Plantegem-ho com un homenatge, o potser com un joc, tot coincidint amb el centenari de l’escola que va marcar un punt i a part en l’art del segle XX. Quantes artistes dones de la Bauhaus coneixes?

Dotze mestres posen al terrat del flamant edifici de l’escola de Dessau, el 1926, i entre ells destaca només una dona, Gunta Stölzl, al capdavant del taller de teixit. Recordem Anni Albers, element clau per la transformació del teixit en pintura, que als Estats Units fundaria el Black Mountain College amb Joseph Albers. I Lucia Moholy-Nagy, qui va fer moltes de les fotografies de la vida, l’arquitectura i els objectes de l’escola –nascuda a Weimar el 1919 i desapareguda el 1933 a Berlín–, tot i que la seva autoria quedaria desdibuixada sota el cognom de qui llavors era el seu marit, Laszlo Moholy-Nagy. O també Marianne Brandt, els dissenys de metall de la qual són icones del segle XX.

Portadella i frontis de Bauhaus mädels, de Patrick Rössler.

Elles, i moltes més dones, són les protagonistes de Bauhaus Mädels (Taschen), un treball ric a nivell visual que permet redescobrir més de vuitanta personatges que van fer estada a l’escola. Qui eren aquestes dones d’estètica trencadora i moderna que s’hi van enrolar, tot sovint desafiant l’ordre familiar establert? Les etiqueten com a Bauhaus gals i se’ns mostren irreverents, andrògines –triomfava el tall de cabell à la garçonne–, disfressades per a les festes i experiments escolars, o en actituds quotidianes: fumant, dormint, alletant una criatura… El llibre les posa en primer pla i parla en segon terme de les seves obres, dels seus mestres, companys o marits; alhora, fa una aproximació crítica a la Bauhaus que, tot i reivindicar la modernitat, arrossegava l’herència del vell món.

Pàgines del llibre Bauhaus mädels.

Segons la constitució de la República de Weimar, homes i dones gaudien dels mateixos drets civils i obligacions, i d’acord amb aquests principis la Bauhaus va acceptar alumnes talentosos sense fer distinció d’edat o sexe. El 1919 l’escola la conformaven 84 dones i 79 homes, però les restriccions no trigarien a arribar; ràpidament es va al·legar que no era aconsellable que les dones treballessin als tallers d’artesania més durs, com el de fusteria o el de metall. Per a elles es reservava el taller de teixit.

Tetera MT 49, de Marianne Brandt.

A Johannes Itten se li atribueix l’afirmació sobre la visió bidimensional de la dona i la seva idoneïtat per a les superfícies planes, i Oskar Schlemmer hauria dit que “la dona teixeix, encara que sigui per passar l’estona”. Gunta Stölzl semblava justificar el talent de l’alumnat femení per treballar el tèxtil: “per a algunes el ribot de fuster, massa pesat, el metall dur i la pintura de parets no eren activitats que corresponien als seus poders mentals i físics. La seva ànima tenia gana! Havia de ser l’artesania”. Bauhaus Mädels es recolza en els plantejaments d’un altre llibre, The Gendered World of the Bauhaus (2001), per explicar com haurien influït la moral i els principis socials de l’època, així com la por de la Bauhaus de ser assenyalada com una escola d’arts i oficis per a la dona, a l’hora de fomentar una determinada formació entre les alumnes.

Joc de construcció dissenyat per Alma Siedhoff-Buscher.

Algunes atendrien el taller de teixit; d’altres es van colar al tallers d’escultura (Ilse Fehling), pintura mural (Lou Scheper-Berkenkamp), ceràmica (Margarete Heymann), construcció (Lotte Beese seria la primera dona al taller d’arquitectura, hi ingressaria el 1927 tot i que no va arribar a obtenir-ne el diploma) i també al de fotografia, on van brillar els noms de Gertrude Arndt i Florence Henri, que proposaven una nova manera de mirar i de retratar la dona.

Cal reivindicar les aportacions més anònimes de les alumnes del taller de teixit.

La imatge que tenim avui de la Bauhaus seria la mateixa sense aquestes artistes? Potser no. Pensem en l’aportació de Marianne Brandt, qui el 1928 acabaria dirigint el taller de metall com a substituta del mestre Moholy-Nagy; a base de jugar amb les formes geomètriques i el metall va donar vida a llums, cendrers i la tetera MT 49 (un dels objectes de la Bauhaus venuts per un preu més alt en una subhasta del 2007), productes que també expliquen l’estreta relació de l’escola amb la indústria alemanya d’entreguerres. I en Alma Siedhoff-Buscher, coneguda pels jocs de construcció per a infants i mobles modulars que es van presentar a la casa experimental Am Horn (1923). En ella s’inspira el film Bauhaus (2019), un retrat del dia a dia de l’escola: les dinàmiques educatives, les festes i altres passatemps que aplegaven mestres i alumnes, aquesta vegada des del punt de vista d’una noia que vol construir, entendre l’espai, dominar el material.

 

També destaca el nom de Lilly Reich, que ens és pròxima en l’espai. Rebria l’encàrrec de fer realitat el pavelló alemany per a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929, un treball memorable a quatre mans amb Mies van der Rohe; després seria proposada com a mestra i dirigiria el taller de disseny d’interiors (a Dessau i Berlin). I cal reivindicar les aportacions més anònimes de les alumnes del taller de teixit; les peces tenien sortida com a objectes decoratius i d’interiorisme –ho demostra la foto del despatx del director Walter Gropius–, però també especulaven amb els materials, tal com l’escola defensava que havia de fer el bon disseny, i alhora seguien alimentant el debat entre les fronteres de l’art i l’artesania.

A l’altre costat d’allò material i racional, de la superada idea que ells donaven forma a l’espai i elles el decoraven, hi ha el llegat intangible de la Bauhaus, un projecte col·lectiu d’on sorgirien nous imaginaris al voltant del gènere, la sexualitat i el cos tal com revisita el llibre Bauhaus Bodies (Bloomsbury Visual Arts).