No era una “femme fatale”, era una “femme différente”, assegura David E. Scherman, gran amic de Lee Miller, al documental Lee miller ou la traversée du miroir realitzat pel director francès Sylvain Roumette l’any 1995 i projectat a la Filmoteca de Catalunya en el marc de l’exposició de la Fundació Miró.

Lee Miller va deixar quasi 60.000 imatges. Les va guardar dins de capses de sabates a les golfes de Farley Farm, la seva casa de Sussex, Anglaterra. Ho explica el seu fill Antony Penrose, que va presentar el documental i que va trigar anys a saber que aquella que era la seva mare havia tingut una vida anterior com a fotògrafa de moda, com a fotoperiodista de guerra i com a surrealista. “Va ser una quasi bona fotògrafa de guerra. L’instant decisiu no era el seu moment, com podia ser-ho per a Capa o Cartier-Bresson. Però sí que sabia copsar com ningú allò extraordinari. Detectava la incongruència, que és la base de l’humor. Per això va ser una bona surrealista”, explica Scherman.

Va ser aquest fotògraf americà qui va animar Lee Miller a acreditar-se com a fotoperiodista de guerra per a la premsa americana quan, al 1942, instal·lada a Londres amb el pintor surrealista Roland Penrose, es negava a seguir fent fotografia de moda mentre Europa s’enfonsava. Miller, que havia nascut el 1907 prop de Nova York i que havia començat a treballar com a model per a publicitat, aviat va veure que el seu lloc era a l’altre costat del mirall. L’any 1929 se’n va anar a París a aprendre fotografia amb Man Ray, de qui va ser musa i amant però sobretot, col·laboradora al laboratori.

Com a reportera de guerra al 1944 i 1945 –les úniques fotografies on Lee Miller no mostra una tristesa profunda són d’aquest moment–, va ser als hospitals de campanya de Normandia, va assistir a l’alliberament dels camps d’extermini de Dachau i de Buchenwald –l’edició anglesa de Vogue va decidir no publicar les fotos que ella els va enviar, cosa que sí va fer l’edició americana– i de Munic, d’on va sortir una de les seves imatges més icòniques: Lee Miller dins la banyera de l’apartament de Hitler. No la va fer ella, és clar, sinó l’amic Scherman, qui cobria els reportatges de guerra per a la revista Life. “Mentre fèiem aquella foto, Hitler i Eva Braun es suïcidaven al seu búnquer de Berlín”, recorda Scherman. Hi ha una altra fotografia que no ha tingut tanta sort mediàtica. Aquesta sí, va fer-la Lee Miller, que va retratar una segona persona dins la banyera de Hitler: era Scherman, d’origen jueu.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya mostra a la Fundació Miró de Barcelona una part significativa de la producció fotogràfica de Miller. Amb una gran fidelitat al títol, l’exposició bascula constantment entre la fotografia de Miller i la constel·lació que va suposar el surrealisme britànic quan la Segona Guerra Mundial va desplaçar-lo de París fins a Londres. En aquest desplaçament, Roland Penrose va ser una figura decisiva. Al  1937 havia conegut Lee Miller a París i aquest mateix any va llençar una convocatòria surrealista a casa del seu germà, a Cornualla. Miller va anar-hi. I també Paul i Nush Éluard, Max Ernst i Leonora Carrington, Man Ray i Ady Fidelin, entre d’altres. Les fotografies que va fer Lee Miller mostren molt bé aquesta tendència del nucli surrealista a barrejar art i vida, humor i absurd, desig i amistat. A Cornualla es va consolidar l’entramat del surrealisme a Gran Bretanya, una trama en què Roland Penrose i Lee Miller hi van jugar un paper clau.

Una de les virtuts de l’exposició són les afinitats que mostra sense dir. Amb una disposició de les obres exemplar, posa en evidència com va funcionar el surrealisme, com una xarxa de connexions i picades d’ullet, com un jo-ho-deixo-aquí-i-tu-ho-reprens-allà o, en paraules dels mateixos surrealistes, com un gran cadavre exquis. Tanmateix, el perill d’una mirada tan polièdrica és que de vegades desatén la visió de detall. Qui va ser aquella que s’estimava més fer una foto que ser-ne una? Què ens diuen les incongruències i l’humor de qui va renunciar al lloc de l’objecte per situar-se en una posició de subjecte? És clar que potser això seria una altra exposició. És probable. Però la pregunta resta oberta: qui va ser Lee Miller?

L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya es pot visitar a la Fundació Joan Miró, a Barcelona, fins al 20 de gener de 2019.