La pintura, un repte permanent repensa la idea de pintura i algunes de les estratègies per reinventar-se que ha seguit l’acte pictòric durant el segle XX i fins avui. L’abstracció, la geometria i la pintura expandida en són algunes, com es mostra a l’exposició.

Si és veritat que el segle XX va suposar la pèrdua de la innocència, sembla inevitable que vagi tenir el seu corol·lari pictòric: la renúncia a la il·lusió de la representació. I és que la pintura va anar associada, durant segles, a la perplexitat i a una certa innocència, a la il·lusió del relat, ja sigui simbòlic o literal, a aquesta capacitat de creure en el món com a relat i en la possibilitat de nombrar-lo o de pintar-lo. Això és el que s’ha perdut, en filosofia, en història i també en pintura.

Peter Gallo, The Sky, 2016. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

Només així es pot entendre el que ha suposat la lluita, durant el segle XX, per trobar altres vies per a la pintura. Un cop perduda aquesta fe en la capacitat de representar el món, què li quedava a la pintura? Un cop constatada la mort de la pintura (com la mort de Déu o el final de la història), aquesta ha seguit reinventant-se una vegada i una altra. I els camins han estat múltiples, com ve a confirmar l’exposició de “la Caixa”, una entitat que segueix adquirint pintura (n’hauríem de dir “exercicis pictòrics”?) ja al segle XXI perquè, tot i els tots, la pintura resisteix.

Joaquim Chancho, Naima, 1985. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

La pintura, un repte permanent vol posar en valor el lloc de la pintura en la Col·lecció d’Art Contemporani de “la Caixa”. I ho fa. Sense ànim de ser exhaustiva, ressegueix alguns dels desplaçaments que ha seguit la pintura per reinventar-se. El camí cap a l’abstracció, les geometries, l’expressionisme no figuratiu i la pintura convertida en volum: un a un, són presents als espais de Caixaforum.

Juan Uslé, Asa-Nisi-Masa, 1994-1995. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

Hi destaquen l’abstracció, aquest nou gènere fill del segle XX –qui sap si el quart gènere, després dels ja clàssics com el paisatge, la natura morta i la pintura d’història– que ha desplegat tot tipus de matisos. Des de les proves òptiques de Joan Hernández Pijoan, Gerard Richter i Wolfgang Tillmans; als experiments bancaris-cromàtics d’Ignasi Aballí; i al silenci monocrom de Michel Parmentier i Ettore Spalletti, que amb la seva doble tela inclinada emet una llum vermella porpra que sembla alimentada pel mateix Mark Rothko.

Julian Schnabel, Don Quijote meets Don Corleone, 1983. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

La geometria pictòrica hi és representada amb les grans teles de Sean Scully, les zones cromàtiques de Günther Förg i les repeticions obsessives de Juan Uslé, que trenquen amb el mite de la fredor matemàtica. Fins i tot volent-se allunyar de l’emoció, la pinzellada geomètrics adquireix una densitat quasi expressionista. Un gest semblant al de les teles de Georg Baselitz, Sigmar Polke i Julian Schnabel, que, si bé es situen en el registre de l’abstracció, no renuncien a la força de la imatge.

“La pintura no celebra cap altre enigma que el de la visibilitat.”

Però on la col·lecció de “la Caixa” s’estira més cap al present és en la incorporació d’obres que porten la pintura cap al volum. És la pintura-objecte o pintura-expandida. Amb els bastidors trencats d’Ángela de la Cruz, les teles customitzades de Bernat Daviu, l’ocupació de l’espai en la instal·lació de Jessica Stockholder, els objectes pictòrics de Jaume Pitarch i les teles feliçment alliberades del marc de Carlos Bunga. Uns i altres segueixen indagant en els límits, tot i que no es tracta dels límits imposats per la figuració, sinó dels límits imposats per la tela en la seva condició més física.

Robert Mangold, Curved Plane / Figure XI, 1995. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani.

Després de Walter Benjamin, tot i que en el seu moment ningú no ho va escoltar, s’acostuma a associar l’experiència pictòrica amb la idea d’aura, com es fa a l’exposició. Però l’aura no és pròpia de la pintura, sinó de l’obra d’art. El que sembla propi de la pintura –ja sigui expandida, geometritzada, abstreta o d’altres adjectivacions que puguin venir– és que cal mirar-la, això és, la seva visibilitat o la seva condició òptica. El filòsof Merlau-Ponty, citat pel també filòsof Xavier Antich en el text del catàleg, va dir-ho millor que ningú: “Des de Lascaux fins avui, pura o impura, figurativa o no figurativa, la pintura no celebra cap altre enigma que el de la visibilitat.” Fins i tot havent renunciat a la il·lusió de la representació, i d’això ja fa molts anys, el què sembla irrenunciable és la il·lusió òptica. I aquesta, fins a dia d’avui, resta intacta.

L’exposició La pintura, un repte permanent es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 29 de setembre.