Ramon Calsina (el Poblenou, 1901-Barcelona, 1992) és un dels artistes catalans contemporanis més injustament arraconats.

He dit arraconat, que no oblidat. El seu art no encaixa amb cap de les etiquetes pròpies dels ismes del segle XX. Figuratiu i alhora obscur, la impossibilitat d’entendre les seves escenes n’augmenta la fascinació.

Ramon Calsina, Cap a Vacarisses, c. 1971.

Quan falten pocs dies per al seu 120è aniversari –el 26 de febrer–, han aparegut traces que apunten a constel·lació: la periodista Montse Frisach, col·laboradora del Mirador, en reivindicava la figura a les xarxes, tothora que ens recordava quan el va entrevistar per a l’AVUI, el 1991.

A la Sala Parés, l’extraordinària col·lectiva titulada Paisatges. Un recorregut pictòric (1877-1977) –aprofiteu, que s’acaba aquest dissabte– tanca amb un oli de Calsina: Cap a Vacarisses (1971). Calsina va exposar per primera vegada a can Parés, el 1930. I en la seva primera individual a la sala del carrer Petritxol, el 1933, el satíric El Be Negre explicava l’impacte que havia tingut en el públic: “s’han registrat en el local d’aquest acreditat establiment, tres atacs epilèptics, sis desmais sense conseqüències, quatre avortaments i dos casos de meningitis”.

Ramon Calsina, Bodegón, s. d.

El proper 23 de febrer, a Setdart, se subhastarà un oli de Calsina, Bodegón, un joc de clarobscurs del qual emergeixen una barra de pa, un gerro blau i una flor. Surt en 1000 euros.

Personalment, vaig descobrir Calsina a través d’un dibuix que tenia el meu mestre, Rafael Santos Torroella, amb una duríssima escena de violència de gènere. Avui dia aquest dibuix, com tot el fons Santos Torroella, és propietat de l’Ajuntament de Girona.

Ramon Calsina, Soldat, 1936-1937. MNAC, Barcelona, Llegat Manuel Maria Bosch.

El MNAC, en aquest sentit, pot estar tranquil: als quatre olis de Calsina, el 2016 s’hi van sumar un altre oli i un dibuix, Soldat (1936-1937), part del llegat de Manuel Maria Bosch.