L’obra pictòrica de Margaret Keane és un dels exemples de com, tantes vegades, en el món de les arts, el gust d’una gran majoria corre per un camí paral·lel al cànon establert pels museus i la crítica.

Els nens i nenes amb els ulls anormalment grans que pintava l’artista nord-americana (Nashville, 1927), eren considerats kitsch i de mal gust, però van inundar galeries i botigues d’art dels Estats Units, sobretot als anys 60.

Margaret Keane, Jerry Lewis Family Portrait, 1962.

Les seves obres van produir un merchandising bestial, amb postals que es venien als supermercats, mentre els originals eren col·leccionats per personatges de Hollywood i fins i tot la família Kennedy tenia obra seva penjada a casa. Mentrestant, Margaret Keane pintava compulsivament, tancada a casa, per fer créixer un negoci cada cop més lucratiu.

Però aquesta història d’èxit amagava una injustícia dramàtica i masclista: l’artista pintava i pintava, però a ulls del món l’autor dels quadres era el seu marit Walter, que es dedicava a signar les pintures només amb el cognom “Keane”.

És una de les apropiacions d’autoria de l’obra d’una dona per part del seu marit més cridaneres de la història.

És una de les apropiacions d’autoria de l’obra d’una dona per part del seu marit més cridaneres de la història, comparable a d’altres casos sonats com la de les primeres novel·les de Colette, signades pel seu marit Wally. Walter Keane va convèncer la seva esposa que les pintures signades per dones no es venien i, mentre ell s’enduia tots els honors, ella pintava reclosa i submisa.

Finalment, després del divorci i d’anys de batalles judicials, la pintora va reptar el seu exmarit a un mena de duel que consistia en cadascú pintés en públic una obra. Ell va posar una excusa i no se’n va sortir, i ella va enllestir una de les seves característiques obres en menys d’una hora. Margaret Keane, per fi, era reconeguda com a autora.

És una història de pel·lícula que Tim Burton, gran admirador de la pintora, va recrear en el seu film Big Eyes (2014). La influència de l’estètica de Margaret Keane en el director és evident en alguns dels seus films com Malson abans de Nadal i La núvia cadàver i, per tant, el món de Keane s’adapta com un guant al personal estil de Burton.

La banda sonora de la pel·lícula inclou dues cançons de Lana del Rey, escrites expressament per al film, Big Eyes i I Can Fly. En el cas de Big Eyes, la cantautora atorga el seu habitual to melancòlic a un tema, que parla per boca de Margaret Keane i que es refereix a la deslleialtat d’un marit masclista, egoista i estafador. Una cançó de desamor i traïció.

 

Big Eyes

 

With your big eyes and your big lies

With your big eyes and your big lies

I saw you creeping around the garden

What are you hiding?

I beg your pardon, don’t tell me nothing

I used to think that I could trust you

I was your woman

You were my knight in shining companion

To my surprise

My love’s demise

Was his own greed and a lullaby

With your big eyes and your big lies

With your big eyes and your big lies

I noticed you got hot in the summer

You had no comfort

Your shirt was cotton

Your face was sunburned

You paced around like you’d been waiting

Waiting for something

Your world was burning

And I stood watching

As I looked on, the flames grew high

You watched me frown

I said goodbye

With your big eyes and your big lies

With your big eyes and your big lies

Is it me?

Was I wrong to have trusted you?

Did I see what I wanted?

What wasn’t true?

Was I wrong to go on like a little fool?

It’s amazing what women in love will do

With your big eyes and your big lies

With your big eyes and your big lies