Com explicar, des de l’art, el pas del temps? Ara que encetem any és un bon moment per estudiar alguns casos interessants.

Marco Polo se’n va anar a fer la ruta de la Seda el 1271. En va tornar 24 anys després, el 1295. En marxar, la gent mirava l’hora en el sol, i seguia les hores canòniques: vuit moments per pregar cada dia: Matines, Laudes, Prima, terça, sexta (a les 12 del migdia), nona, vespres i Completes (abans d’anar a dormir a les 9 P.M.). Cada hora durava més o menys segons la llum del dia, que variava si era estiu o hivern…

Maître de Boucicaut, Marco Polo, amb elefants i camells, arribant a Ormuz des de l’Índia, c. 1420.

Quan Marco Polo torna a Venècia, ja hi ha rellotges mecànics als campanars (encara no tenien busques ni esfera): totes les hores duren el mateix, ara n’hi ha vint-i-quatre, i les campanes toquen els quarts i les hores. Un canvi molt més gran que el pas del rellotge de busques al digital. A poc a poc, les grans capitals europees van instal·lant grans rellotges mecànics, que necessitaven molt de manteniment i control. El primer, a París el 1362. El temps comença a ser or.

Simó Nicolau de Purmerend i Climent Osen d’Utrech, El Rellotge dels Flamencs, 1576. Va funcionar a la catedral de Barcelona fins el 1864. Fa 4,4 metres d’alçada i pesa més de 5 tones. El primer rellotge de la catedral es va instal·lar el 1396… n’hi va haver cinc però duraven molt poc, 60-70 anys. Aquest, va durar 287 anys! El que el va substituir, el 1864, encara està en funcionament… Actualment, el Rellotge dels Flamencs està instal·lat en una torre de la muralla romana, al MUHBA de la Plaça del Rei, i en presidirà l’entrada quan acabi la remodelació del museu. Ara el podeu veure en el marc de l’exposició “Barcelona flashback”… i no cal pagar entrada.

Michelangelo Merisi da Caravaggio, El tocador de llaüt, 1595-1596, Museu de l’Ermitage, Sant Petersburg. Al quadre hi podem veure, amb un magistral domini de la llum, un adolescent androgin que toca el llaüt. Un raig de llum entra per la part superior, però no hi veiem la finestra. El jove té, a la seva dreta, un gerro de vidre amb flors, i al davant unes quantes fruites (peres, figues, nispros), una partitura i un violí amb arc. No es tracta només d’una escena bonica i decorativa. La partitura ha estat identificada amb un madrigal de Jacques Arcadelt, que diu: “Sabeu que us estimo i us adoro, que vaig ser vostre”. I si ens hi fixem, les flors i la fruita estan una mica passats, i el llaüt té una esquerda. L’obra ens recorda que els plaers, com la música, les flors, la joventut, la fruita… són efímers, que tot passa. El músic del violí és el gran absent.

Eadweard Muybridge, The Horse in Motion, 1878. Els avenços tècnics del segle XIX van canviar, una altra vegada, la nostra percepció del món. La fotografia havia afectat la pintura, però el cinema va introduir una noció de temps amb la qual la pintura no podia competir. Com representem, per exemple, el moviment? Eadweard Muybridge era un fotògraf britànic establert a Califòrnia, molt interessat en captar el moviment. L’any 1878, el governador i milionari Leland Standord havia apostat amb un amic que, quan un cavall corre, hi ha un moment en què cap de les quatre potes toca a terra. I va encarregar Muybridge de demostrar-ho. El fotògraf va posar 12 càmeres en un camp –l’actual campus de la universitat de Stanford– i va crear una seqüència on demostrava el moviment dels cavalls a la carrera. Això va tenir quatre conseqüències: 1) Stanford va guanyar l’aposta. 2) S’acabava de donar un pas fonamental vers la invenció del cinema. 3) Totes les obres d’art amb cavalls corrent estaven equivocades. I 4) Muybridge estava tan absort en les seves investigacions que no se’n va adonar que la seva esposa tenia un amant, Harry Larkyns, i que aquest era el veritable pare del seu fill de set mesos. Un dia es va presentar a casa seva. Quan l’amant va obrir la porta, Muybridge li va etzibar: “aquesta és la resposta a la carta que li ha enviat a la meva senyora”. Li va disparar un tret que el va matar. El van jutjar i, en contra dels consells del jutge, el jurat el va absoldre: “homicidi justificat”. Philip Glass va composar una òpera, The Photographer, basada en la transcripció del seu judici.

Salvador Dalí, La persistència de la memòria, 1931. MoMA, Nova York. Poques obres d’art hi ha que expliquin tan bé la mal·leabilitat del temps. Si un minut se’ns pot fer etern i una hora breu, imagineu quan Dalí atorga als rellotges la qualitat del formatge camembert. Explica el propi Dalí que estava a París, al seu apartament, pintant un paisatge del Cap de Creus. La Gala volia anar al cinema i ell tenia mal de cap. Dalí s’anava a ficar al llit quan va recordar el que havia sopat. Va fer un salt i es va posar a pintar com un boig. Quan la Gala va tornar, dues hores després, el quadre estava enllestit. L’obra ens parla de la mort. Tot hi és sòlid, fins i tot rígid… menys els rellotges. Un d’aquests, reposa sobre el rostre tou de Dalí. Va ser un clàssic instantani: pintat el 1931, Helen Resor el dona al MoMA de Nova York el 1934. Se n’han fet tantes paròdies, que fins i tot n’hi ha una versió ambientada en l’univers dels Simpson.

Christian Marclay, The Clock, 2010. Es tracta d’una monumental i memorable videoinstal·lació al voltant del pas del temps, i de la limitada i cronometrada existència humana. Consisteix en un vídeo que dura 24 hores i representa, mitjançant un collage temporal de milers de fragments manllevats de molt diferents pel·lícules, imatges d’accions que succeeixen durant les 24 hores del dia, en sincronia amb l’horari del lloc d’exhibició. A cada minut apareix almenys un rellotge, encara que de vegades el temps només és una obsessió esmentada (per exemple, aquest explorador tropical que pretén dir l’hora exacta només donant un cop d’ull al sol). L’elaboració d’aquest hipercollage audiovisual li va costar al seu autor tres anys de treball.