El centre d’art Fabra i Coats comença la temporada amb dues exposicions de tall polític.

A l’entrada de la sala del centre d’art Fabra i Coats, un semicercle de formigó acull el visitant de To llengua boca, la primera retrospectiva internacional de Wendelien van Oldenborgh (Rotterdam, 1962), que arriba a Barcelona, procedent de centre Dos maig, de Móstoles.

Wenndelien van Oldenborg, Maurits script, 2006.

L’estructura que articula l’espai expositiu –una idea de l’arquitecta italo brasilera Lina Bo Bardi, que la utilitzava per crear sinergies i moments de trobada–, no és intranscendent, sinó que es configura gairebé com una metàfora de la forma de treballar d’aquesta artista holandesa, pràcticament desconeguda a Espanya. Oldenborgh fa pel·lícules, però renuncia a el paper totpoderós de directora per deixar que els intèrprets, gairebé sempre no professionals, s’activin i mobilitzin, generant situacions i reflexions que donen lloc a una revisió conjunta (entre artista, intèrprets i públic) de temes inherents al passat colonial, les desigualtats de raça i classe, o les diferents formes d’entendre el feminisme.

Wenndelien van Oldenborg, No False Echoes, 2008.

Segons Anna Manubens, comissària de l’exposició “per a l’artista, trobar una veu pròpia passa per les veus dels altres”. Així, dins el semicercle s’hi exposa un fragment del present del Brasil, representat per un diàleg entre dues dones, una actriu i una cantant, que plantegen dues formes de viure la condició femenina, així com les seves reivindicacions. Fora del semicercle, el passat es plasma en la reconstrucció del breu període colonial dels Països Baixos al Brasil, però també a Indonèsia, on la seva presència va ser molt més llarga i transcendent.

La clau mestra de Fabra i Coats. Cortesia de l’Associació d’Amics de la Fabra i Coats.

“No només és important el que dius sinó com ho dius” assegura Manubens per donar pas a l’última obra, un LP, un d’aquests elements del passat que, després d’haver estat bandejats de mala manera, tornen com una moda molt elitista i poc usable. En aquest cas, Oldenborgh reedita com a peça d’àudio la banda sonora de la pel·lícula de 2015 From Left to Night, en la qual prioritza diàlegs i cançons referides a les problemàtiques urbanes. L’elapé formarà part també de la publicació vinculada a la mostra, tot i que queda per veure quants ho podran escoltar.

L’objectiu últim és reflexionar sobre l’apogeu i la caiguda de la industrialització, el moviment obrer i la importància dels petits elements de la quotidianitat.

La segona proposta de Fabra i Coats per obrir la temporada expositiva, és una exposició col·lectiva comissariada pel duo Latitude, format per Mariana Cánepa i Max Andrews. Més enllà de el joc de paraules, Coses que les coses diuen es basa en un gènere atractiu: el relat d’un objecte (it-narrative), que en aquest cas s’utilitza per vincular el passat de la fàbrica tèxtil ara convertida en centre d’art, amb el seu present artístic. L’objectiu últim és reflexionar sobre l’apogeu i la caiguda de la industrialització, el moviment obrer i la importància dels petits i aparentment nimis elements de la quotidianitat.

Sarah Ortmeyer, SABOTAGE. Foto: Roberta Bosco.

La majoria de les peces tenen alguna relació amb la indústria tèxtil: des de la clau mestra que obria totes les portes del gegantí recinte fabril de Fabra i Coats, fins a l’antiga troca de fil fotografiada per Francesc Serra i Dimas als anys 30, passant pel munt d’esclops destrossats que l’artista alemanya Sarah Ortmeyer fa servir per explicar la gènesi de la paraula sabotatge.

Stuart Whipps, The Kipper and the Corpse, 2004. Foto: Roberta Bosco.

L’aspecte més reivindicatiu de la mostra es materialitza al cotxe Mini, reproduït amb tot detall per Stuart Whipps, i les fotos d’Annette Kelm, que al·ludeixen a la història del moviment feminista alemany dels anys 70 a partir d’un texà de peto rosa . Especialment interessant, l’atípica zona Vip creada pel coreà establert a Berlín Haegue Yang, amb cadires i taules prestades per gent important per al context de l’exposició, en aquest cas la flamant consellera de Cultura, arquitectes, galeristes, polítics i associacions vinculades a Fabra i Coats. Llàstima que, a causa de virus, no es podran utilitzar per al que serveixen, seure a xerrar! En canvi, hi ha unes cartel·les molt completes, i un programa d’activitats que integra i acompanya les dues mostres.

Les exposicions To llengua boca i Coses que les coses diuen es poden visitar a Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani fins al 17 de gener de 2021.