El 1997, la directora del Museu d’Art de Sabadell (M.A.S.) em va convidar a proposar-li exposicions. Jo tenia aleshores trenta-un anys, no havia comissariat mai res ni sabia com es feia… Però ho vaig tenir molt clar, faríem una exposició sobre la falsificació en el món de l’art, pionera a Catalunya (i penso que també a l’estat espanyol): L’art de falsificar.

Ara, vint-i-tres anys després, el Museu d’Art de Girona presenta Falsos verdaders. L’art de l’engany, comissariada per Joan Bosch i Francesc Miralpeix, de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. No cal dir que es tracta d’una proposta de visita obligada.

Pere Mates, Prèdica de sant Joan Baptista, 1536. Museu d’Art de Girona. Original i falsificació.

No em vull posar nostàlgic, però m’agradaria remarcar aquí algunes de les circumstàncies de L’art de falsificar: no hi havia massa diners, en lloc de catàleg, vam convèncer l’edició local del diari El Nou 9 per a que edités un suplement amb els textos i il·lustracions corresponents. A l’exposició hi havia falsos i autèntics, d’entre aquests darrers, algunes obres falses procedents d’una donació al museu del dibuixant i comediògraf Lluís Elias i Bracons –germà del pintor, escriptor i ninotaire Feliu Elias– i uns olis falsos d’un banc local: algú havia demanat un gran préstec i havia avalat amb una col·lecció de pintura catalana. En no poder tornar els diners, el banc va executar el crèdit i es va quedar la col·lecció, que estava plena de falsos.

Elmyr de Hory, Homenatge a Braque, c. 1973. Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.

També van deixar obra el Museu de Valls, el d’Arqueologia de Catalunya, i una colla de particulars. Però la majoria dels museus de Catalunya negaven tenir falsos –i ja sabem, en casos com el MNAC, que és mentida– i alguns –com l’Abelló, de Mollet– deien que deixar-nos falsos emetria senyals contradictoris (?).

Però com deia Dylan, “the times are a changin’”. I Joan Bosch i Francesc Miralpeix, amb el suport de la directora del Md’A Carme Clusellas, han aconseguit obra de museus –apart del de Sabadell i del de Valls– d’Es Baluard de Palma, la Col·lecció Museu d’Art Contemporani de Palma, el Museu de Montserrat, el MNAC… i el propi Md’A de Girona!

Retrat a la manera de Ramon Casas, c. 1912. Museu de Valls.

Perquè la gran notícia és que el Md’A va ser víctima d’una ensarronada, el 2010, i no se n’amaga. El 2010 van comprar en subhasta tres taules del pintor renaixentista gironí Pere Mates. Sis anys després, tornen a sortir a subhasta unes taules idèntiques. Les van estudiar totes i van descobrir que les seves eren falses. Van comprar les taules autèntiques, van aconseguir que els tornessin els diners de les falses –que van conservar– i encara han organitzat una exposició exemplar i especialment didàctica a l’entorn d’aquest fenomen.

Jardí a la manera de Santiago Rusiñol, s.d. Museu d’Art de Sabadell.

Examinar els autèntics i les còpies, l’una al costat de l’altra, no és només un exercici d’agudesa visual, és un acte de fe. M’explico: ara, en saber la veritat certificada científicament, ens és fàcil d’acceptar les coses com es diu que són, però en realitat tendim a veure el món, a creure’ns-el tal qual ens l’expliquen, o d’acord amb el què esperem veure-hi. Preparar la meva exposició va incloure parlar amb tota mena de gent, alguns falsificadors i comerciants deshonestos. Un investigador, bàsicament, ha de ser un desconfiat.

Taller dels germans Carles i Sebastià Junyer Vidal, Sant Bisbe, primer terç del segle XX. MNAC, Barcelona.

L’exposició del Md’A aborda diversos temes: d’una banda, el cas “Pere Mates”, de l’altra, repassa alguns dels més famosos falsificadors de la història, com Elmyr de Hory, Han van Meegeren, Eric Hebborn, Lothar Malskat i Dietrich Fey, i explica casos tan curiosos com el de Mark Landis, “el més famós falsificador d’obres d’art que mai va cometre un delicte” (en lloc de vendre els seus falsos, en feia donació als museus).

Un altre apartat mostra falsos procedents de museus d’art catalans: un Sant bisbe procedent dels tallers de Carles i Sebastià Junyer Vidal (MNAC), un Retrat de senyora amb barret de Ramon Casas (Museu de Valls), una Marededéu amb nen de Matteo di Giovanni (Museu de Montserrat), un Jardí de Santiago Rusiñol o un Nu femení de Picasso (M.A.S.).

Madonnina a la manera de Matteo di Giovanni, s.d. Museu de Montserrat.

Tanca el recorregut un laboratori, on podrem descobrir el revers de les taules de Pere Mates (la còpia està damunt d’una fusta gairebé de capsa de fruita), veure imatges preses amb diferents llums (rasant, difusa, infraroig digital…), i fins i tot mirar a través d’un microscopi.

Si us pregunteu com fou possible pintar una còpia gairebé exacta de les taules de Pere Mates, aquí teniu una hipòtesi força plausible: algú va cedir els originals a un restaurador. Aquest les va copiar, va tornar al propietari les còpies i es va quedar els originals.

El tema de la falsificació artística és gairebé infinit. L’únic consell aplicable a algú que es vulgui dedicar a la investigació o al comerç d’obres d’art, és que cal desconfiar. De tot i de tothom.

L’exposició Falsos verdaders. L’art de l’engany es pot visitar al Museu d’Art de Girona fins al 19 d’abril del 2020.