La repressió de les protestes contra la sentència del Procés ha generat muntanyes d’imatges, la majoria vídeos casolans fets amb telèfon mòbil.

Però això de reprimir de manera violenta els teus administrats és més vell que l’anar a peu. Podríem dir que existeix com a gènere pictòric des del naixement de l’Estat Modern. Aquí hi teniu alguns exemples destacats.

Goya, Los fusilamientos del 3 de mayo, 1813-1814. Museo del Prado, Madrid.

Un clàssic poc apreciat al seu moment. Ja sabeu, Napoleó diu que vol entrar a Espanya i, entre el seu exercit i l’espanyol, envair i repartir-se Portugal. Però era mentida. Quan els francesos ocupen Espanya, en evacuar la família reial de Palau, el 2 de maig de 1808, el poble es revolta. Sí, el poble es capriciós, es podia haver revoltat per moltes altres raons, molt més interessants: la fam, una societat més justa i equilibrada… Però es va revoltar perquè l’infant Francisco de Paula –fill de Carles IV– no volia pujar al carro que l’havia de conduir a Baiona, amb la resta de la família.

Els francesos avisen que qualsevol persona que sigui trobada en possessió d’una navalla (una cosa força habitual, aleshores), seria afusellada. Es diu que Goya va presenciar aquests afusellaments. El quadre el va pintar el 1813 amb motiu del retorn de Ferran VII –amb el poble proclamant allò de “Viva las Caenas”–, i fou exhibit a l’aire lliure en les festes commemoratives. El rei, amb mala consciència, va guardar l’obra i al Prado no li van fer gaire cas fins a finals del XIX, en ple romanticisme. Ha estat model per a obres com L’afusellament de Maximilià, de Manet, o la Massacre a Corea, de Picasso.

Gravat anònim, La massacre de Peterloo (Manchester), 1819.

El 16 d’agost, al camp de St. Peter, a Manchester, una multitud d’unes 60.000 persones es manifestava per reclamar una reforma de la representació parlamentària (més de la meitat dels membres del Parlament eren escollits per tan sols 154 votants. Centres urbans amb més d’un milió de persones només tenien 2 representants), millors condicions de treball, remuneracions més altes, i el dret a organitzar-se. Una milícia privada de pinxos a cavall, finançada pels propietaris de les fàbriques, va carregar, sabre en mà, i va matar unes 18 persones, i ferir unes 700. El nom de Peterloo és un referent irònic de la batalla de Waterloo. Per cert, després d’aquesta batalla urbana es van implantar les lleis proteccionistes del blat, que impedien la seva importació de l’estranger, i provocaven que la gent morís de fam en no poder pagar-se el pa. L’any passat Mike Leigh va dirigir un film sobre aquesta massacre. La podeu veure a Amazon Prime Video.

Ramon Casas, La càrrega, 1899-1902. Museu de la Garrotxa, Olot. En dipòsit del Museo del Prado.

L’escena, molt coneguda, no reflecteix cap fet real en concret, però explica molt bé la tensió social a la Barcelona del canvi de segle. Hi havia atemptats anarquistes, com el del carrer de Canvis Nous contra la processó del Corpus (1896), que va culminar en el Procés de Montjuïc. Curiosament, Casas hi situa un guàrdia civil a cavall, extret d’una il·lustració que havia publicat anteriorment; l’obrer al peu del cavall el treu d’un dibuix que havia publicat a la revista Quatre Gats: un obrer que cau del tramvia. I el groc del terra, la seva textura, així com la disposició de la multitud, dibuixa un semicercle idèntic al de moltes de les places de braus que havia pintat.

L’obra estava destinada a l’Exposició Universal de París del 1900, però les autoritats no la van escollir. El 1904 va guanyar la Primera Medalla a l’Exposició Nacional de Madrid… L’obra s’hauria perdut si no fos que un amic de Casas, l’escultor olotí Miquel Blay, aconseguí que Patrimonio Nacional diposités l’obra a Olot. Una escena, encara avui, incòmoda. El 1992 el van reclamar a Madrid per restaurar-lo, i trigaven molt a tornar-lo. Va haver-hi protestes i pressions. Finalment va tornar, i des d’aleshores, no s’ha deixat sortir mai més del Museu d’Olot.

Serguei Eisenstein, El cuirassat Potemkin, 1925. Escena de les escales.

L’escena de les escales d’Odessa és una de les més famoses de la història del cinema. Fa poc, per exemple, es projectava al Caixaforum de Barcelona en una exposició sobre els fons de l’IVAM (no em pregunteu per què). La podeu mirar a Youtube.

Explica la revolta que va tenir lloc a Odessa, sota l’Imperi rus, el juny del 1905. La primera revolució russa, fracassada, no tenia massa a veure amb la de 1917. Els mariners del cuirassat Potemkin es queixaven que els fessin menjar carn en males condicions i van iniciar una revolta. L’escena més coneguda és la de l’exèrcit disparant sobre la multitud desarmada, que va baixant una llarguíssima escalinata. Hi ha una mare que mor i el cotxet cau escales avall… Vuit minuts terrorífics de primers plans, soldats que avancen en formació, i la multitud informe que fuig com pot. Tot l’horror del segle XX resumit en una seqüència.

Andy Warhol, Race Riot, 1964. Gagosian Gallery.

Venut en subhasta a Christie’s de Nova York el 2014 per 62 milions de dòlars. El 1963, tot just haver-se fet famós pintant ampolles de Coca-Cola, llaunes de sopa Campbell, i bitllets de dòlar, Andy Warhol preparava una gran exposició a París. Volia evitar els temes consumistes i va encetar una sèrie de quadres sobre mort i desastres. Volia parlar del revers del somni americà. I la lluita pels drets civils era una de les principals causes de conflicte. Warhol pot semblar superficial i frívol, ell s’hi esforça en semblar-ho, però no ho és. És tan profund com la millor pintura religiosa barroca. Va morir molta gent, en defensa dels drets dels afroamericans, i encara avui la majoria de la gent empresonada als Estats Units són afroamericans. També encapçalen les morts violentes a mans de la policia.

Jeff Widener, L’home del tanc durant la revolta de Tian’ammen, 1989.

Aquesta foto té quatre autors, que el cinc de juny del 1989 estaven als balcons de l’hotel Beijing a 200 metres de la Plaça: Jeff Widener i Charlie Cole, Stuart Franklin i Arthur Tsang. La foto més reconeguda és la de Widener, que va amagar el negatiu a la cisterna del lavabo i la va aconseguir treure del país. Qui devia ser, aquest valent?

El 1989, l’any de la caiguda del mur de Berlín i de l’esfondrament del comunisme a l’Europa de l’Est, a Pequín va sorgir un moviment de protesta. Els estudiants van ocupar la plaça de Tian’ammen, i hi van acampar durant mesos. Al final, el 3 de juny, l’exèrcit popular d’alliberament va entrar a la plaça i va provocar una matança d’entre 800 i 2600 morts (segons fonts) i més de 100.000 ferits. La repressió va ser molt dura i prolongada. Queda aquesta foto, de quan encara hi havia esperança en una sortida pacífica a les protestes.

Claudia Fontes, Reconstrucción del retrato de Pablo Míguez, 1999-2009. Rio de La Plata.

Aquesta escultura de l’artista argentina Claudia Fontes (1964) intenta reconstruir un dels múltiples possibles retrats de Pablo Míguez, un dels aproximadament 500 nens segrestats durant la dictadura militar a l’Argentina (1978-1983). L’obra es troba situada a trenta metres de la costa, però dins del Parque de la Memoria de Buenos Aires, que acull el Monumento a las víctimes del terrorismo de estado, iniciat el 1989. Allí podem llegir el nom de les 30.000 víctimes de l’estat entre el 1969 i el 1983. Al Parc hi ha també 17 obres que commemoren aquests assassinats.

Quina seria l’obra d’art que reflecteix millor el primer d’octubre de 1917 a Catalunya? Existeix? I dels fets arran de la sentència del procés, la setmana que arrenca el 14 d’octubre de 2019? Potser encara han de ser creades.