El dia que la Leda feia vint-i-un anys, la seva família li havia preparat una festa sorpresa.

Quan va arribar, tots l’esperàvem a les fosques. Ningú no esperava que la Leda, bellíssima, arribés banyada en llàgrimes, talment semblava una vestal antiga, substituint el peple per un abric de caixmir color camell.

Giotto di Bondone, Carità, Invidia, c. 1306. Capella degli Scrovegny, Padova.

El seu pare, un pobre home entrat en l’edat de la invisibilitat, no va saber què passava mentre la mare, que ja ho sabia tot, la consolava abraçant-la com havia fet en un passat no tan llunyà. Res feia pensar que la Leda pogués estar tant trista, la vida li anava bé. Estava en l’esplendor de la seva joventut, els seus pares l’estimaven i feia pocs mesos que sortia amb un bon noi. Malgrat l’aparent felicitat hi havia alguna cosa que no funcionava. Què podia ser?

Com una diplomàtica professional, la Leda va dissimular durant tota la nit i va fer veure que estava alegre. Però, rere el seu somriure blanc, s’entreveia en els seus ulls encara brillants la malenconia d’un revés inesperat. Va anar defallint la vetllada i els convidats van anar desfilant entre inacabables adéus. En la intimitat de la família nuclear, la Leda va tornar a plorar mentre es confessava.

Un  ganivet clavat que entre tots, dolçament, van anar traient.

Va mostrar l’esquena, i els pares i germans es van adonar que portava un  ganivet clavat que entre tots, dolçament, van anar traient, i que ningú havia vist al llarg de la nit perquè ella sabia dissimular. Una arma blanca afiladíssima que li havia clavat en un descuit, mentre s’acomiadava, qui ella pensava que era una amiga.

El punyal de l’enveja, sí, perquè la Leda era i tenia tot allò que la seva amiga no era i volia ser, i tenia allò que tant ella desitjava. La bellesa i l’alegria son mals miralls on mirar-se quan vas curt d’amor.

Llavors a la comunitat, els que semblaven amics, no van trigar gens en criticar-la, especialment el promès de la fingida amiga, especialista en l’art de la hipocresia. Però ella llavors ja era lluny de l’infern, a casa, aixoplugada entre els seus, ja guarida i preparada per salpar cap a la selva obscura de la vida adulta.