“Quina mandra”, em diu.

És un impecable fotògraf internacional al qual li he demanat un favor d’amic: que m’acompanyi al World Press Photo (WPPh). La història del món podria dividir-se entre allò que els mortals diuen en públic i allò que diuen en privat. La història dels fotoreporters, també. I m’interessa la seva visió íntima de la tragèdia. Perquè el WPPh és una gran tragèdia: a les seves fotos gairebé ningú hi somriu.

John Moore, Crying Girl on the Border. Imatge guanyadora del World Press Photo of the Year.

És un dissabte a la tarda i l’exposició està a petar de gent observant “les històries que importen”, com diu el lema del concurs. Fa tres anys tot eren imatges de migrants ofegant-se a la Mediterrània i envaint Europa. Aquest any, ni una. ¿S’ha evaporat tot aquest èxode? És una història que ja no “importa”? Què li importa exactament al públic que observa aquestes escenes?

“En algun punt ens hem perdut –diu el meu amic davant la massa de visitants–. Em patina tanta gent mirant el dramatisme. No ho sé. Crec que hi ha altres formes de mostrar-lo”.

I aquí comença el problema d’un exercici fotogràfic tan necessari com el WPPh. Aquest tipus d’exposicions no deixen de tenir un cert aroma de gent de països rics fotografiant gent de països pobres, de persones dels països ex colonitzadors fotografiant habitants de països ex colonitzats.

“Un cop vaig fotografiar una jove migrant siriana –explica el meu amic–. Quan va veure la imatge publicada a la premsa nord-americana, em va escriure dient-me que ella no volia ser exposada d’aquella manera. No volia veure’s així”.

Què en pensa d’aquesta història la persona fotografiada? I el fotògraf? I l’observador de cap de setmana? Se sentirien còmodes tots els fotografiats en veure com estan exposats i com són observats?

“Ara que volen treure el zoo de Barcelona, ¿no ens hauríem de replantejar la manera en la qual exhibim el dolor dels altres?”, Deixa anar el meu amic.

A ell li agrada la fotografia guanyadora d’enguany, disparada per John Moore. Una nena plorant a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. La imatge que va indignar al món per la despietada política de Trump de separar les mares dels seus fills.

“Admiro el compromís de Moore amb la seva història –diu el meu amic–. Porta deu o dotze anys treballant-hi. En pocs fotògrafs veig aquest compromís. Però és el segon any consecutiu en què es premia una història que no acaba de passar a la foto: aquesta nena mai va ser separada de la seva mare”.

La fotografia que més li agrada al meu amic, però, és una de Philip Montgomery. Els estralls de la droga als Estats Units. Com treuen el cadàver d’un ionqui de casa seva.

“Mira. Aquí està tot”, diu repassant amb la seva mirada i la seva mà la imatge. Com si fos un mapa. Un mapa en blanc i negre.

Philip Montgomery, September 18, 2017. De la sèrie Faces of an Epidemic.

“Però el món no és en blanc i negre. El món real té colors”, replico.

“Però és un blanc i negre real. Sense pretensions. La realitat mai és pretensiosa. Només el fotògraf és pretensiós. I aquest blanc i negre acaba sent més real que totes aquestes fotos saturades d’un color que acaba sent inventat”, respon tot assenyalant altres imatges llepades pel retoc. És fotogràficament sa passar-se més hores de postproducció que observant l’escena fotografiada?

“Saps el que es busca amb tanta postproducció? Fer fotos guanyadores. En els últims anys hi ha hagut un boom de concursos fotogràfics que, cobrant, s’alimenten d’una demanda: la demanda de l’ego”, em diu.

Mário Cruz, Living Among what’s Left Behind.

“Hi ha massa bellesa forçada -explica el meu amic-. Jo he vist, en l’èxode de fa quatre anys, fotògrafs despertant a un migrant que dormia a terra per demanar-li que seguís adormit però girat cap al primer sol del matí: donava més bellesa al seu cos”.

La bellesa forçada és el de menys davant d’altres forçaments: fa un parell d’anys, un dels fotògrafs premiats en aquesta edició va fer passar per víctima d’abusos sexuals a una dona índia que no era víctima de cap abús i a la qual va fotografiar sense explicar-li les seves intencions.

“Amb prou feina hi ha històries de blancs europeus”, diu el meu amic, i en dir-ho observo la massa de blancs europeus tot mirant l’exposició anestesiats per l’estètica i penso que alguna cosa hi ha de miratge: a l’entrada hi han col·locat dues urnes de plàstic transparent per introduir-hi diners que ajudin a aquest enfocament fotogràfic. Com si fos per a una oenagé. És una oenagé? Hauria de ser-ho?, em pregunto sense saber què respondre’m.

“Després de toooooooot el procés de selecció… aquesta és la millor fotografia?”, Se sorprèn el meu amic estirant la lletra “o” davant d’una, de dues, de tres, de quatre imatges.

En una altra gran exposició ens hem definit com a “creadors de consciència.” Ens ho hem de creure?

“L’esport és, essencialment, acció, i aquí se sol exposar el drama personal”, diu el meu amic en l’espai de la fotografia d’esports. Es premia la cadira de rodes i se sobreexposa l’amputat.

En una altra gran i recent exposició –no era el World Press Photo– els reporters i fotoreporters ens hem definit com a “creadors de consciència.” Ens ho hem de creure?

La irresistible temptació de premiar el dolor fa que el dolor acabi impregnant tots els àmbits del concurs. I, al final, la sensació és que la imatge del famolenc puma atacant una pobra llama és –tècnicament i de concepte– la més autèntica de l’exhibició. La sensació que l’espai dedicat a la natura i els seus animals és la que menys respira a éssers engabiats. Engabiats en l’estètica o en la moral.

Ingo Arndt, Wild Pumas of Patagonia.

Ja al carrer, seguim comentant la tragèdia i el meu amic em regala una darrera reflexió. El problema és que tinc guixat tot el foli en què he anat prenent notes, no em queda cap racó en blanc: cerco el tiquet de l’exposició a la butxaca i li demano que em deixi la seva esquena per donar suport al paperet i anotar-hi el que m’acaba de dir…

“Ni una puta menció a un puto fixer, els matxaques del lloc que et porten cap a la foto”, escric sobre la seva esquena.

World Press Photo 2019. Mostra internacional de fotoperiodisme es pot visitar al CCCB, de Barcelona, fins al 26 de maig.