L’art de Bill Viola (Nova York, 1951) té una qualitat hipnòtica tan intensa que pot fascinar i molestar a parts iguals. Passa el mateix amb el substrat místic i espiritual -que no religiós- de la seva obra.

O entusiasma, o fa trontollar o senzillament crea rebuig per la mancança de subterfugis. Els morts tornen o ressusciten en els vídeos de Bill Viola. La vida quotidiana d’una dona actual es mostra com la d’una santa en una predel·la medieval. S’interpel·la a l’espectador a la recerca de l’ànima. No defuig la bellesa. Va contracorrent. Aquesta és la virtut de Bill Viola: fer el que li dóna la reial gana i parlar de la condició humana amb imatge i so.

Vista de l’exposició Bill Viola. Miralls de l’invisible, a La Pedrera.

En un món ple de soroll i en el què fa pànic mirar cap a endins, Viola apel·la al silenci i la introspecció, tant se val si un és religiós, espiritual, ateu, creu en el més enllà o ha llegit o no a Sant Joan de la Creu o a Rumi, dos dels poetes místics que més han marcat l’artista. Viola simplement fa un art sobre la transcendència, amb una mirada cap al passat però utilitzant tecnologia punta.

La primera exposició individual de Bill Viola a Barcelona, a la Pedrera, ha arribat tard, ja que estem parlant d’un artista pioner del videoart i de l’ús de la tecnologia audiovisual. Viola ha viscut en primera fila totes les transformacions del mitjà i les ha utilitzat a favor del seu missatge. Quan l’alta definició era encara un somni, Viola ja estava fent vídeos en forma de quadre, en els quals jugava a la confusió entre imatge en moviment i fotografia. Arriba tard la mostra, sí, però arriba just en el moment en què una bona part de la vida ens passa a través de les pantalles i quan malauradament s’ha tancat el cercle de la seva obra per una cruel malaltia de la memòria.

Bill Viola, Incrementation, 1996.

Comissariada per la seva col·laboradora de sempre i esposa, Kira Perov, i Llucià Homs, l’exposició s’inicia amb una obra, Increment (1996), que és tota una declaració de principis. En un petit monitor de televisió, Viola mira la càmera amb expressió neutra. Simplement respira. Connectada al monitor, una pantalla comptabilitza el nombre de respiracions. Això és la vida. Quant més alta sigui la xifra, més a prop de la mort. El poeta fetitxe de Viola, el místic sufí Rumi, diu: “Mentre respirem, l’anima s’esmuny de mica en mica de la presó d’aquest món”.

I és que l’art de Viola al·ludeix sovint a aquells moments de la vida en els quals estem o patim un trànsit transcendental: el moment del naixement i el de la mort; el viatge iniciàtic; l’estat de l’entreson i el son; l’estat profund de meditació; o fins i tot el dol. Experiències tan profundes que suposen un abans i un després per a qualsevol ésser humà. Els elements que actuen com a mitjans de transport són l’aigua, tant en forma de cortina com de bassa, que permet el renaixement i la redempció; i el foc, destructor i a la vegada purificador. El cercle de la vida i la mort és un continu.

Bill Viola, The Sleepers, 1992.

En les escenes de Bill Viola, els trànsits tenen lloc en espais tancats neutres, intel·ligentment il·luminats (oh, la llum blavosa de Viola!), o en llocs on el temps sembla estar en suspensió com en els deserts o dins de l’aigua. El tempo dels vídeos, amb un ús de la càmera lenta que ha esdevingut una marca de fàbrica; una sincronització molt estudiada en la multipantalla; el so inquietant i el silenci absolut; i l’atmosfera que crea l’escenografia despullada i el vestuari quotidià dels actors, ajuda a que l’espectador pugui identificar-se fàcilment amb allò que veu i arriba a despertar-li una mena de records molt profunds i interns de trànsits oblidats i ancestrals.

És aleshores quan hem caigut de quatre grapes en la trampa de Bill Viola. La mateixa trampa que va fer que una part dels espectadors fugissin esparverats durant la projecció de L’arribada del tren, dels germans Lumière, quan el cinema acabava de néixer. Trucs de mags, de fet, que utilitzen la tecnologia de la imatge en moviment. Bill Viola és, doncs, un mag que ens fa creure que l’obra Ànima (2000) són tres fotografies fixes, encara que te la quedis mirant una estona. Marxes a contemplar una altra obra, gires el cap i els tres personatges s’han mogut expressant alegria, pena, ràbia i por. La súper càmera lenta ens ha enganyat la percepció.

En l’expressió de les emocions humanes, que tan bé va reflectir en la sèrie de Les passions, Viola toca un tema universal, que connecta amb tota la història de l’art. Un altra faceta de l’obra de Bill Viola és la mirada desacomplexada cap a la pintura medieval i del Renaixement italià, però també cap a la història de la fotografia i a cineastes com C.T. Dreyer. A la mostra un dels casos d’aquesta relació directe amb l’art del passat és el políptic de cinc pantalles, La cambra de Caterina (2001), que mostra l’activitat d’una dona a casa seva al llarg del dia, inspirat en la predel·la del retaule de Santa Caterina de Siena, d’Andrea di Bartolo.

És veritat que l’exposició de La Pedrera pot donar una certa sensació de quedar-se a mitges perquè a causa dels sostres baixos de la sala d’exposicions ha estat impossible incloure obres de gran format, amb pantalles gegants, que aporten la qualitat de gran espectacle que té una part de l’obra de Viola. Això deixa clar que potser hauria d’haver estat alguna altra institució la que hauria d’haver portat una exposició veritablement antològica de l’artista a Barcelona, i més quan es tracta d’un artista que ha rebut reconeixements aquí com el premi internacional Catalunya de la Generalitat.

La Fundació Catalunya La Pedrera ha buscat complicitats amb altres institucions per estendre la mostra: el Bòlit de Girona; el Museu de Montserrat; el Museu Episcopal de Vic i Planta. Fundació Sorigué de Lleida. A més d’una programació de projeccions al Palau de la Música, el 4 de desembre tindrà lloc una nit blanca amb projeccions dels grans formats al Palau i al Gran Teatre del Liceu. Així, la mostra de la Pedrera cal viure-la com un tast, delicat i precís i més íntim, del tot el que és l’art de Bill Viola.

L’exposició Bill Viola. Miralls de l’invisible es pot visitar a La Pedrera, a Barcelona, fins al 5 de gener.