Dominique Lambert té vint anys i viu a París. La seva mare, Isabelle, és una reconeguda psiquiatra i el seu pare, Christophe, un antiquari o cronopi.

Fa metre noranta i és de constitució astènica. Va néixer un mes abans que la seva mare sortís de comptes perquè la seva estructura òssia estava ja madura i el ginecòleg tenia por que, si esperava, el part no fos natural. Dominique va arribar al món inhòspit dels fames expulsat violentament de la vida liquida i pacífica de l’úter matern. Semblava que a Dominique l’havien despertat enmig d’un somni etern i es mirava el món amb indolència i mandra. Suplia la seva vagància amb una bondat reflectida en la seva mirada neta i el seu somriure honest. Els seus pares des del principi van saber que el seu fill estava fet amb l’argila dels homes bons.

Antonio de Pereda, El sueño del caballero, 1655.

Va ser un estudiant que va complir , res més. Els amics l’estimaven. Tenia el do de caure bé a tothom i no suscitava enveges. Només competia quan jugava a bàsquet on sobresortia i com a capità es preocupava més per l’equip que per ell mateix. Va acabar el batxillerat amb unes notes decents i es va matricular en Humanitats a la Sorbona.

A Dominique li agradava acompanyar el seu pare els diumenges al Marché aux Puces on trobaven alguns quadres antics i anònims en els quals intuïen la promesa de la felicitat. Aviat també va conèixer els ressorts de l’aprenentatge de la decepció i aquelles pintures sense nom, que el seu pare atribuïa com un Déu creador, resultaven còpies o falses o eternament anònimes i la il·lusió inicial de seguida donava pas al silenci com a preludi de girar full. De fet, Dominique s’assemblava més a la seva mare, físicament i de caràcter, una dona intel·ligent i tenaç, cerebral. Es passava el dia tancada a la seva consulta i els clients havien de creuar el saló per confessar-se en la cambra de les tortures, com Dominique amb ironia va definir. Anaven i venien persones i s’asseien durant una hora en una cheslong de Le Corbusier de pell negra desgastada pel frec i els traumes.

John Henry Fuseli, The Nightmare, 1781.

El seu pare, en canvi, era un romàntic ple de bones intencions, però el típic home que aspira a més del que mai podrà aconseguir, un utòpic compulsiu amb tocs de narcisista que no entenia com la seva professió formava ja part del món d’ahir. Un escriptor frustrat. Un cronopi, en fi. Es refugiava escrivint uns assajos sobre art que no llegia ningú i escrivint cartes al director del diari, que mai es publicaven. Estava decebut amb el món perquè sense adonar-se’n s’havia fet vell.

La seva botiga al Marais s’havia quedat congelada en el temps. Portava el negoci com ho feia el seu pare que l’havia fundat en els anys seixanta, però els canvis socials li havien passat per sobre sense adonar-se’n. L’assolaven els dubtes en pensar si volia que Dominique es dediqués a l’ofici d’antiquari o que fes alguna altra cosa més profitosa. Li feia pena tancar la persiana de la seva botiga, però sabia que continuar requeria invertir per convertir el passat en el present i ell ja no tenia forces. El va parlar amb la seva dona, però ja se sap que “a ca’l sabater, sabates de paper” i ella estava més concentrada en solucionar la depressió d’una pacient que acabaven d’acomiadar de la feina que en pensar en l’avenir del seu fill.

Imatge estereoscòpica, c. 1900.

En una matinada d’hivern quan estaven tots dormint es va sentir un soroll com si hagués entrat algú. En aquells dies sovint s’escoltaven notícies de robatoris que es perpetraven en el cor de la nit. Els lladres entraven i ruixaven les habitacions amb esprais per dormir als propietaris i així poder robar sense presses. Però l’antiquari estava ben despert i mentre sentia el respirar profund de la seva dona es va sentir un soroll que procedia de l’habitació de Dominique i va recordar que aquella nit el seu fill no sortia.

En despertar al matí va anar directe a veure al Dominique i es va trobar que dormia plàcidament, però subjectant el gravat de Goya que tenia penjat al capçal del seu llit. El va sorprendre la imatge del seu fill al llit tan llarg i va estar uns minuts contemplant-lo com ho feia quan era petit, però ara ja no estava davant d’un bressol, sinó que semblava estar davant el sepulcre d’un rei medieval. Va somriure en pensar que el gravat no era altre que El somni de la raó produeix monstres de Goya. Esmorzant, li va explicar a Dominique i Isabelle què havia passat, i mentre ell no es recordava de res, ella va descriure medicament l’episodi com somnambulisme agut i es va enredar en disquisicions mèdiques que no van acabar de comprendre. Va dir que són episodis de parasomnia que es produeixen en l’última fase del son REM i és millor no despertar el somnàmbul. Va puntualitzar que són patologies pròpies de la infància i tenen una base genètica (va confessar que ella de nena s’aixecava per cruspir el més greixós que hi havia a la nevera davant la sorpresa dels seus germans i els seus pares).

Francisco de Goya, El sueño de la razón produce monstruos, 1799.

Van passar els mesos i mai més va tornar a ocórrer res semblant però estant el Dominique de viatge amb la seva nòvia a Lisboa va tornar a fer-ho. Es va despertar enmig de la nit i va despenjar els quadres de l’habitació de l’hotel, – reproduccions de cartells de Tolouse-Lautrec-, que va deixar perfectament col·locats al llit. Dominique semblava que volia vendre aquelles obres a la seva nòvia reproduint automàticament el que veia fer a la botiga al seu pare. Balbucejava paraules incomprensibles però el llenguatge corporal representava la faceta comercial de l’antiquari.

En tornar no van explicar res als seus pares, però al cap d’unes setmana va tornar a passar el mateix i ja no va ser el gravat de Goya sinó que va recórrer la casa despenjant els quadres amb molt de compte i va obrir la porta i els va posar tots ben col·locats en el replà mentre parlava. Va ser tan sigil·lós que aquesta vegada només van descobrir el que havia passat quan el seu pare es va despertar a l’alba, i aleshores es va trobar en tancar la porta de casa amb els quadres perfectament disposats al costat de les bosses d’escombraries.

El Dominique somnàmbul diluïa els temps, entrellaçant el passat amb el present.

Van consultar amb un psiquiatre especialitzat en el somni i la conclusió va ser que el Dominique somnàmbul diluïa els temps, entrellaçant el passat amb el present. És a dir, quan somniava era capaç de conjugar moments de la infància amb les il·lusions del seu futur.  En aquelles excursions nocturnes al territori de la son l’ara no existia, desapareixia en la seva ment que buscava entre el paisatge del seu passat més remot i la perspectiva d’un futur incert i amenaçador. Una dialèctica en el territori del subconscient entre l’expulsió forçada i traumàtica de l’úter matern i l’angoixa pel seu futur professional que no podia verbalitzar però que simulava en una exploració a les tenebres de l’oníric.

Leonardo da Vinci, Dibuix anatòmic d’un crani, c. 1489.

En sortir de la consulta, l’antiquari o cronopi va trucar a uns operaris per redecorar la seva botiga amb la il·lusió d’integrar Dominique en el seu ofici i establir una bella relació pare-fill pensant que aviat es jubilaria i li passaria les regnes d’un bon negoci. Un cop acabada la botiga, que lluïa esplèndida i moderna, Dominique va deixar d’aixecar-se somnàmbul les nits, mai més va somniar i les nits eren avorrides com un dia sense sol. El dia de Nadal després de dinar amb els seus pares i la seva novia va anunciar solemnement que havia decidit el seu futur professional: volia ser psiquiatra, que és el que sempre li havia agradat. Isabelle va aixecar la vista, una espurna visual damunt de les seves ulleres va recórrer el menjador com un far entre la boira i llavors mare i fill es van mirar i tots dos van somriure amb les boques com miralls.