Com qui avui baixa per una boca de metro, segur de trobar-hi la transferència mecànica, el trànsit immediat cap a una altra banda, l’home del segle XIV enfila els graons i entra dins la boca de Santa Maria del Mar.

Aquesta és l’església més bella de Barcelona, gegantina, altiva, esplèndida com una catedral, feta tota de símbols i signes que parlen als quatre vents, feta de matemàtiques exactes, de certeses sòlides com la pedra que la sustenta arran de mar, ben ancorada sobre els arenys. La Catedral del Mar.

Interior de la nau central de Santa Maria del Mar. Foto: Josep Renalies CC BY-SA 3.0

El temple és un autèntic prodigi, ampli com la boca oberta de l’admiració. És funcional abans de ser cap altra cosa, ha estat pensat per acollir-hi una gran gentada de la mateixa manera que es pensa un dipòsit per contenir-hi l’aigua de pluja, útil com una drassana per construir-hi les naus i les galeres de la ciutat que viatjaran per tots els mars. O encara millor, aquesta església marinera l’hem de veure com si fos un pont per traspassar, un sumptuós lloc de pas que, com un miracle, surt de dins mateix de la ciutat, una estació intermèdia entre la terra i el cel, entre el temps que corre i l’eternitat que roman. Santa Maria del Mar és també com un port de mar, encara que la Barcelona d’aquella època s’hagi quedat sense port i continuï la seva febril activitat comercial gràcies als nombrosos barquers que carreguen i descarreguen les mercaderies entre la platja i les naus, servint-se de petites embarcacions. El port de Barcelona ja no hi és però és com si hi fos, tot és provisional a la ciutat medieval i el temple sembla un port que protegeix de les inclemències del temps, l’indret privilegiat des del qual s’emprèn el viatge ascendent de la religió, d’acord amb el nou estil arquitectònic que avui denominem gòtic. Potser és per aquesta raó que el principal mestre d’obres de Santa Maria del Mar sigui Berenguer de Montagut, el famós enginyer que coneix bé els ponts i el rec comtal de Barcelona, el constructor racionalista expert en obres útils com ara la nova seu de Manresa o el claustre de la seu de Vic. Durant l’Edat Mitjana l’església de Santa Maria del Mar que projecta Montagut és un port de la mateixa manera que el port equival a Barcelona i Barcelona equival a Santa Maria del Mar.

Façana de Santa Maria del Mar. Foto: PMR Maeyaert CC BY-SA 3.0 ES

Cap església barcelonina no se li pot comparar, ni tan sols la Seu de Barcelona, sempre inacabable, mai no se sap si l’estan fent o desfent. Santa Maria del Mar és la catedral abans de la catedral, ha estat bastida només en cinquanta-cinc anys, entre 1329 i 1384, al barri de la Ribera, a la Vilanova del Mar, fora muralla. Ha aconseguit aplegar la sintonia de moltes voluntats, molts esforços i afanys de la capital de Catalunya, com a ornament dels més rics, dels propietaris dels grans casals del carrer de Montcada, també dels de les bones cases del carrer de Mercaders, però sobretot del poble menut que va amunt i avall, per la teranyina dels carrers ordinaris i estrets, el poble que s’arraïma al Born, a les places dels Encants i de la Llotja, als porxos. Són els homes i les dones que són batejats, que es casen i són enterrats a Santa Maria del Mar. Són els homes i les dones que omplen Santa Maria del Mar durant l’ofici, majoritàriament gent del mar, mariners, pescadors, xaveguers, barquers, macips de ribera, menestrals que treballen en les conserves de peix, nombrosos immigrants i fills d’immigrants procedents, en gran part, de la Catalunya rural. Sense oblidar els treballadors dels magatzems, alfòndecs, estables, obradors, forns, carnisseries i peixateries, també els de les taules de canvi. Els que guarden al porxo Nou de la platja els blats que vénen per mar, els que traginen cordes i caps de pesca, xarxes, cistells, caixes, cossis i gerres. Pertot el trànsit incessant del gra, del vi, de l’oli, de la llet, els formatges, les verdures, les fruites, els peixos i el bestiar. Els draps, les armes, el safrà, el corall, alum, cera, coure i esclaus. També les mercaderies sumptuoses que vénen de molt lluny com les sedes, el pebre, la canyella, la laca i l’encens. Fins i tot el contraban de les “coses vedades” que persegueixen els agutzils del rei. De la riquesa i de la feina de tota la ciutat que belluga neixen les bastides que van aixecant Santa Maria del Mar, exactament en direcció al cel. Si hem de creure les paraules de Francesc Eiximenis el mar proporciona riquesa però també alegria, prudència, coneixements i diversitat, les principals qualitats urbanes que troben aixopluc a la basílica de la gent del mar.

Rebut de 80 sous pels treballs realitzats per un confrare en la construcció de Santa Maria del Mar, datat el sis d’octubre de 1347. Manuscrit actualment en subhasta a Soler y Llach, de Barcelona.

L’home del segle XIV entra dins la boca de Santa Maria del Mar perquè tot això li pot ser donat. La serenitat de l’avantsala del cel, el viatge inquietant de l’ànima, la possibilitat de l’altra dimensió misteriosa, tothora anhelada. Pot deixar enrere l’ofec del viure quotidià i allà dins, estar-s’hi dret per elevar-se, per sentir-se més a prop de la protecció totpoderosa, de la consolació divina, que és l’única cosa segura i infinita. Com un ample horitzó, com un mar que s’obre de sobte a l’avidesa dels ulls, espaiós i diàfan com un paisatge fet d’aigua, així s’obre de bat a bat l’espectacular interior de Santa Maria del Mar, la colossal església de tres naus excepcionalment altes que, per un efecte òptic, sembla que només en tingui una, amb capelles obertes entre els contraforts al llarg de tot el perímetre, la síntesi perfecta del mestre de Montagut, la solució inesperada, brillant, que reconcilia els partidaris de l’arquitectura interior d’una sola nau i els partidaris de bastir-ne tres. La música de l’ofici porta l’home medieval a aixecar temorosament els ulls, buscant la intercessió de Maria Reina, advocada nostra. En una de les claus de volta de la nau central i també als vitralls de la gran rosassa la pot veure coronada per Déu mateix, representada amb els colors vius de la magnificència, de la majestat invisible que només allà es fa visible. Audible. El cant gregorià, monòdic, suggestiona el creient com un encanteri, però encara més la polifonia de Perotín, el famós Perotinus Magnus de París. És la música més poderosa de totes, la que treu millor partit de la gegantina caixa de ressonància que també és Santa Maria del Mar, construïda perquè les pedres brillants —probablement pintades de taronja viu i contrastades de verd fosc— fins i tot puguin cantar, perquè esclatin i proclamin qui és realment el camí, la veritat i la vida, perquè ressoni molt millor l’experiència de Déu a través de la proporció i de l’equilibri, elevant-se no només cap al cel, també estenent-se per tota l’amplària del temple com un gran flux, com una potent onada d’aigua purificadora.

Santa Maria del Mar lloa la Mare de Déu de les aigües de la mateixa manera que d’altres temples lloen la Mare de Déu de la terra, la mare terra. La remota divinitat femenina de l’aigua de les creences paganes, convenientment cristianitzada i vivificada ofereix a Barcelona una religió més amable i cordial, més maternal, més urbana i complexa, més caritativa, més individual, tal com l’entén sant Bernat de Claravall, dit el Cavaller de Maria, el fundador del Cister o orde monàstica del Cistell, el doctor mel·liflu o el de la veu de mel, precisament el gran precursor i divulgador de l’art gòtic primitiu. Mort en 1153, naturalment mai no va poder veure la Catedral del Mar, però arreu del temple trobem el seu esperit conceptual i alhora eminentment pràctic, el gust pel funcionalisme, pel racionalisme arquitectònic i per la simplicitat de les seves solucions constructives. Potser perquè té una personalitat tan marcadament racionalista que va ser molt ben valorada per Le Corbusier. És una obra altiva en el seu ascetisme i despullament, en la seva pobresa rotunda, amb un enorme espai útil per al culte i que, comparativament amb d’altres grans esglésies del cristianisme, bastida de fet amb un pressupost extraordinàriament reduït. El gran espai de les tres naus que semblen només una s’aixopluga només gràcies a vuit pilars octogonals d’un metre i seixanta centímetres de radi, esvelts, molt prims però valents que s’enfilen fins a arribar a vint-i-sis metres del terra. Són només vuit i estan separats entre si per quinze metres, com per art d’encanteri. Amb el deambulatori ritual i sense creuer l’estructura interior del temple és un miracle de la tècnica constructiva, que privilegia la lleugeresa i eficàcia perquè aconsegueix cedir tot el protagonisme a la rotunditat de l’espai nu, a la immensitat de l’aire que evoca la grandesa de la creació. Perquè commou amb la seva bellesa tan pura, amb l’harmonia eficaç que desprèn, gràcies a un equilibri entre proporcions que són alhora simbòliques i pràctiques.

Secció transversal d’una catedral “Ad Quadratum”. Autor: José-Manuel Benito. Domini públic.

Són, ni més ni menys, les proporcions que l’arquitectura antiga coneix com a Ad Quadratum, un mètode constructiu que pren com a base la geometria del quadrat com a unitat bàsica, com a mòdul fonamental que estableix la seva pròpia lògica i les seves pròpies necessitats, la seva particular ideologia que, com veurem, subratlla encara més la importància de Santa Maria del Mar com una de les més destacades mostres de l’art medieval europeu. El quadrat fixa les proporcions del temple, tant si l’estudiem en el seu conjunt com si n’analitzem alguna de les seves parts individualment. Berenguer de Montagut va determinar que l’alçada de la Catedral del Mar fos exactament de trenta-tres metres, des de la base de la nau central fins a les claus de volta, i aquests mateixos trenta-tres metres tenen també les naus laterals i les capelles. De manera que tot el dibuix de Santa Maria del Mar està inscrit en un enorme quadrat imaginari de trenta-tres per trenta-tres metres, o el que és el mateix, encabit dins d’una circumferència perfecta que té un diàmetre de 33√2. És una volguda representació del cosmos. Però si ens adonem que la base dels càlculs geomètrics dels mestres d’obres no fou sinó el peu de trenta-tres centímetres, un peu habitual des d’almenys el segle XIII a casa nostra, aleshores veurem que, des d’aquest punt de vista, i d’acord amb els ulls de l’Edat Mitjana, Santa Maria del Mar no és sinó un inesperat temple de cent peus, idèntic en el seu formidable disseny a l’hecatompedon dels temples grecs. Encara que la paraula més representativa de la societat en la que neix la Catedral del Mar sigui el risc, al costat del risc de la innovació el nostre temple gegantí ens demostra la pervivència, al llarg del temps, de la venerable tradició que ve de Grècia i de Roma. L’arquitectura de l’Ad Quadratum, la que combina el cercle i el quadrat, demostra que a la Barcelona medieval s’havia conservat, probablement per inèrcia, simplement per costum però també per ofici, per professionalitat, les línies generals de l’arquitectura tal com l’entenia el remot Vitrubi, el sentit de l’harmonia, de la regularitat i de la proporció. I, per descomptat, de la dimensió humana. La correspondència de les mesures dels edificis amb el model del cos humà i de les seves parts. D’acord amb aquesta perspectiva, el cert és que no hi ha cap significat esotèric ni màgic en la numerologia que sustenta Santa Maria del Mar, no hi ha cap missatge escatològic ni misteriós que valgui. El número deu és el número perfecte simplement perquè deu són els dits de les mans, les mans que fan la feina, els dits que construeixen els edificis. El temple del Mar és una graella de mòduls quadrats, establerts en línies de deu per deu que el vinculen amb l’arquitectura romana. Una arquitectura que es mantindrà, que es perpetuarà en el bagatge dels coneixements dels mestres d’obres medievals, completament despullats del simbolisme que els havia atorgat Vitrubi. El gòtic meridional, el de Santa Maria del Mar, tan diferent al del nord d’Europa, amb murs que no perden la seva consistència ni deixen tot el protagonisme als vitralls i a la llum exterior, que prefereix els contraforts als arcbotants, que no menysté l’horitzontalitat dels edificis en favor de l’austera verticalitat, és, de fet, una arquitectura que continua convençuda de l’eficàcia de la tradició romana. En aquesta sotsobra permanent navega la societat medieval, entre el risc de mantenir la inèrcia de la tradició i el risc que impliquen els canvis i les innovacions.

Interior de Santa Maria del Mar, en direcció als peus i la rosassa. Foto: Lohen11 CC BY-SA 3.0

Contemplem les altíssimes torres de l’església, autèntics gratacels de l’època, i veurem la plasmació plàstica de l’audàcia del dinamisme urbà de la Barcelona del segle XIV. El risc és, indubtablement, una paraula que ha vingut des del mar, de les expedicions marineres, dels viatges dels mercaders inconformistes que busquen noves rutes, nous guanys, noves idees. Sembla, segons els estudiosos, que el mot pot procedir de l’àrab i del persa, és el risc de l’economia mercantil més inquieta, l’atreviment d’una societat que mai no es resigna, que vol créixer gràcies a la competitivitat del món dels negocis, que no es conforma a la fatalitat quan vingui la guerra, o quan un terratrèmol destrueixi la rosassa de l’església, ni tan sols quan aparegui el flagell de la pesta negra, la més terrible tragèdia que va haver de suportar la societat medieval. El risc de bastir i de mantenir Santa Maria del Mar és igual al risc de viure, igual al risc cada cop més inquietant de morir per causa de l’epidèmia més mortífera. D’aquesta por al risc de morir, a la façana occidental de l’església, hi ha una evocació, una de les escasses decoracions antropomòrfiques de tot el conjunt arquitectònic. En els capitells de marbre podem contemplar encara avui el tema macabre de l’Encontre dels tres vius i dels tres morts, un record literari que recorda una bona lliçó sobre la fugacitat de la vida, sobre la vanitat de les glòries mundanes. I que recorda als visitants, als vianants, que cal preparar-se per a la mort. Efectivament, Santa Maria del Mar a més de ser un lloc sagrat on poder ser enterrat religiosament, també és un monument, o el que és el mateix, un record, un ensenyament i un consol. Una esperança. ¿Que potser la Catedral del Mar no demostra, amb la rotunditat de la seva altiva presència, la victòria de l’esperit sobre la matèria?