Més enllà de la violència, la guerra i la política, hi ha persones que pateixen, vides destrossades i traumes incurables. L’artista turc Erkan Özgen dóna veu a les seves històries silenciades en una exposició a la Fundació Tàpies, produïda en col·laboració amb la Fundació Han Nefkens.

En una conjuntura com l’actual, en què les institucions públiques demostren la seva incapacitat i les seves limitacions per complir amb les exigències i expectatives dels artistes, sobretot amb relació a la producció i difusió de les seves obres, el paper dels mecenes esdevé especialment important.

Erkan Özgen a la inauguració de l’exposició.

Des que el 2009 Han Nefkens va decidir establir la seva fundació a Barcelona, la seva tasca de suport a la creació ha estat constant i s’ha plasmat en col·laboracions amb les principals institucions locals. Ara acaba de produir juntament amb la Fundació Tàpies, Giving Voices: Erkan Özgen, la primera exposició individual a Espanya d’aquest artista turc, que s’ha donat a conèixer per la seva aproximació empàtica i respectuosa a les vivències de la gent comuna, sovint tan sols unes notes a peu de pàgina en la història dels poderosos.

 

I és que Özgen sap del que parla. No viu a París o Nova York, sinó a Diyarbakir a la vora de riu Tigris, la capital dels kurds de Turquia. Haver estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco no l’ha salvat dels atacs de l’exèrcit turc que va reduir a enderrocs gran part de la ciutat emmurallada; ni de la violència de l’ISIS i dels estralls de l’èxode sirià.

Un dolor que es concentra en Purple Muslin, una de les dues obres produïdes per Nefkens que es va estrenar a Manifesta 12, en què dóna veu a les més febles d’entre els febles, les dones yazidites que viuen al camp de refugiats d’Ashti, al nord de l’Iraq. Aquesta ètnia preislàmica, que professa una de les religions més antigues del món, porta segles patint persecucions que han arribat al seu zenit amb el genocidi perpetrat per ISIS.

Erkan Özgen, Purple Muslin.

El vídeo és un exemple de com Özgen aborda els conflictes polítics i religiosos dels escenaris globals per reconduir-los a una dimensió més íntima, privada i sobretot humana. “Özgen rescata les històries silenciades casualment o intencionada pel flux de la informació, i empra el testimoni com a sistema per reiniciar la memòria”, indica Hilde Teerlinck, directora de la Fundació Nefkens i comissària de la mostra.

 

El mecenes i col·leccionista holandès, sempre a la recerca de talents que requereixen una empenta per emergir, va conèixer el treball de Özgen en l’última Biennal d’Istanbul on presentava Wonderland, que explora el trauma de la guerra a través del relat de Muhammed, un nen sordmut. Veure com explica la seva experiència amb tot el seu cos i una expressivitat que no deixa espai a la compassió estèril, no pot deixar fred a ningú.

 

És probablement l’obra més colpidora de les quatre que es projecten a la Tàpies i un contrapunt terriblement perfecte per a Aesthetic of Weapons, en què un policia en actiu revela l’amor que professa a la seva arma ¡Esgarrifós! Sense mostrar una sola imatge de violència, Özgen aconsegueix que tots surtin de la mostra commoguts o enfadats, però avorrint la violència encara una mica més.

L’exposició Erkan Özgen. Giving voices es pot visitar a la Fundació Antoni Tàpies, a Barcelona, fins el 24 de febrer de el 2019.