Per l’època mateixa de la seva invenció, l’automòbil no pot ser, com a tema artístic, gaire més antic que del tombant de segle XIX-XX.

Tanmateix, en ser un artefacte modern, mancat de pedigrí estètic, trigaria força a entrar de ple en el panorama temàtic de l’art català. Els pintors sembla que se sentien fora de lloc pintant coses que no fossin intemporals, i encara que comencessin a veure automòbils pel carrer solien obviar-los a l’hora de triar motius per als seus quadres destinats a exposar-se seriosament.

Ramon Casas, Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, 1901. M.N.A.C., Barcelona.

L’excepció més visible a aquest prejudici fou sens dubte la de Ramon Casas, que per una banda era des de bon començament un entusiasta de l’automòbil, i de l’altra tenia prou recursos econòmics familiars per no haver de sotmetre’s a modes o manies de la seva clientela potencial. Per això l’automòbil apareix sense vergonya a diverses obres seves, des de ben aviat.

A la taverna d’Els 4 Gats, de la que ell n’era un dels promotors, hi pintà el 1901 un oli de gran format (ara al MNAC) que el representava a ell i a Pere Romeu, l’encarregat del local, amb grans abrics de pells que quasi els amagaven, anant en un dels primers automòbils que circularen pel país. Venia a ser com una al·legoria del segle XX, de la mateixa manera que El tàndem, obra d’ell mateix de les mateixes dimensions, però on els dos personatges anaven en una bicicleta doble (ara també al MNAC), havia penjat als murs del local en els darrers anys del segle XIX, des del 1897 en que va ser pintat.

Ramon Casas, Pintura, 1902. Cercle del Liceu, Barcelona.

L’obra de Casas més espectacular de temàtica automobilística segurament sigui el plafó de la rotonda del Cercle de Liceu de Barcelona (1902) que representa un gran cotxe de nit, en primer pla, enfocant els seus fars de llum intensa quasi insultantment l’espectador, mentre molt al fons, una orquestrina toca davant d’un edifici que no és altre que el pavelló que el mateix Cercle havia aixecat al recinte de la Exposició Universal del 1888. Un auto també protagonitza una de les rajoles de la sèrie Els adelantos del sigle XIX que Casas va fer per a premiar els subscriptors de la seva revista Pèl & Ploma el 1903. I el cas és que Casas tenia tanta dèria pel cotxe que fins i tot encapçalava el seu paper de carta amb una vinyeta acolorida impresa on ell s’autoretratava al volant d’un automòbil. Més endavant Casas continuava incloent algun auto ben preeminentment en els seves pintures, com a La cotxera del 1907 (col·lecció privada).

Ramon Casas, Postal publicitària, Wertheim, c. 1910.

En les arts gràfiques d’objectiu més popular no hi havia la mateixa prevenció cap al cotxe que hi havia en la pintura “seriosa”. Per això Apel·les Mestres –que precisament viatjava de vegades en el cotxe de Casas, que li feia de xofer- no tenia cap inconvenient en representar cotxes en els cromos (c 1911) que el gran artista i músic dibuixava per a fer de reclams publicitaris col·leccionables de xocolata o altres productes.

Altres dibuixants satírics sovint representaven cotxes de motor de benzina als seus acudits, quan aquest vehicle era tot just encara una novetat entre nosaltres. Joan Junceda i Ricard Opisso, com a mínim ja incorporaven automòbils als seus acudits al Cu-Cut! el 1904. Com sovint ho faria Josep Aragay, signant Jacob, al Papitu entre 1909 i 1911, on fins i tot hi representava models de carreres, i més endavant, el 1924-1925 a El Borinot. Tan bucòlicament noucentista que era com a pintor, Aragay es mostrava ben addicte als motors com a dibuixant satíric, ja que també representava sovint motos i avions.

Josep Aragay, Dos anuncis de neumàtics Continental, 1912.

El cartell era també un gènere mancat de prejudicis temàtics: allà la prioritat no era l’”art”, sinó l’eficàcia, la capacitat comunicativa. Ramon Casas en va fer d’automobilistes (Auto-Garage Central, c1903, Copa Catalunya, 1908, o Real Automovil Club de Cataluña. Copa Tibidabo, 1914), i també Dionís Baixeras més tard crearia elegants cartells d’automobilisme (1920- c 1923).

Pere Torné-Esquius, que habitualment exercia d’il·lustrador, quan pintava podia també donar protagonisme a l’automòbil. El seu Galanteig a l’oli, segurament del 1903, de la col·lecció d’Artur Ramon, on dos bandarres en cotxe, de mirada lasciva, tracten d’ensarronar dues noies, amb el trumfo de la seva atraient novetat automobilística, té una frescor comunicativa més pròpia de l’acudit gràfic que no de la pintura d’exposició.

Pere Torné-Esquius, Galanteig, 1903. Artur Ramon collection, Barcelona.

En canvi, en clau decorativa, representar automòbils no era tan rar. Al pis principal de la casa Burés de Barcelona, d’un Modernisme d’alt nivell, hi ha un menjador, d’entre 1902 i 1904, en que diversos relleus modelats per Joan Carreras i Farré evoquen esports, i un d’ells es tracta precisament de l’automobilisme.

Joan Carreras i Farré, Relleu a Can Burés, Barcelona, c. 1902-1904.

Un pintor seriós, i home fort del Modernisme, com Lluís Graner, també va fer sortir un automòbil en primer pla en una pintura a l’oli. Era però, en la seva etapa dels Estats Units, ja que en la seva època catalana no abandonava els temes de paisatge, interior o escenes de gènere, i molt sovint emprant-hi forts contrastos de llum, marca de la casa. A Les dues germanes, exposada el 1916 a les Lawlor Galleries de Nueva York, ara a la col·lecció de la Hispanic Society of America, d’aquella ciutat, un automòbil apareix en primer pla creant amb els fars un d’aquells contrastos lumínics tan cars a Graner.

Evidentment no es tracta d’una obra conceptualment tan agosarada com els autos en cursa de Giacomo Balla, plenament futuristes, més o menys coetanis, però el seu tema no deixa de ser una llicència en el terreny de la pintura de l’època.

Lluís Graner, Les dues germanes, c. 1905, Hispanic Society of America, New York.

Ramon Casas, el pioner d’aquesta temàtica, continuà pintant-la, però mica en mica cada cop més, diversos dels pintors de la Generació de 1917, anaren incorporant amb tota normalitat els cotxes en els paisatges urbans, gènere pictòric que a partir del 1930 proliferà com mai abans, especialment el centrat en Barcelona, en les exposicions d’art del país.

L’abril del 1929 Josep Mompou, creador d’un Fauvisme personal, encapçalava el catàleg de la seva exposició individual a la Sala Parés de Barcelona amb un oli intitulat Autos, ara per ara només conegut per fotografia en blanc i negre. Era la mateixa mostra en la que el pintor presentà altres obres centrades en el mon modern, intitulades Tennis, Boxa o Dancing. S’havia, doncs, perdut el respecte a mostrar en una sala d’art pintures centrades en temes d’esport. Mompou, com molts dels seus companys de generació, utilitzaren l’automòbil com estímul cromàtic del tot integrat en la vida urbana que pintaven tant sovint amb el seu dinamisme tan propi de la línia fauvista a la que pertanyien.

Josep Mompou, La Rambla, 1954. Museu de Valls.

A la tardor del mateix any el tarragoní Xavier Güell, artista singular i versàtil, gosava presentar a l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger de les Galeries Dalmau de Barcelona, organitzada des de París per Torres-Garcia, un quadre sonor, Asfalt, que portava incorporada una botzina de cotxe, esdevenint així un dels primers –bé que efímer- avantguardistes catalans. L’obra, que s’exposà al costat d’altres de Mondrian, Arp, Van Doesburg, Freundlich, Hélion, Lhote, Planell, Sandalinas i lògicament també Torres-Garcia, entre altres, fou adquirida per França i se li ha perdut la pista, però al seu moment fou molt celebrada i alhora denostada a Catalunya.

El cotxe era un element ben característic de la representació del món petitburgès.

A la postguerra el tema automobilístic ja no era rar a les sales d’art. El tortosí Josep Benet Espuny el 1955, en un viatge a Nova York, canviava les catedrals gòtiques i els palaus medievals que eren familiars a Europa pels gratacels i l’amuntegament d’automòbils a grans aparcaments quan aquí encara no s’estilaven gaire.

Josep Benet Espuny, Aparcament a Nova York, 1956.

Tot i això encara es veien més automòbils a cartells que a pintures de sala d’art. Tomàs Vellvé era l’autor d’imaginatius cartells del Saló Internacional de l’Automòbil de Barcelona dels anys seixantes i setantes. I als còmics el cotxe hi sortia molt: per només citar un exemple, el de la família Ulises, de Marino Benejam, al TBO, era una element ben característic de la representació del món petitburgès que el dibuixant pretenia reflectir.

Marino Benejam, La familia Ulises.

Amb el triomf de les segones avantguardes els criteris artístics canviaren radicalment. En el marc de les mostres Man, de Barcelona, la pintora Amèlia Riera impulsà una ressonant exposició col·lectiva al passeig central de la Rambla de Catalunya, l’any 1974, on els millors artistes catalans de l’època manipularen cada un d’ells una carrosseria d’automòbil –que la mateixa Amèlia Riera havia aconseguit per la seva amistat amb un directiu de la SEAT- i n’extreien creacions detonants. A part d’ella intervingueren aquelles carrosseries, en general amb vagues influències pop, J.J.Tharrats, Arranz Bravo & Bartolozzi, Joan Vilacasas, Ràfols Casamada, Artigau, Hernàndez Pijuan i molts altres, com Jordi Pericot, l’autor que més hi va fer parlar –però no escriure, és clar, ja que eren en ple franquisme i la censura no ho permetia-: un cotxe pintat de gris, com els de la policia armada, del que hi sortia per les finestres una massa magmàtica de color ocre que feia pensar en la merda.

Joan Josep Tharrats, Tòtem, 1974. Una de les obres fetes amb xassis de SEAT, instal·lada a la Rambla Catalunya de Barcelona.

Molts més exemples podria mostrar, que hi són en generes diversos, però això és un article divulgatiu i no cap monografia.