carregada de simbolisme que l’urinari de Duchamp en una galeria d’art.

Pessebre, 2011.

Dit això, mirem-nos el que ha donat de si la instal·lació a la plaça Sant Jaume (que no sigui que el problema és que li diem pessebre quan ja no ho és). Fa força anys que la intervenció en aquesta plaça ha superat la idea de pessebre tradicional, entenent que qui en vol un d’ortodoxa ja te on gaudir-ne.

Els crítics el van batejar com el pessebre d’IKEA

Després d’intentar fer memòria i de fer una mica de recerca, he trobat que el primer exemple d’instal·lació, del que podríem anomenar post-pessebre va ser al 2001, sota el mandat de Joan Clos. En aquella ocasió uns arquitectes van crear una mena de bosc, amb arbres naturals dins d’uns sacs de terra. Des d’aleshores hi ha hagut una mica de tot. El de l’any 2004 va ser sonat. Es van substituir les figures típiques per persones i oficis de la ciutat. Un pastoret fent de butaner es va fer força famós. L’etapa d’Hereu va ser bastant conservadora, però no es va lliurar de les crítiques. El del 2010 era una recreació d’una llar familiar amb el pessebre sobre una gran calaixera. Els crítics el van batejar com el pessebre d’IKEA.

Pessebre, 2011. Foto: Ajuntament de Barcelona CC BY-ND 2.0.

L’any següent el llenguatge del romànic passat al cartró pedra no va convèncer, com les boles de Nadal amb les que es va estrenar Xavier Trias. El 2013, un pessebre als terrats va agradar força… però no a tothom. El va seguir un pessebre romà que miraves des d’una passera amb forma de galera, tampoc es va lliurar del retrets. El del 2015 va ser un pessebre de retallables basats en els contes de Nadal, i alguns es van afanyar a dir que era massa modern.

Pessebre, 2013. Foto: Xavier Trias CC BY-NC-ND 2.0.

L’equip de Colau es va estrenar amb un pessebre de bombolles inflables, i el símil amb la bombolla immobiliària va ser la broma habitual. L’any passat, preveient les possibles concentracions a la plaça es va fer una proposta intel·ligent: uns pals, i les figures al capdamunt. No va agradar a molts, però va demostrar ser eficaç en els freqüents actes reivindicatius.

Pessebre, 2016. Foto: Teresa Grau Roig CC BY-SA 2.0.

Finalment, arribem al d’aquest any. Una taula parada, amb un llenguatge a mig camí dels antics aparadors nadalencs d’El Corte Inglés i d’una pel·lícula de Tim Burton, envoltada d’unes cadires que són els personatges del pessebre: el nen Jesús, Maria, Josep, el bou i la mula, el pastoret, l’àngel i el caganer.

Pessebre, 2018. Foto: Ricard Mas.

Tot està fora d’escala, com si fóssim una altra vegada petits. I de fet, són els nens els que millor entenen la funció de la proposta. Grimpen a les cadires i demanen fotos als pares. Un poema fa d’àpat i de menú alhora. Un terra de rajoles hidràuliques ens situa en un eixample de Brobdingnag, on nosaltres som un Gulliver empetitit. És una peça que demana interacció i el públic respon a gust. Després, potser aniran al carrer Petritxol, a fer una xocolata calenta mentre malparlen del pessebre, per mantenir d’aquesta manera la tradició més barcelonina del Nadal.