En un moment donat de la història que menarà a plantejaments radicals de l’art contemporani, hi ha dos escultors (elaboradors de cossos?) que treballen plantejant la seva tasca de reproduir la idealitat i/o la realitat de l’entorn en el que vivim, i que entenen aquesta tasca des de dues perspectives ben diferents. Assenyalem que un dels que se n’adonà d’antuvi fou Eugeni d’Ors.

D’ors replantejà la qüestió no des de la praxi de l’art –cada creador arriba a un concepte propi i té la seva idea de la pràctica de l’art; ben segur després d’haver estudiat o considerat més o menys tot el que s’ha fet des dels egipcis i grecs fins Canova i Thorvaldsen (s. XVIII-XIX)– sinó des del “pensament” emocional, que sent , que nota, previ, en l’actitud creadora de Auguste Rodin.

Auguste Rodin, Balzac (Étude), c. 1894. Musée Auguste Rodin, París. Foto: Gautier Pupeau CC BY 2.0.

Tot seguit vull exposar dos conceptes de l’escultura, de l’art i, potser, de la vida (el ser o l’estar-aquí filosòfic i polític), que marquen fortament la modernitat creativa. Són dos escultors, Auguste Rodin (1840-1917) i Aristides Maillol (1861-1944). Vint anys els separen, però a l’entretant hem passat de recollir el que acaba d’arribar fogosament i amb ímpetu, la fluïdesa del temps real a cada cosa o fet, i aquella altra manera, indubtablement també necessària de la retenció, de la forma concreta i inalterable; altrament res es podria concretar ni elaborar: cal el disseny, la precisió executiva. Però també cal el que només “truca”. Aquí hi faig intervenir un altre subjecte que se sent responsable de la imatge del futur, Eugeni d’Ors, el filòsof català, que provinent de les idees sempre reflexives i fugisseres europees, ha oït les idees del pragmatisme americà que pregona que les realitats són el que semblen, no el que puguin ser, que això ningú ho sap. Segurament amb motiu de la mort de Rodin (1917), d’Ors elabora una glossa on sent la necessitat d’enfrontar-se a la qüestió que pogués preocupar a ambdós escultors: ¿l’escultura ha de recollir la noció del temps, o bé només ha de mostrar el que ens convé que sigui cada cosa a cada moment i que ens serveixi, a més, per elaborar l’endemà?

D’Ors verificà que a l’escultura de Rodin s’hi incloïa el temps. És més, s’explanava, i s’estenia en el temps, en la durada, no s’acabava amb la seva simple presència física, material, sinó que continuava essent sempre imprecisa i gairebé d’impalpable atrapament. D’Ors ho veu clar i ho precisa: Rodin esculpeix l’atmosfera en la que sempre es presenta i es determina tota forma; les escultures de Rodin són escultures afaiçonades per l’ambient psíquic, físic, històric; cada escultura de Rodin porta la data del seu inici i ens en marca la continuïtat. El cas del monument a Balzac és un dels més palesos: Balzac és un flux, una fúria inabastable. Tot hi és pràcticament incopsable si no se n’atrapa la intenció.

Aristides Maillol, Mediterrània, 1923-1927. Musée d’Orsay, París.

En canvi Maillol –contràriament al que pugui semblar, però si observem bé la seva obra ho verificarem ràpidament– especifica que ell no pot seguir la natura, on hi és tot, però “del que observo en trec un moment estàtic, precís, de perfecció, que és el que jo necessito” i els que “m’admiren en diuen la Bellesa Superior”. El que em plau a mi, especifica Maillol, és l’arquitectura i el seu equilibri volumètric. Rodin, a la contra, va per la musculatura informal, sempre en la seva dinàmica energètica, per retenir i exposar els sentiments, les emocions, el tremolor vital. L’art és, hauria de ser, una transformació constant, que és el que en realitat és perquè les formes de l’art, totes, tenen les percepcions dels temps i dels ambients, de les atmosferes en les que són fetes, però també les emocionalitats o les indiferències des de les quals són observades, mirades, considerades.

He considerat serenament el que diuen l’un i l’altre creador; Maillol crea conceptes, que és el que hi cercava d’Ors, la seva noció (oblidada) de post-història (signe, en dirà Ferdinand de Saussure), aquella per la qual la forma i el significat coincideixen plenament. D’Ors volia que aquests fossin els trets d’una cultura. Rodin perseguia la paraula (Saussure, també) que flueix indefinida sempre per la continuïtat del discurs. D’ors titllà Rodin de practicar una estètica tèrbola.