La nena escanya amb les seves mans el nen i mira fixament la càmera. L’òrbita dels seus ulls assassins travessa el fotògraf mentre la llengua de la seva víctima li surt de la boca. Tot emmarcat per la foscor i les ombres d’un bosc.

Podria ser el fotograma d’una pel·lícula de Friedrich Wilhelm Murnau. Un centelleig expressionista alemany, una simfonia de l’horror amb l’angoixant rostre de Nosferatu a punt d’aparèixer pel marc de la imatge. I, tanmateix, és una fotografia feta per la meva àvia, una nena de 14 anys a la qual, pel seu sant, li acabaven de regalar una Vest Pocket Kodak: la càmera fotogràfica més lleugera del mercat, la preferida aquell estiu del 1917 pels soldats aliats per endur-se a les trinxeres.

Foto: Anita Figueras.

Es deia Anita Figueras. Va néixer i va morir a Sabadell (1903-1985). En la seva adolescència, amb aquesta màquina i una intuïció estètica sorprenent per a la seva edat, captaria les imatges del món burgès que l’abrigallava: banys de mar a Biarritz, vols en aeroplà sobre Alacant o carreres de bòlids a l’autòdrom de Terramar. Però no només això. També captaria –amb la col·laboració de les seves amiguetes i amiguets– el cantó inquietant de l’existència: delirants imatges d’humor negre i absurd, també sorprenents en una nena.

Foto: Anita Figueras.

Aquest primer assassinat el podríem titular En quin punt de l’infern et trobaré?, perquè és el negatiu fotogràfic d’En quin punt del cel et trobaré?, la mítica imatge que el fotògraf pictorialista Joan Vilatobà va fer deu anys abans. El mateix Vilatobà amic íntim del pare de la nena, esplèndid pintor.

Foto: Anita Figueras.

En una altra fotografia –ella decidia l’escena i col·locava la càmera– és la meva àvia la que amb un punyal imaginat i extrem plaer mata a una altra nena. O l’escena en la qual es fa empènyer per dos nens cap a l’abisme d’una cataracta d’altura imaginada. O quan es capta a si mateixa amb la càmera entre les mans davant la foscor d’un mirall. O quan retrata un amic a la platja –crec que el germà del poeta Joan Oliver– amb una pinça en el cabell: potser és la primera fotografia punk de la història.

Foto: Anita Figueras.

I en una altra fotografia, aquesta estereoscòpica, escenifica el dolor de la modernitat: una persona atropellada per un automòbil. Quan s’observa la imatge en tres dimensions, el coll de l’atropellat s’enfonsa en el pneumàtic del cotxe.

Foto: Anita Figueras.

Aquestes fotografies són prèvies i contemporànies als primers anys de la Colla de Sabadell, el grup que –amb un dadaisme inconscient– va convertir l’humor absurd, negre i corrosiu en un capítol essencial de la literatura catalana del segle XX. Fet i fet, la meva àvia va fotografiar el 1919 Joan Oliver i els seus germans en posicions allunyades de la normalitat: formant d’esquena, amb escombres i regadores o a la platja, de conya.

La burgesia sabadellenca practicava humor negre en la intimitat.

Diu el guió que la Colla, entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil, va practicar aquest humor contra el Sabadell conservador i autocomplaent. Com qualsevol visió reduccionista de classes, aquesta tampoc encaixa del tot amb la realitat. L’única cosa que van fer –cap d’ells era obrer– va ser practicar en públic i de forma sublim l’humor negre, absurd i corrosiu tan sabadellenc que tots, fabricants i obrers, consumien en la intimitat. Que la ciutat practicava i la meva àvia fotografiava: rodes de bòlids aixafant colls, pentinats prepunks i escruixidors escanyaments.

Foto: Anita Figueras.

El més negre i irònic de tot plegat és que, a hores d’ara, aquesta gran marca de ciutat ja ha estat –també– escanyada pels mateixos sabadellencs.