Existeix una mirada idealitzada, espiritual i extremadament respectuosa cap al món de l’art. I existeix la realitat: un mercat on tot s’hi val, sense llei ni més valors que el benefici a qualsevol preu. Com més diners, més tripijocs.

La murrieria i el món de l’art van del bracet. I el més llest o estafador no és pas l’artista. Hi ha galeristes i col·leccionistes que encara no els ha superat ningú en creativitat. Vegem-ne alguns casos.

El Cap de noia jove, decomissat per la policia.

Jaime Botín, expresident del Bankinter, necessitava diners i va decidir desprendre’s del seu Picasso. El volia vendre a Christie’s de Londres en una subhasta que s’havia de celebrar el 6 de febrer de 2013. Com que la peça era a Espanya, tenia un evident interès històrico-artístic, i tenia més de 100 anys, calia demanar un permís al Ministeri de Cultura per a la seva exportació. La Junta de Calificación, Valoración y Exportación de Bienes del Patrimonio Histórico Español va declarar l’obra “inexportable”, ja que era una de les poques peces de Picasso pertanyents al període Gósol a l’estat espanyol. Jaime Botín va heretar la goleta Adix del seu germà Emilio, el qual l’havia comprat aquesta magnífica embarcació amb més de 65 metres d’eslora, per 1.000 milions de pessetes a Alan Bond, el rei australià de la cervesa. Jaime Botín havia abandonat els negocis el 2004 i des d’aleshores es dedica a la filosofia i al mar. A l’Adix hi té una biblioteca de 20.000 volums. No ens ha d’estranyar, doncs, que escrivís l’assaig Apología de lo inútil, on podem llegir-hi perles com aquesta: “Lo propio de los hombres libres no era atender a la subsistencia ni dedicarse a la producción de cosas útiles. Para eso estaban los esclavos”.

Total, que com a home lliure, l’estiu del 2015 Jaime Botín va enviar el Picasso a l’Adix, atracada al Reial Club Nàutic de València. Dies després la nau arribava al port de Cali –Còrsega–. Com Botín havia contractat una empresa de transports aeris per cobrir el tram entre Còrsega i Suïssa, la duana francesa es va alarmar i va realitzar una inspecció sorpresa: a la cabina del comandant hi van trobar el Cap de noia jove.

Aquest gener, Botín va ser condemnat a 18 mesos de presó i multa de 52,4 milions d’euros –el doble del seu valor estimat–. Dues setmanes després, la Fiscalia recorria i la jutgessa Elena Raquel González Bayón ha elevat la condemna a 3 anys de presó i 91,7 milions de multa –es veu que no havia calculat bé la pena–. Això significa dues coses: potser sí, que Jaime Botín acabarà a la presó, on podrà seguir escrivint els seus elevats pensaments. I la pintura, ara mateix dipositada al Reina Sofía, queda en mans de l’estat espanyol. On creieu que acabarà, al Reina Sofía o al Museu Picasso, ara que la Colau reclama la co-capitalitat cultural? Millor no respongueu.

No us diré el seu nom. Un marxant important amb galeria a Barcelona, quan anava a fires internacionals, com Art Basel –Suïssa–, la més important del món, havia de passar duana i declarar les obres d’art que ingressava al país. Com la resta de galeristes, vaja.

Una vegada acabada la fira, en sortir, declarava quins quadres havia venut i en pagava els impostos corresponents. Però aquest marxant era més llest que la fam. Entre el seu personal hi havia un artista tècnicament bo, que treballava a l’estand de la fira venent obres. Quan se’n venia una, en feia una còpia, no calia que fos gaire fidel, a més a més aquella galeria només venia pintura abstracta. En passar l’aduana suïssa, el galerista declarava que no s’havia venut res. El duaner, que d’art –i menys, l’abstracte– no en sabia gaire, no podia distingir la foto del quadre que havia entrat de la còpia que sortia… i a sobre quan en pocs dies desfilava davant dels seus ulls la meitat del galerisme mundial. D’aquesta manera tan enginyosa, el galerista s’estalviava els impostos.

Aquest truco el fa força gent, però us parlaré del cas més proper, un traficant de droga que operava al port de Barcelona. Amb els diners en metàl·lic que acumulava comprava art contemporani, que és una manera molt estètica de blanquejar capital. També va operar a Nova York. Allí, posava en venda a les millors sales de subhasta obra d’un jove artista mexicà, que havia estat a Barcelona. I, miracle! Els preus es disparaven subhasta rere subhasta. A veure, on és el negoci en comprar per 3… i vendre-t’ho a tu mateix per 3.000? D’una banda, es blanqueja diner, no importa la comissió de la casa de subhastes. De l’altra, els altres quadres d’aquell artista, automàticament, pugen de preu.

Dir que l’emperador va vestit no és barat.

De casos com aquest, n’hi ha a carretades: recordo un llibre de Dalí que em van portar a subhasta i en demanaven 9000 euros, a mi em semblava sobrevalorat però vaig acceptar. El dia de la subhasta, la persona que l’havia editat el va adquirir per 10.000 euros! Després em va confessar que tenia un garatge ple amb exemplars d’aquell llibre, però que no importava, amb la nova cotització en vendria més i millor, encara que hagués de fer una rebaixa del 50%. A més a més, pocs anys més tard se’n va fer un facsímil que es venia a preu d’or, i la gent el comprava com una inversió.

Res gaire diferent del que va fer l’artista britànic Damien Hirst. Tot just esclatar la crisi del 2008, en lloc de fer una exposició en una galeria, va decidir posar en subhasta, de cop, 223 obres recents seves. Els seus col·leccionistes es van veure obligats a comprar a un preu com més alt millor, per no devaluar les obres que ja havien adquirit. Dir que l’emperador va vestit no és barat.

El darrer cas és una jugada mestra. Vincenzo Peruggia va robar, el 21 d’agost del 1911 la Mona Lisa. Aquest retrat pintat per Leonardo da Vinci no era pas l’obra més famosa del món. Aquest estatus el va aconseguir gràcies a la propaganda del robatori.

Peruggia havia treballat al Louvre durant alguns anys i coneixia bé l’espai i els costums dels seus operaris. Una vegada consumat el robatori va tenir l’obra a casa seva, a París, durant dos anys. Finalment, la va oferir al director de la Galleria degli Uffizi, de Florència. A canvi, volia una recompensa. El van denunciar i detenir, però va passar poc temps a la presó. En sortir, va exercir de pintor decorador fins que va morir el 1925, a l’edat de 44 anys. Fins aquí, tot més o menys normal. I on és el negoci? Doncs, durant els dos anys que la Mona Lisa va estar desapareguda, algú es va dedicar a vendre’n còpies a milionaris nord-americans i a dir-los que es tractava de l’original robat. En descobrir-se l’engany, no el podien denunciar. Al món de l’art, com deia, les aparences enganyen. Esbrinar cui prodest –a qui beneficia– una “jugada mestra” és més complicat que comptar les pinzellades d’un Pollock.