L’exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’alt Empordà (1830-1939), al Museu de l’Empordà, planteja una reflexió sobre els condicionants d’ésser dona creadora.

Sota una lectura feminista ben necessària, la seva curadora, l’escriptora i assagista Cristina Masanés, ha fet aflorar les dones creadores de l’Alt Empordà nascudes entre el 1830 i el 1939.

Pilar Nouvilas, Títol desconegut, c. 1880. Col·lecció família De Batlle.

L’exposició està estructurada en diversos àmbits. Pintura i classe social: dones del mil vuit-cents aplega les pintores Hermínia Massot i Pilar Nouvilas, totes dues amb formació particular i que, quan es casen, desapareixen artísticament. Hi és present també, en aquest primer apartat, Antònia Gironès, la matriarca dels Pichot, com a impulsora de tota la nissaga d’artistes de la seva família, amb accions visionàries com l’adquisició de la península d’Es Sortell –a Cadaqués–, on els seus fills desenvoluparan les seves diverses disciplines creadores.

Paisatge de Caterina Albert.

A la cambra pròpia, amb cinc-centes lliures, tal com Virginia Woolf reivindicava, hi trobem Caterina Albert, que feia referència a les golfes on treballava com el seu “niu”, o bé Mercè Huerta, Magda Folch, Rosa Cervera, Rosa Genís, i també a l’Elena Paredes, que va tenir tota la illa de s’Arenella, a Cadaqués, per a la creació d’una obra valenta i estèticament avançada.

Primera sala de l’exposició.

A l’Educació de les noies, s’hi apleguen les alumnes femenines de Juan Núñez, Ramon Reig, o Joan Sibecas, entre d’altres, de diverses generacions. Algunes, però, van abandonar el camí artístic quan es van casar, com Maria Cusí, o Carme Roget. D’altres, les que es van formar durant els anys de la República, ja no van deixar mai de pintar, com Esther Boix, o Dora Riera i Àngels Carbona. Aquesta darrera no es va arribar a casar mai, però –amb l’ajut de la seva germana– va tenir cura del seu cosí, el matemàtic Ferran Sunyer Balaguer.

Mey Rahola, Alai, 1934. Col·lecció família Xirau-Rahola.

I les Perillosament modernes, on ja entrem en una dinàmica avantguardista i progressista, amb noms nous com la fotògrafa Mey Rahola, un dels grans descobriments de la mostra, les escultores Mary Callery, Parvine Curie, l’artista visual Ritah Donagh, la pintora Ángeles Santos Torroella, o la catalitzadora i impulsora d’art Gala Diàkonova. Aquesta darrera, tal com l’anomena Masanés, assenyalant el seu paper de promotora de Paul Éluard i de Salvador Dalí.

Ángeles Santos, Autoretrat, 1928. MNCARS, Madrid.

L’àmbit El convent com a espai de llibertat, presenta la segona gran troballa d’aquesta recerca, el descobriment de la primera fotògrafa de l’estat espanyol, la figuerenca Paulina Buxó; i l’apartat El sostre de vidre esdevé la metàfora a la qual van ser condemnades moltes dones, de no poder signar, de visualitzar la seva autoria, sota l’ombra d’una figura masculina, marit, germà o parent proper. I a l’exposició es materialitza amb la fotògrafa Maria Xirau Rumbado. Finalment, tanca el circuit De modes i nines: creació i disseny industrial, amb la voluntat d’englobar les dones que van desenvolupar una tasca empresarial vinculada al disseny, amb les figures Estrella Rivas Franco i Carme Cervera Giralt.

Parvine Curie, Signe double, 1979. Galeria Cadaqués-Huc Malla.

Tota la recerca té de rerefons els estudis de Linda Nochlin, sobre les condicions estructurals i les dificultats que havien patit les dones per accedir a la formació artística, i de Germaine Greer, que amb la metàfora l’eunuc femení, expressava la internalització que havien dut a terme les mateixes dones dels prejudicis causats per l’imaginari patriarcal. A l’exposició n’hi ha un seguit d’exemples, entre ells el de l’Ángeles Santos que, tal com esmenta Masanés en el seu text, la seva modernitat artística fou castrada per la figura paterna.

“Fins fa ben poc, la majoria de dones de més de 30 anys en el món de l’art eren supervivents”

A l’entrada de l’exposició ens rep una frase de la crítica d’art i activista Lucy Lippard, del 1975: “Fins fa ben poc, la majoria de dones de més de 30 anys en el món de l’art eren supervivents”, que revela la intencionalitat de la mostra. Masanés, en el seu text del catàleg, ens desgrana una per una les dificultats que es trobaven les dones a l’hora de crear, i els condicionants als quals es van veure sotmeses; una magnífica proposta de reflexió.

Vista de l’exposició.

Per elaborar aquest treball de recerca, Masanés ha entrat en arxius personals, ha visitat les golfes i les cambres fosques de moltes llars, on la memòria de l’àvia, mare, o tieta, que havia elaborat un seguit d’obres, en moltes ocasions era copsat com una mena de “divertiment” o “esplai” de les tasques quotidianes. Malauradament, moltes d’elles no es van poder considerar com a creadores perquè l’entorn els hi negava aquest reconeixement, o bé les relegava a una estètica femenina, d’allò “agradable”. En aquest sentit, Magda Folch va replicar contundentment al crític Manuel del Arco, “El público y los críticos tratan de adivinar en  nuestra obra pintura femenina, como sinónimo de débil y quebradiza, y eso es un error: en el arte no hay sexo, se hace bien o se hace mal.”

D’altres que es van rebel·lar contra aquest rol, foren les que es van considerar perilloses, males esposes i mares.

Rosa Soler (Pep), Els concertistes. Caricatura de Na Rosa Soler Bofill (Pep). Reproduit a la Fulla Artística de l’Alt Empordà, 01/09/1920. Col·lecció Aurèlia Guillamet Navarra.

Possiblement, tan sols aquest prisma podria permetre de visualitzar amb tota la seva rellevància les obres de Paulina Buixó, la rabiosa modernitat de Mey Rahola –que portarà cua sens dubte–, les obres que per primer cop es poden veure de Pilar Nouvilas, o el treball de la caricaturista Rosa Soler (Pep), per citar tan sols tres exemples ben transcendents. Tot això, amb una posada en escena magnífica de Pep Canaleta, de l’estudi 3carme33, i un catàleg amb les 31 artistes ben documentades, dissenyat per Mònica Campdepadrós, i l’opinió recollida de 15 experts i expertes. Un encert del Museu de l’Empordà, que amb aquest projecte s’uneix a les diferents institucions de país i d’Europa per rescatar les dones creadores, com a acte de restitució de memòria col·lectiva. Cal seguir indagant en aquesta direcció, i veure amb tota la seva transcendència les dones creadores a l’Empordà, sense límits de comarca.

El fruit d’aquesta mostra, i del trajecte que ens proposa, ens convida a qüestionar-nos sobre l’entorn de les dones, les que es troben a la sala, i les que coneixem de ben a prop, sobre tots els obstacles que han hagut d’esquivar i els que haurem d’esquivar totes plegades, en plena pandèmia que encara posarà, perquè no afirmar-ho, més a prova la nostra resiliència per mantenir sense defallir l’actitud creativa i productiva.

L’exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’alt Empordà (1830-1939) es pot visitar al Museu de l’Empordà, de Figueres, fins al 10 de gener del 2021. També la podeu visitar virtualment aquí.