L’exposició Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema reuneix a CaixaForum Barcelona 244 obres de 80 autors, principalment fotografies, però també pel·lícules, realitzades entre els anys 1910 i 2010.

La selecció l’ha realitzat Florian Ebner, cap del Departament de Fotografia del Centre Pompidou de París, a partir de l’esplèndida col·lecció d’aquest museu, i la mostra s’ha completat amb nombroses obres d’autors catalans, seleccionades per Marta Dahó. El conjunt ve a ser una mena d’assaig visual o de reflexió mitjançant imatges fixes i en moviment, fotogràfiques i cinematogràfiques o videogràfiques.

André Kertész, París, a l’estiu, una tarda de tempesta, 1925. Centre Pompidou, Paris, Musee national d’art moderne – Centre de creation industrielle © RMN-GP © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Philippe Migeat/Dist. RMN-GP.

En aquesta gran exposició la ciutat és considerada com un canviant escenari amb actors, ciutadans que van fer o fan la història, o que la van patir o pateixen. La reflexió té un abast històric, sociològic, antropològic-cultural, urbanístic i també artístic i estètic. Abasta cent anys de vida urbana, marcats per les diverses i fins i tot oposades utopies de la modernitat capitalista i comunista, i pels seus resultats històrics, sovint decebedors, de vegades distòpics, conseqüència de reaccions, desviaments, degeneracions i traïcions. Aquest període –caracteritzat per les construccions, destruccions i transformacions ràpides– és observat i representat mitjançant la fotografia i el cinema, dos mitjans d’expressió artística i de documentació visual que es poden considerar com els principals i més propis del segle XX i de la nostra època.

Pérez de Rozas, Recollida de matalassos per als refugiats, 20 d’octubre del 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

Només a partir d’una col·lecció com la del Pompidou es podia intentar realitzar un projecte tan ambiciós. Pel que fa al resultat, qui visiti aquesta mostra pot optar per voler veure el gran got mig ple o mig buit. Jo el veig ple d’esplèndides fotografies, d’imatges significatives, suggestives, ben associades, més que interessants, necessàries per al coneixement del present i de la història. Els que coneguin bé la col·lecció fotogràfica del Centre Pompidou podrien retreure, amb raó, l’absència de força obres notables, però aquest possible retret no té sentit si tenim en compte que Càmera i ciutat és només la primera de les dues exposicions fotogràfiques que han projectat realitzar conjuntament el Centre Pompidou i CaixaForum. El seu caràcter marcadament decantat cap a allò sociopolític es deu al fet que aquesta proposta serà complementada pròximament per una altra gran exposició centrada en l’aventura de l’experimentació amb els llenguatges fotogràfic i cinematogràfic. Ètica i estètica són complementàries, i seria fantàstic que en aquesta segona mostra s’abordin en profunditat les especificitats, analogies i diferències d’aquests dos mitjans. El que permeten i ofereixen la imatge fixa i la imatge en moviment pot arribar a ser una suma complementària.

Camera i ciutat s’estructura en deu capítols alhora conceptuals i cronològics, precedits per un pròleg compost per tres obres que marquen el to general: una pel·lícula de Paul Strand i Charles Sheele sobre la Nova York puixant de 1921 contrasta amb el retrat d’una dona cega i pobre retratada per Strand en aquesta mateixa i desigual època i amb un molt posterior paisatge urbà enderrocat i espectral, fotografiat per Martí Llorens a la Barcelona preolímpica (1987).

Aleksandr Ródtxenko, L’escala, 1930. Centre Pompidou, Paris, Musee national d’art moderne – Centre de creation industrielle © Aleksandr Ródtxenko, VEGAP, Barcelona, 2019 © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Service de la documentation photographique du MNAM/Dist. RMN-GP.

“Ciutat vertical” és el primer capítol, caracteritzat per imatges que representen l’orgull constructor i tecnològic i la fe en la modernitat, l’electricitat i l’enginyeria. La torre Eiffel és l’emblema europeu, una mena d’alçat de la moderna ambició, en fotos d’André Kertész (1925) o de Germaine Krull (c.1930). El capítol “Els nous actors de la ciutat: Entre l’ambient pintoresc i el proletari” inclou ja versions soviètiques de la utopia moderna: prop de l’escala d’Odessa revisitada per Aleksandr Ródtxenko el 1930 –que gairebé sembla un fotograma de l’onírica L’Ange (1982), de Patrick Bokanowski–, es projecta una pel·lícula de propaganda realitzada per Mikhail Kaufman (germà de Dziga Vertov), on la revolució apareix com una primavera després d’un passat presentat com un llarg i fred hivern. El 1929 ja hi havia clars indicis –¡aquelles desfilades marcials!– del futur extermini massiu de dissidents, però la pel·lícula és tan virtuosa –i tan superficial– com les de la propagandista nazi Leni Riefenstahl.

Pérez de Rozas, Col·lecta per a les víctimes del feixisme, 23 d’agost del 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

“La ciutat militant: Espanya als anys trenta” és el capítol més espanyol i més català. En ell destaquen les fotos de Pérez de Rozas, sobretot Col·lecta per a les víctimes del feixisme (1936), protagonitzada per unes dones esperançades i amb actituds lluminoses que em recorden un bell text de María Zambrano sobre la proclamació de la República a Espanya. O també el contrallum Recollida de matalassos per als refugiats, així com fotos de la lluita al carrer, d’Agustí Centelles.

Brassaï, Sensesostre, moll de les Tuileries, c. 1930–1932. Centre Pompidou, Paris, Musee national d’art moderne – Centre de creation industrielle © Estate Brassai – RMN-GP © Centre Pompidou, MNAM-CCI/Adam Rzepka/Dist. RMN-GP.

A “La ciutat humanista i existencialista” trobem imatges de la reconciliació amb la vida després de la guerra. Per exemple la festa d’extraradi fotografiada per Doisneau Els vint anys de Josette (1945), el paisatge d’Edouard Boubat Primera nevada. Jardí de Luxemburg (1955), l’escopidor de foc d’Izis (1957) o la meravella cinematogràfica en color Broadway by Light (1948), de William Klein. Hi ha contrapunts com la seqüència de fotos d’un àlbum de Joan Colom, protagonitzada per una molt sol·licitada prostituta amb pits rampants, o el film del mateix autor, rodat al barri del Raval, llavors anomenat “barri xino”.

Diane Arbus, Parella d’adolescents al carrer Hudson, N.Y.C., 1963. Centre Pompidou, Paris, Musee national d’art moderne – Centre de creation industrielle © The Estate of Diane Arbus.

Una foto de Diane Arbus –Nen amb una granada de mà de joguina a Central Park, N.Y.C. 1962– és una de les més potents i representatives del capítol “La ciutat crítica”. Segueix a aquest “La ciutat rebel”, amb fotografies dels anys seixanta i seixanta, moltes de les quals realitzades per fotoperiodistes de l’agència Magnum fundada el 1947. Cal destacar les imatges de Gilles Caron sobre les lluites de carrer del Maig del 68 a París i les de Manel Armengol a Barcelona, on es pot apreciar que les porres antidemocràtiques i anticatalanistes de 1976 s’assemblen bastant a les porres espanyoles suposadament democràtiques dels anys 2017-2019.

En els quatre últims capítols descendeix el nivell d’aquesta esplèndida mostra, segurament perquè en ells l’aventura de la modernitat és sovint substituïda pels simulacres de la postmodernitat i per l’estètica de l’arxiu indiscriminat. Veient la selecció del capítol “La ciutat com a escenari” es podria pensar que la fotografia és un mitjà que s’adapta a la ficció molt pitjor que el cinema. Però potser això no seria tan evident si en aquesta mostra s’haguessin inclòs certes fotografies de Sophie Calle o d’Andreas Gursky, per exemple.

Martí Llorens, Enderroc final d’un edifici ferroviari a l’Avinguda d’Icaria, 6–8 (tríptic), 1989. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

A “La ciutat horitzontal” apareix el reverse de l’impuls constructor: l’extraradi, els descampats, els enderrocs. Destaca el tríptic de Martí Llorens Enderroc final d’un edifici ferroviari a l’avinguda d’Icària 6-8, de 1989. Aquesta obra forma part de la creixent i poc coneguda Col·lecció Nacional de Fotografia, i m’alegra personalment de trobar-la aquí, doncs vaig proposar la seva adquisició durant el període en què vaig ser assessor d’aquesta col·lecció, entre el 2015 i el 2017.

En el capítol “La ciutat reflexiva” em crida l’atenció una absència: la pel·lícula En la ciudad (1976-1977), una reflexió col·lectiva en forma de suite de curtmetratges, composta per bastants dels principals artistes conceptuals i cineastes experimentals catalans i espanyols d’aquests anys (Eugeni Bonet, Eugènia Balcells, Eulàlia Grau, Miralda, Francesc Torres o Iván Zulueta, entre d’altres). També a “Ciutat global i virtual” trobo a faltar peces més potents, com alguna de Harun Farocki. I la segona meitat de la mostra hauria estat millor si hagués incorporat altres registres més creatius, per exemple un capítol dedicat a la ciutat viscuda o les ciutats subjectives, on hi podrien haver tingut cabuda fotògrafs com Saul Leiter, Manel Esclusa o Humberto Rivas, entre d’altres. En canvi, hi ha d’altres absències notables en aquesta mostra que es justifiquen plenament. Els dos grans referents de cinema sobre la ciutat que són Berlin, simfonia d’una gran ciutat (1927), de Walther Ruttmann, i L’home de la càmera (1929), de Dziga Vertov, no hi són perquè s’han considerat obres ja conegudes. I també és cert que el cinema no va ser concebut per ser vist de peu en una gran exposició, i menys el de llarg metratge.

En qualsevol cas, Càmera i ciutat és una mostra recomanable i arriscada en la seva proposta, que es distingeix per la seva voluntat d’anar més enllà dels plantejaments habituals del gènere “street photography”. Encara que una bona i no rutinària selecció internacional d’aquest gènere específicament fotogràfic podria donar també molt de joc.

L’exposició Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 8 de març de 2020.