Si enguany celebrem Sant Jordi tres mesos tard, per què no fer-ho recuperant llibres publicats poc abans del confinament? La proposta, l’aposta del Mirador, és interessant i interessada: Art trobat, d’Artur Ramon (Comanegra).

Si sou lectors habituals del Mirador de les Arts sabreu que alguns dels vint textos que conformen Art trobat van ser creats per a la secció “Històries d’antiquaris i de fames”. Però, encara que l’Artur Ramon no hagués publicat mai al Mirador, recomanaria amb igual passió la seva lectura.

Artur Ramon, antiquari i escriptor.

No cal que estigueu familiaritzats amb el món de l’art. Es tracta de vint històries bastides a l’entorn de la professió d’antiquari, un ofici en perill d’extinció que exigeix als seus membres, més que coneixements d’art, altes dosis de psicologia, instint assassí i un bri de ludopatia. Un antiquari és, abans que res, un murri que coneix l’ànima humana, amb les seves grandeses i misèries.

L’Artur Ramon, antiquari de tercera generació, és un hàbil pintor d’escenes i situacions, d’ambients, de personatges. De vegades no importa tant com acaba una història sinó el regust, el retall d’ànima humana que deixa al descobert i que, ai las! resulta que podem identificar amb massa facilitat en algun raconet interior.

L’escriptura d’Artur Ramon és molt visual, gairebé cinematogràfica. D’un cinema de sensacions i situacions, com el de Fellini o el de Buñuel. Fins i tot se’n podria fer una sèrie, del conjunt d’històries d’Art trobat.

Amb quatre pinzellades, Ramon és capaç d’esbossar un personatge, com l’Aitor, “un antiquari basc hiperbòlic, dels de la vella escola. Calb –quatre pèls encolats al crani amb gomina–, fa metre noranta, té el ventre de Buda i se subjecta els pantalons amb elàstics. Parla pels descosits i acompanya el seu discurs fent gestos amb les mans d’un pelotari”.

Els habitants de l’univers ramonià han estat caricaturitzats amb ironia i afecte, indestriables l’un de l’altre. I la seva prosa és plena de petites observacions que –als qui el coneixem una mica– expliquen l’entorn de l’autor. Per exemple, Ramon és molt amic del pintor Miquel Barceló. En una de les històries, una jove antiquària és a la seu de Mallorca i “s’endinsa en la cova de fang que Miquel Barceló va pintar: una cosmologia de pans i peixos i al mig el Crist, tot blanc, com si fos fruit d’una còpula impossible entre Floquet de Neu i una medusa”. Què en devia opinar, Barceló, d’aquesta observació? El mateix que Manolo Hugué, que afirmava que quan volia esculpir una venus li sortia una granota?

Sospito que l’autor acabarà escrivint novel·les, a la manera de la Patricia Highsmith.

I sense entrar en massa detalls, hom detecta a la majoria d’aquestes històries una sèrie de patrons, de constants: l’estafador estafat, la gent que ho aposta gairebé tot a una obra, o els fills que han de demostrar constantment la seva vàlua professional als pares (o a l’inrevés).

També s’hi endevinen algunes de les dèries de l’autor, com la seva tírria a la cuina molecular. En un sopar pantagruèlic, un antiquari i el seu client “prenen un caputxino de suquet, una solitària espardenya amb pil-pil de pernil ibèric (agermanament simbòlic de les cuines catalana, basca i andalusa), una ventresca de verat amb amanida líquida, entre altres menges extraordinàries, gustoses, excelses, i després arriba el festival de les postres: cornet de pebrot amb xocolata, homenatge a Chiapas, i el cel de Tòquio (núvol de iuzu i granissat de cedre)”. El sopar no acaba bé, i el client se’n va de Barcelona, “aquella ciutat a l’est de Manhattan on es confon l’art amb la cuina”.

Foto de Jordi Baron, que il·lustra la història “El caçador caçat”.

Aquest és el novè llibre d’Artur Ramon, però el primer de narrativa. I em fa sospitar que l’autor acabarà escrivint novel·les, aneu a saber si thrillers ambientats en el mercat de l’art, a la manera de la Patricia Highsmith.

D’altra banda, cadascuna de les vint històries del llibre està il·lustrada –no sé si seria millor dir “acompanyada”– d’una fotografia en blanc i negre de Jordi Baron, antiquari de segona generació, fotògraf i expert en fotografia. El cas del Jordi és digne de llibre propi: un jove antiquari que reflexiona sobre el seu ofici no pas amb paraules, sinó amb fotografies. M’atreviria a dir que Baron és un filòsof “de” la imatge –que no pas “sobre” la imatge– i del pas del temps. Bé, en realitat som nosaltres, els que passem pel temps…

Si us agrada el món de l’art i creieu que és quelcom viu, que flueix més enllà dels magatzems dels museus, Art trobat és lectura recomanable. Si no us interessa el món de l’art però us apassionen les bones històries, aquelles que mentre llegiu es materialitzen davant dels vostres ulls, i que us descobreixen el bo i el pitjor de la condició humana, Art trobat és candidat al binge-reading.