Si hi ha una exposició de la qual puguem dir que “té moltes lectures” sense caure en cap tòpic ni exageració, aquesta és, sens dubte Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, que es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona.

D’entrada, el nom de Lee Miller, que ha adquirit en els últims anys la categoria de mite de la fotografia del segle XX amb l’afegit de tenir una biografia llaminera i de ser una dona coratjosa i hipercreativa en un món d’homes, sembla un ham perfecte per explicar al públic d’aquí el surrealisme a la Gran Bretanya, situat a la perifèria respecte al moviment francès. Aquest és el tema central d’aquesta mostra, produïda per The Hepworth Wakefield, a West Yorkshire, una altra perifèria respecte a centralitat de Londres.

Man Ray, À l’heure de l’Observatoire – Les Amoureux, 1932-1934/1970. Galerie 1900-2000, Collection Clo et Marcel Fleiss, Paris. © Man Ray Trust/VEGAP, Barcelona 2018.

En aquesta “trama”, tal com l’anomena la comissària de l’exposició Eleanor Clayton, Lee Miller, al costat de la seva última parella, Roland Penrose, artista i crític d’art, va fer d’ambaixadora del surrealisme internacional a l’illa, després d’haver exercit de fotògrafa a París des del 1929. És en aquest moment, en el qual Miller treballa a la capital francesa, acompanyada en el professional i en el sentimental pel fotògraf “oficial” del surrealisme, Man Ray, quan arrenca l’exposició. Si va ser un ratolí que li va passar entre les cames mentre Miller era a la cambra fosca el que va provocar per atzar l’invent de la solarització, això és el de menys en aquesta mostra.

Lee Miller, Bathing Feature. Vogue Studio, London, 1941. © Lee Miller Archives, England 2018. All rights reserved.

Una de les lectures de l’exposició és mostrar el geni creatiu de Lee Miller, que va aprofitar per aprendre fotografia observant mentre feia de model als Estats Units. L’atzar, l’autorepresentació i autoconstrucció del personatge, el sentit de l’humor, la contradicció, el misteri i fins i tot la denúncia estan presents en tota l’obra de Miller, sigui quan fa fotografia artística, moda o fotoperiodisme. Quan per guanyar-se la vida fa fotos d’operacions quirúrgiques a París, Miller “roba” un pit tallat en una mastectomia i el col·loca en un plat com si es tractés d’un menjar deliciós, fa surrealisme. Quan fa posar una model de vestits de bany per a Vogue amb un peix inflable, fa surrealisme. Quan per documentar la feina sanitària a la Segona Guerra Mundial, mostra una infermera envoltada de guants esterilitzats que semblen mans amenaçadores, fa surrealisme. I Miller fa surrealisme quan es fica a la banyera de Hitler a Munic i construeix una de les imatges fotoperiodístiques més icòniques del final de la Segona Guerra Mundial.

Henry Moore, Stringed Figure, 1939. The Henry Moore Foundation.

Aquesta és també una exposició d’exposicions, que reflecteix el paper crucial de les exhibicions en la construcció del discurs de la història de l’art modern. La mostra repassa i en part reconstrueix les mostres clau del surrealisme britànic, sobretot la més àmplia i coneguda, l’Exposició Internacional del Surrealisme a les Burlington Galleries de Londres el juny del 1936. Hi van estar presents els llavis de Lee Miller, que suren en un conegut paisatge pictòric de Man Ray però també Salvador Dalí, que va estar a punt d’asfixiar-se dins d’un escafandre de bus en una conferència de l’exposició.

Eileen Agar, Angel of Merci, 1934. The Sherwin Collection. © Estate of Eileen Agar/Bridgeman Images.

Aquesta és també una ocasió per descobrir artistes molt poc coneguts a l’Estat espanyol, com és el cas d’Eileen Agar, pintora i escultora, l’ombra de la qual reflectida en una columna apareix en una coneguda foto de Lee Miller; el pintor Tristam Paul Hillier, que acusa les influències de Tanguy, De Chirico i Dalí; el també pintor John Banting; i evidentment Roland Penrose, molt per sota, però, del talent artístic de la seva esposa però amb una gran capacitat de lideratge i anàlisi dins del grup.

Una altra lectura de la mostra narra les connexions a banda i banda del Canal de la Mànega, les amistats i afinitats electives entre els surrealistes. Gràcies a aquest anar i venir Lee Miller i també per amor, la fotògrafa es va acabar establint a Anglaterra. Quan Penrose la coneix el 1937, la convida a “una sobtada invasió surrealista” a Cornualla, i allà Miller fotografia a Paul Eluard i Nusch, a Max Ernst i Leonora Carrington, en un ambient de llibertat. Joan Miró també va ser un gran amic de la parella. De fet Roland Penrose va comissariar la gran retrospectiva del barceloní a la Tate Gallery el 1964.

Max Ernst, Solitary and Conjugal Trees, 1940. Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid. © Max Ernst, VEGAP, Barcelona 2018.

I per últim, aquesta també es una exposició per simplement passejar entre moltes joies artístiques com les pintures de boscos misteriosos de Max Ernst i Leonora Carrington; les formes orgàniques de les escultures de Henry Moore; el quadret Gralla i excrements de Maruja Mallo; i evidentment per totes les obres de Lee Miller. Per cert, sou conscients que la paraula geni no té femení?

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya es pot visitar a la Fundació Joan Miró de Barcelona fins el 20 de gener de 2019.