Ahir, primer dia d’abril, vaig anar convocada a la presentació de la Mesura de Govern i Pla d’Accions Cap a una Política Pública de Cultura i Educació, presentat per l’Ajuntament de Barcelona. La presentació es va realitzar després de mesos de treball en col·laboració amb més de 200 agents de la cultura i l’educació del nostre país.

En el temps que transcorrien les breus interlocucions, on per primera vegada vaig poder veure junts a representants de l’ICUB, IMEB i el Consorci d’Educació de Barcelona, van passar per la meva ment, com si d’una pel·lícula es tractés, dècades de despropòsits en matèria educativa.

Centre d’Art Fabra i Coats, Barcelona.

En una societat on la gran majoria dels creadors i creadores ens dediquem de manera habitual o parcial a activitats de mediació o educació, sorprèn el poc pes que tenen les assignatures humanístiques i d’art en els programes curriculars de l’ensenyament reglat. Manca que no ha pogut ser esmenada tot i els esforços de programes com Creadors en residència, o Espai C, que posen en evidència amb més força la falta.

Dins d’aquest espai de coneixement, l’educació artística visual és pràcticament inexistent en la formació educativa bàsica i molt poc rellevant en la secundària, encara que l’evidència de la seva importància en el desenvolupament intel·lectual, cognitiu i relacional per tots és sabuda. D’altra banda, tot i viure en un món cada vegada més interdisciplinari, els estudis superiors reglats d’Art i Disseny del Departament d’Educació s’entesten a mantenir la separació per especialització (separació de Disseny de Producte, Moda, Interiors i Gràfic en els estudis Superiors), el qual genera un debat recurrent sobre l’adequació dels programes d’estudi de les Escoles Superiors a la realitat contemporània, tant en sentit metodològic com conceptual. Currículums rígids i poc actualitzats provinents del Ministeri sempre van ser acatats per la Generalitat, mai discutits.

Jeff Rosen, Art Students, Barcelona. CC BY-ND 2.0.

Són les Escoles privades o les dependents de l’Ajuntament que han concertat acords amb les universitats, les que han generat un espai educatiu amb veritable sentit interdisciplinari, fet que ha generat un greuge comparatiu directament relacionat amb la realitat econòmica dels estudiants, ja que les diferències de matrícules es poden disparar entre cinc i deu vegades respecte de les públiques.

Tots això sembla una obvietat, a més d’un relat massa conegut, ja que molts de nosaltres portem dècades reclamant la urgència d’abordar el problema, tant el de l’educació bàsica com el dels propis ensenyaments superiors reglats. També sabem que modificar la tendència actual del sistema educatiu en relació a la cultura i l’art demana un canvi profund en la planificació de les polítiques i regulacions sobre els ensenyaments artístics des de totes les institucions implicades. Hem viscut una decepció rere l’altra, els últims anys treballant des de les institucions educatives, centres d’art i associacions hores i hores amb el Departament de Cultura per a la realització d’un Pla Integral de les Arts Visuals –corria l’any 2015, no era el primer–, que va quedar –com gairebé tot en aquesta conselleria– en un calaix abandonat, amb la coneguda sensació d’haver estat utilitzats per entretenir i contenir la conseqüent queixa.

Josep Bracons, “El Borsí”, Barcelona. CC BY-SA 2.0.

Dècades d’inacció institucional en l’ensenyament públic, han fet dependre absolutament les polítiques educatives dels equips docents, on el treball de col·laboració amb agents externs, activitats extracurriculars i programes de mediació, mai van ser valorats per l’administració sinó contràriament titllades de sospitoses, ¡què pretenen! D’altra banda, el fet que els equips directius vagin tenint cada vegada més poder dins del Centre educatiu és inquietant. En el mandat del conseller d’educació Ernest Maragall, que quedarà en la història –negra– del Departament, es porta a la seva màxima expressió el poder de les direccions, elevant els sous i dotant-los d’una capacitat de decisió –molt poc recomanable–, sent escollits per tribunals on les inspeccions tenen sempre l’última paraula. Els Claustres i els Consells escolars perden tota autoritat real, perdent així la capacitat d’autogovernar i generar processos de treball més democràtics. Aquest nou statu quo, fa veritablement rellevant la capacitat i l’ètica dels seus directors i directores, sempre que la posseeixin.

Si a tot això hi afegim l’escassa convocatòria d’oposicions de professorat, el que dóna per resultat un percentatge altíssim de professorat interí –la precarització permet un major control– i la recent posada en marxa de la formació “dual” en els Cicles formatius –el 50% dels estudis es fan en empreses, el que donaria per a un altre llarg article–, la situació es perfila de manera molt preocupant.

No és intranscendent comentar que, en el transcurs de les últimes dècades, el Departament d’Educació va tenir assessors d’ensenyaments artístics que estaven implicats íntimament amb l’ensenyament privat, amb els patronats o fins i tot amb els propis equips directius de centres coneguts. Pensar que aquestes persones tenien poc interès a elevar la qualitat de l’ensenyament públic, i deixar-lo en l’espai de la no competitivitat, sembla una cosa evident i indignant.

Mai ens van escoltar, és clar.

Va ser el 2009 quan el Consorci d’Educació de Barcelona –que havia estat creat el 1998– comença a liderar algunes estratègies de reforma de les polítiques educatives. Aire fresc sembla entrar per les finestres dels adustos edificis –com el del Borsí del carrer Avinyó– però tot i això, els centres dependents de la conselleria segueixen la seva vida erràtica. El Borsí es tanca per perill de ruïna, abandonat per l’Administració mentre el prometia a diferents “nuvis”, el CoNCA, el futur ISA –Institut Superior de les Arts, mai creat–, a un suposat museu Woody Allen… fins a finalment vendre-ho a l’Ajuntament amb el resultat que tots coneixem. Llarga vida al Borsí!

I és justament la imatge de l’edifici del Borsí –en el qual vaig treballar prop de 15 anys de la meva vida– que es fa tan present en la meva ment, en aquesta hora en què escolto detingudament –fa temps que, com a bon representant del gènere femení puc escoltar o fer dues coses alhora– als relators del Pla d’Accions. Es fa present, perquè recordo perfectament el projecte que havíem dissenyat alguns professionals del sector de l’art i l’educació fa alguns anys, justament quan el Consorci va començar amb el seu projecte de millores. Un projecte on es relacionava Cultura i Educació, fixeu-vos quina casualitat. Proposàvem que la Llotja, que havia allotjat durant dècades una Institució d’Ensenyament d’Art i Disseny, pogués transformar-se en un centre on dignificar aquests ensenyaments –amb la creació del ISA– i on també un CoNCA amb les seves veritables atribucions, poguessin generar aquesta desitjada articulació entre Art/Cultura/Educació/Ciutadania.

En el projecte es tenia en compte el barri, la ciutat, els centres públics d’ensenyament artístic, un lloc d’investigació, obert a la ciutat i a la ciutadania, alhora que un lloc de trobada entre professionals de la cultura i l’educació. Mai ens van escoltar, és clar.

Torno al meu “aquí i ara”. Fabra i Coats serà un bon lloc per a generar aquesta articulació. A la meva bossa porto el document de treball que llegiré aquesta nit –mentre escric aquest article–, en el qual 48 accions són proposades per l’Ajuntament per posar en pràctica les mesures que es deriven d’un diagnòstic que assenyala sobretot la desigualtat d’oportunitats –diagnòstic que, per cert, ja havia realitzat el document encarregat pel CoNCA el 2017 a Cristian Añó–. Només espero que finalment això succeeixi, que les derives polítiques no tornin a deixar en un calaix les propostes que mereixerien una urgent aplicació i no tornar a abandonar a la deriva un sistema educatiu que no sembla reconèixer la importància de la cultura com a articuladora de pensament crític , sabers humanístics, i transmissora de valors que avui estem a punt de veure desaparèixer.